Angelina Mas, a la cafeteiria de l'Hotel Oros d'Encamp Foto: tony lara

Té 67 anys, està casada, i té tres fills i 9 nets. Angelina Mas és una de les empresàries més conegudes al país no tant per la seu posicionament davant de certs negocis del país sinó per la seva implicació arreu de l'associacionisme i de la política.De fet és una de les protagonistes que va aconseguir que la dona fos un ciutadà de primera al Principat, lluitant perquè podés votar i també per ser elegida. És encampadana de naixement. Va nàixer a l'antic Café Oros, on està ara una de les oficines de Crèdit Andorrà d'Encamp, enfront del que és ara l'Hotel Oros, propietat seva i on quedem per fer l'entrevista. Tallat i unes quantes cigarretes acompanyen la conversa.

De la seva participació a Càritas, destaca l'aconseguiment de la figura dels assistents socials. Va treballar molts anys des de les associacions de pares i va crear la federació que aglutina aquests col·lectius.

La seva trajectòria política s'inicia amb el Grup de Dones, després, a principis dels 70, va entrar al Agrupament Nacional Democràtic. Seguidament es va produir el procés de reforma i es va constituir el PDA (Partit Demòcrata Andorrà). «En aquest grup vàrem crear una revista que es deia ?Punt Polític' que era per subscripció i com a partit nacional no teníem sortida i vam mirar de tirar cap a les parròquies», explica l'entrevistada. La política desprès es va esdevenir per moviments i grups parlamentaris, i es van donar els noms que al parer de Mas es van fer sense una anàlisi profunda. Desprès es va afiliar al Grup Liberal d'Andorra.

Amb tot, aquesta empresària andorrana ha sabut i ha pogut donar temps a les coses. Mentre els seus fills van ser petits es va retirar de l'escenari per poder-los criar.

Continua formant part de la Federació Andorrana de les Associacions de les Persones amb Discapacitats, col·lectiu on ha treballat més de gust i on s'ha fet «més gran, per tot el que m'han aportat», destaca. Ha treballat per aconseguir la Llei d'accessibilitat i de protecció dels drets de discapacitats, però continua insistint en aquest aspecte perquè malgrat tenir la norma, considera que no se'ls respecta aquests drets.

?Fa poc de temps que es va inaugurar a la plaça de la capital una placa que recordava que vostè va ser una de les protagonistes que va aconseguir el sufragi actiu i passiu per a les dones. Això ha quedat massa lluny o no tant, perquè encara estan vives les que van aconseguir que la dona podés votar i ser elegida?

?Jo era la més jove del grup de dones. Quan em van venir a buscar era la primavera de 1967 i estava embarassada del meu fill Joan que ara té 43 anys. La Quima era una mica més gran, i també va venir la Pepita, i altres que ja no hi són. La Quima buscava alguna dona de cada parròquia per començar a fer tot el procés. Allà vaig descobrir moltes coses. La meva mare tot i ser espanyola havia nascut a França i havia viscut tota la vida a França i jo també vaig estudiar en aquest país i el meu pare era un home molt modern i en casa no tenia la sensació de què la dona fos menys que ningú. Molt al contrari, el meu pare parlava de la seva mare com si hagués estat un Deu. I no hi havia pres consciència de la poca cosa que érem en l'àmbit legal. En aquella època ja hi havia a França moviments feministes, però jo no vaig tenir cap sentiment de què nosaltres estàvem fent un moviment revolucionari sinó que, senzillament, era una evidència per nosaltres. La Quima era casada en un francès i per anar a fer papers al comú li demanaven la signatura del seu marit, que no era un andorrà d'origen.

?Però davant d'aquesta evidència que ja feia molt de temps que existia, ¿com surt la idea de moure's i frenar aquesta injustícia?

?En les primeres reunions es parlava inclòs de l'avortament en casos on corria perill la vida de la mare com a mínim. A més, en aquell temps quines eren andorranes però no pubilles i casades amb un estranger, els fills no eren andorrans amb plens poders polítics. Per tant la reivindicació no era només el vot sinó que els fills de mare andorrana fossin andorrans de ple dret. Però vàrem veure que a través del dret del vot era aproximar-se per equiparar-nos a tothom.

?El grup de dones es qualificaven com un grup feminista o d'un caire polític?

?En aquell moment no hi havia partits polítics, ni política exterior i uns pressupostos de Govern molt minsos, amb un empleat al Govern i sis policies que hi havia al país. El Consell General es reunia però no hi havia processos legislatius. Jo anava a les sessions i cada conseller parlava per si mateix i no per un partit. Tothom feia servir el sentit comú. Per a les eleccions no hi havia programes polítics la gent es presentava i la gent votava. Quan jo era petita no hi havia ni llistes electorals. El dia de les eleccions la gent votava a qui fos.

? Explicava que comencen a reunirse i ...

?I va venir Elidà Amigó, assessorada pel seu marit, i ens va dir que per reunir-nos calien permisos. Aquí estava prohibit reunir-se més de 10 persones en un local públic, com que ens reuníem a ca la Quima vàrem haver de demanar primer un permís als marits, i desprès el permís per fer aquestes reunions a Sindicatura, i després per anar a recollir firmes necessitàvem un permís a cada comú de cada parròquia. I per tots aquests permisos havien d'anar acompanyats de les respectives autoritzacions dels marits. Primer ens van dir, com si fóssim subnormals, que primer ens donaven el dret de votar perquè aprendre i fins al 71 no ens van autoritzar a votar. Ens vàrem adonar que era difícil d'accedir. Ja teníem l'escrit per demanar el dret de ser elegides, però ni un ni l'altre van ser acords que es prenguessin amb la unanimitat dels 24 consellers que eren llavors. Va passar per majoria però no per unanimitat.

?Va ser aquest fet un acte revolucionari?

?No. És veritat que aquí en Andorra quan es vol aconseguir alguna cosa ha de ser per una revolució o tots els canvis polítics són lents. Com a exemples es pot destacar quan es va voler fer l'escola andorrana o també les ràdios. Però el tema de les dones no va ser cap revolució. Vàrem tolerar el procés, no ens vàrem haver de manifestar i ho vàrem saber portar amb oposició d'una sèrie de gent, com també ho va tenir la Constitució. Tothom té la llibertat de veure les coses com li sembla.

?Quins van ser els entrebancs més difícils de superar? ¿Hi havia dones que s'oposaven?

?En general no hi havia un sentiment molt masclista. Però en aquell temps aquí era molt fàcil el control dels vots. A Encamp no arribàvem a 150 electors el primer any que vàrem votar les dones i els fills de mare andorrana i controlar 150 vots era molt fàcil. I en les llistes dels noms de qui votaven ja podies fer-te una idea de qui anava a guanyar. Va haver dones que no van voler firmar i a més ens tractaven com si fóssim... Era el pensar de que les dones han d'estar en casa. I després hi havien dones molt grans que ens signaven d'entrada. Situacions insultants o agressives no hi va haver. Em xoca que ara a vegades hi ha més agressivitat a les dones. Bé, és que ara som una societat més agressiva.

?Ser una de les protagonistes de l'aconseguiment d'aquests drets, la va empènyer per continuar lluitant des del poder polític?

?El meu pare havia fet sempre política i jo me'n recordo que de petita quan hi havia reunions de política jo em quedava a portar el cafè per escoltar. És una cosa que m'ha interessat sempre.

?Com comença a endinsar-se en unes sigles polítiques?

?Sempre he format part d'un partit polític. Ara no. Ara ja m'he retirat perquè ja no toca. Però mai he estat en primera fila, només una vegada. Jo tenia els nens petits i volia dedicar-me a ells. Alguna vegada m'havien proposat anar al comú, i com ja sabia el que era, no m'interessava. M'interessava molt més l'àmbit nacional i en aquella època si posaven una dona en les llistes era ben bé per posar una dona-florero. I a més jo sempre he pensat en la política com una cosa d'equip i pots treballar sense necessàriament estar en primera fila. No tinc necessitat de sentir-me important.

? Diu que no està en cap partit però, ¿alguna simpatia per algun equip polític tindrà?

?No estic en cap llista. Aviam tinc simpatia per un grup. Però l'última vegada que vaig participar va ser per les comunals d'Encamp en el grup d'UP, una canalla jove, i jo tinc la meva manera d'imposar i veia que els hi molestava. Penso que no t'has de perpetuar sempre i fer valdre sempre la teva idea.

?Es pot dir que vostè ha estat al costat dels que són els dos candidats principals a cap de Govern. Primer amb el Partit Demòcrata amb Bartumeu i desprès com a impulsora del Partit Liberal amb Toni Martí. Això significa que vostè ha canviat la seva ideologia o que estem parlant de les dues cares d'una mateixa moneda?

?Jo tinc molts bons amics al PS, que realment són socialistes. El Toni Martí sempre ha treballat per la seva parròquia. Mentre el Govern ha donat una trentena d'ajuts als desocupats el Martí ha donat treball a més de 90. En la vida les coses no hi ha prou en posar-se una etiqueta. No hi ha tanta diferència entre els colors. Hi ha diferència de persones.

-En quin es veuria més representada?

?Si jo podés agafar de cada partit, n'agafaria uns d'aquí i uns d'allà. I penso que no és bo, perquè les idees han de transitar a través d'un partit per poder madurar. Voldria saber si el Jaume (Bartumeu) o el Toni (Martí), que tots dos són amics meus, fan una candidatura com toca. La del Toni és d'equip i la manera que l'han presentat no és com un líder sinó com un equip de persones que s'han agrupat per fer.

?Doncs aleshores podem dir que li agrada més el taronja que el vermell?

?Puc dir que no m'agraden els lideratges. Amb el Marc Forné, en la primera candidatura es va treballar molt amb l'equip i el segon mandat quan va voler fer de líder no li va anar tant bé. Va ser també el defecte del meu cunyat (Albert Pintat) quan va ser cap de Govern, no li agraden les discussions i es va fer un equip de ministres que no li donassin problemes. Mai una persona sola pot arribar a tots els llocs.

?A més de la política també ha estat implicada com la que més en el món associatiu. Un d'aquests sembla que ha tingut un dolent final. Creu que l'ACU ha mort o està a l'UCI i pot recuperar-se?

?Està a l'UCI i l'han portat els que deien que li donaven suport. El problema de l'ACU és que no hi ha hagut la valentia aquí, per part de tots els governs de tirar endavant una llei del comerç. L'ACU ha evolucionat i va crear un endeutament per culpa del Govern, prometent-nos unes subvencions que no ens donaven. Uns ens les donaven tard i malament i ha arribat el PS i ens les ha tallat del tot. Primer defensàvem als associats i després ens van dir que havíem d'atendre a tots. El personal, dos empleats, es van haver de professionalitzar. No s'ha dissolt perquè hi ha deutes. Però sense salaris, s'atén als socis de l'ACU i ara les associacions de Barcelona ens van trucar perquè estaven preocupades, perquè les persones que tenen queixes han d'anar al departament de Comerç i els caps de setmana que és quan venen els turistes està tancat i han d'anar baix a les associacions espanyoles. Es provoca una desatenció i han fet un acord que com associació agafarem els casos que han portat baix. Ara tenim un local a Serradells que ens han oferit, i els dos professionals treballen sense sou. L'ACU depèn de la llei perquè és qui li donaràel seu lloc. En la llei de Comerç s'ha de remarcar que l'ACU és una associació d'utilitat pública, i amb aquest mot serà subvencionada totalment per l'Executiu.

?Tornem al tema de les dones, abans comentàvem que quedava massa lluny això de passar a ser ciutadans de primera però no fa tant de temps, tot i això, ¿pensa que després la cosa ha anat massa ràpid i que les dones ja ens podem donar per satisfetes?

?És normal que s'hagi avançat. Abans, quan havien de posar-hi una dona primer havia de demostrar que era ciutadana i després havia de mostrar que valia i l'home no havia de demostrar res. Si tu mires la quantitat de dones que hi ha universitàries i la quantitat de dones que hi ha que són empresàries al país també els igualem. I si mirem la quantitat de resultats en l'àmbit polític també s'ha avançat però perquè és una cosa natural del tot no perquè hi hagués una voluntat política de fer-les avançar.

?¿Creu que s'hauria de fixar el 50% de representació femenina en el poder polític?

?A França està fixat i s'estimen més pagar la multa que fer-ho. Jo penso que si es posen en llocs no elegibles no té importància que posin el 50% en les llistes de dones i l'altra meitat d'homes. El que és important és que posin gent, tant homes com dones, que poden aportar alguna cosa al país. La mateixa exigència han de tenir per uns que per a altres.

?Cal crear un ministeri o una secretaria d'estat d'Igualtat? És necessari aquest departament a l'administració central?

?Sóc molt crítica amb això que s'ha creat perquè vaig anar a la primera reunió i com que vaig ser crítica es va canviar el perfil de la reunió. Jo trobava a faltar a la gent gran, i als discapacitats, o grups minoritaris d'immigrants. La segona reunió de la taula d'igualtat ja es va decidir que només es reunirien entre polítics i després es va fer el gran invent de fer l'estudi del Pla d'Atenció Nacional per la Igualtat (PANI), i tenien el PNAS, que era el mateix, i que s'havia fet en el mandat anterior, quan els dos estudis s'han fet pels mateixos tècnics i amb les mateixes preguntes. Anem fent estudis però no prenem cap decisió. Cada ministeri ha d'entendre que han de fer polítiques transversals perquè cada decisió ha de recordar-se d'aquesta igualtat. No volem decisions per a les dones sinó per a tots.

?Què diferència a un govern paritari del que no ho és?

?Una percepció dels problemes i una manera d'abordar-los molt diferent. Davant d'un mateix problema la dona porta les decisions pràctiques i les solucions immediates. L'home hi aporta les contingències legals i els formalismes. Si saps treballar en equip es pot avançar molt.

?Per què hi ha certes carteres ministerials que sembla tinguin un color femení?

?Perquè hi ha coses que als homes els hi resulta complicades. La part social que es prendre decisions rapidament en situacions complicades, és un exemple. Les dones en saben més que els homes i a ells tampoc els interessa massa, els interessa més el fet polític i sentir-se més important.

?¿Què pensa que l'única candidata a cap de Govern sigui del color verd?

?M'Imagino als socialdemòcrates si en les primàries es presentés alguna candidata dona, hauria d'emigrar al cap de quatre dies, se la menjarien viva. DA com que s'ha format ara no puc dir res. Pot ser m'inspira més confiança que en el seu dia CR que va ser una decisió més precipitada. Cal esperar a veure com evoluciona. I fent referència a la pregunta, jo no sóc verda, i no puc criticar a Isabel (Lozano) que és amiga meva, però mirant amb perspectiva pot ser que Isabel hagués tingut que deixar que es presentés Antonia Escoda. La crítica que Isabel va fer fa dos anys al final de les eleccions li està tornant massa i no s'ho mereix. Li han retret molt als mitjans de comunicació aquest fet i això li ha de fer mal perquè no s'ho mereix i se'n serveixen per restar vots a Els Verds.

?La igualtat en els càrrecs polítics ¿pensa que pot facilitar la dels càrrecs empresarials, o això és més difícil?

?Les dones han de parar de voler viure com els homes. Em fa molta pena que hi hagi dones que renuncien a la maternitat en una època de la teva vida que és quan et toca, si vols ser mare és absurd. També podríem crear una societat on les carreres professionals comencin més tard. És una marranada haver de sacrificar això per poder tenir els mateixos drets que els altres. Jo no ho aconsellaria. En un càrrec directiu d'una empresa suposa un handicap. Ho tenim complicat per naturalesa, no per qüestions polítiques. Les dones hauríem d'arribar a la política una mica més grans.

?Però vosté ho ha pogut tirar endavant, és una de les empresàries més importants del país. ¿ho ha tingu fàcil?

?Ho he tingut fàcil perquè he compartit la direcció de l'empresa amb el meu home. El negoci me l'ha portat l'home perquè jo m'he fet càrrec dels fills quan eren petits.

?¿Què li demanaria al proper cap de Govern?

?Amb els temperaments que hi ha jo pensava que aquesta vegada tindrien la sensatesa, amb la crisi que hi ha de fer un govern d'unitat. El país és massa petit i hauríem d'aprofitar el millor de cada casa. De les coses que demanaria serien en primer lloc que en política internacional hem d'anar tots amb la mateixa veu, és impossible, som massa fràgils perquè cada partit expliqui fora una cosa. A dins del país, si no tenen majoria absoluta que sàpiguen seure, perquè ni uns tenen la veritat absoluta ni els altres tampoc.

?¿Són unes eleccions que es presenten igualades o com fa dos anys?

?Jo pensava que fa dos anys els socialistes tindrien més vots i em van sorprendre que CR tingués tants vots, perquè va ser una cosa precipitada. Ara, diuen que depèn de les parroquials. Dubto que el PS tingui cinc parròquies. I si queden 4-3 depèn de la nacional. Toni Martí té l'avantatge que no se li pot recriminar res, perquè és nou, com el Gabriel en les eleccions passades.

?¿Encamp com ho veu, perquè és una de les parròquies incògnita?

?No tinc ni idea. A Encamp el que ha passat es que es ressenteix molt la mesura del tancament dels vuit diumenges al Pas de la Casa.