• El partit de Sant Julià ha fet amb DA el que ja va fer amb el PLA el 2001 H Aleshores l'àmplia victòria de Forné va obligar els lauredians a claudicar sense condicions i, de retruc, van perdre la subsindicatura

Bastida i Gil, candidates d'UL Foto: ÀLEX LARA

Any 18 després de la Constitució. Tota Andorra està sotmesa a l'interès nacional per sobre de l'interès parroquial. ¿Tota? ¡No! Una parròquia poblada per irreductibles lauredians resisteix encara i sempre l'invasor. Si hom examina la història recent del Principat s'adona que les paraules de la candidata d'Unió Laurediana, Montserrat Gil, qualificant el Govern del PS d'«accident» no són tan ofensives com d'entrada podria semblar. Fins a cert punt és lògic que els membres d'UL considerin accidental tot allò que no sigui el seu partit. Per això no es van acabar d'integrar a les llistes de Demòcrates per Andorra (DA), perquè des de la perspectiva laurediana DA és també un mer accident, com ho era la Coalició Reformista i, fins i tot, el totpoderós Partit Liberal. Els partits nacionals passen, UL es manté.

UL sempre ha estat la variable icontrolable de la dreta andorrana, el reducte últim del parroquialisme –i entengui's l'ús d'aquest concepte en clau merament descriptiva, sense cap tipus de connotació. La formació laurediana sempre s'ha resistit a entrar a qualsevol tipus de dinàmica uniformitzadora a nivell nacional: El 1997 va concórrer sota el paraigua de la Unió Liberal, però quan quatre anys més tard la gran aliança va cristal·litzar en el PLA, UL se'n va desmarcar i va concórrer en solitari. El 2005 sí que va pujar al carro liberal, però perquè el candidat nacional era el lauredià Albert Pintat –de fet, des de la lògica UL es podria considerar un accident qualsevol cap de Govern que no sigui de Sant Julià. El 2009, també va acceptar entrar a l'aixopluc de la Coalició Reformista, una amalgama prou heterogènia com per assegurar-se que el fet diferencial lauredià quedaria preservat.

Aquest cop UL repeteix l'aposta en solitari, mantenint una distància prudencial amb DA. En certa manera, és una estratègia similar a l'adoptada el 2001. Els lauredians saben –o haurien de saber– que és una aposta arriscada i que el 2001 no els va acabar de sortir bé. Fa 10 anys, Forné i el PLA guanyaven les eleccions amb una majoria absoluta de 15 consellers sense incloure els dos d'UL, que durant la campanya havien flirtejat amb la idea d'un grup mixt o la no adscripció. Pocs dies després de les eleccions, començaven les negociacions amb el PLA per intentar formar un sol grup parlamentari. UL exigia no sotmetre's a la disciplina de vot liberal, però la seva posició negociadora era molt feble: el PLA no els necessitava per governar. Finalment el pacte va ser quasi una rendició sense condicions: UL s'integrava a la disciplina de vot del Grup Liberal i, a més, perdia la subsindicatura que havia ostentat Miquel Àlvarez Marfany entre 1997 i 2001, càrrec que passava a Josep Àngel Mortés, antic integrant de la Unió Parroquial d'Ordino, aleshores ja assimilada amb la resta del PLA. Els ordinencs havien estat díscols –també sense gaire èxit– el 1997 i l'obediència deguda que van presentar el 2001 els va valdre la cadira del subsíndic durant dues legislatures. Per això la candidata Gil no només hauria de resar perquè el PS no guanyi, sinó perquè DA guanyi, però necessiti UL per fer la majoria.

En certa manera, també es podria dir que la independència d'UL va ser un dels detonants de la decadència del PLA. En la legislatura 2001-2005 els lauredians van quedar desplaçats en el regne de taifes liberal. Els que coneixien –i vivien– d'aprop la situació expliquen que tots els barons del PLA eren rebuts al Govern amb la catifa vermella; tots, amb l'excepció de Sant Julià. Mentre que l'escaldenc Toni Martí, el massanenc Càndid Naudi, l'ordinenc Enric Dolsa o el canillenc Josep Areny podien tractar Marc Forné com un primus inter pares, Sant Julià va pagar cara la seva rebel·lia. I, és clar, quan Albert Pintat va agafar el testimoni de Forné al capdavant del Govern va ser el moment de la vendetta laurediana: les portes del despatx del cap es van tancar per als barons i per als pesos pesants liberals, trencant-se així la dinàmica que havia donat raó de ser al PLA i les seves majories absolutes.

Per a més informació consulti l'edició en paper.