• Els espectadors, resignats davant la imminent clausura, responen massivament a l'últim adéu al complex

Expectació a la primera sessió d'ahir, amb Fantasia, Cantando bajo la lluvia, Los Goonies i En busca del arca.. Foto: TONY LARA

En David té 35 anys i és d'Encamp. Diu que la seva primera vegada –al cine, s'entén– va ser al Modern. Deu fer dos decennis llargs, d'allò. «Per als nanos d'Encamp, venir a Andorra era com una aventura, com si ens fuguéssim de la rutina quotidiana. I si a més era al cine...» Un ritual que ha repetit centenars de vegades al llarg de la vida i que ahir experimentava per última vegada, aprofitant la marató de cine clàssic que el multisala ha programat per a aquest cap de setmana, l'últim dels seus 69 anys d'història. Ahir es va plantar a la sessió de tarda per veure Los Goonies amb el seu fill Nagib, de 8 anys. «L'hem triat per ell i també per recordar vells temps». ¿Trist? «No, resignat. Per sort ens queden els d'Illa Carlemany. Ens queden els bons moments viscuts aquí tots aquests anys. Com quan veníem amb la colla i fèiem una mica de merder...»

No és l'únic que ha aprofitat aquets regal de cine que s'ha marcat la direcció dels Modern –ja saben, 32 pel·lícules de tots els temps que han passat a la història del Setè Art, des de divendres i fins avui a la nit– per retre un últim homenatge al nostre particular Cinema Paradiso. I per fer-ho, a més, acompanyat de les noves generacions de cinèfils: també van complir ritual del comiat Àfrica, 40 anys, i els seus dos fills, Dani i Àlex, de 5. «Hem vingut molt, sobretot amb els nens, perquè ens queda al costat de casa. Sempre trobes un moment per anar al cine. El que és una llàstima és que el tanquin precisament ara, que l'havien reformat de dalt a baix. En fi: a partir d'ara haurem de pujar a Escaldes». Ahir tocava Fantasía. Àfrica va repetir a la nit, ja sense nens –però amb marit– per veure El imperio contraataca: de moment, i segons Jordi Torres, el gerent dels Modern, és precisament la saga galàctica –divendres es va projectar La guerra de las galaxias, i avui és el torn d'El retorno del Jedi– la proposta que ha despertat més interès, al costat de Dirty Dancing. Totes dues van fregar el ple en la sessió inaugural. Ahir a la nit, en canvi, es preveia una entrada més fluixa per culpa del futbol, tot i la projecció simultània de tres dels grans blockbusters de la història: Rocky, Ghost i El imperio contraataca.

Els puristes sostenen que el cine és un vici solitari. Així ho entén Josep, veí de la capital, 43 anys, que encarna el sentiment de l'espectador «de tota la vida» que de sobte s'ha quedat orfe. Josep va escollir ahir En busca del arca perdida, que confessa haver vist deu vegades, i molt probablement repetirà avui amb Alien: «No m'ho esperava, la veritat. Crec que ningú no es podia esperar aquest desenllaç. I menys després de la reforma. Mai no havíem tingut un cine tan xulo. Però m'imagino que és difícil sobreviure a la competència del DVD, d'Internet... i d'Illa Carlemany. No deixaré d'anar al cine, perquè la pantalla gran no es pot comparar a la televisió, però la sensació és que perdem una part de la nostra història. Anar al cine ja no serà el mateix».

les millors crispetes del país / Menys dramàtiques, però també amb una ombra de pena als ulls, es mostraven la Nerea, la Nicole i la Sara. Totes tres tenen 12 anys, i ahir van aprofitar per tornar a veure Los Goonies i dir-li adéu a un multisala que elles ja han conegut després de l'última i estupenda reforma. També per elles, diu la Nicole, el Modern és el cine «de tota la vida». Tant ella com la Sara s'hi van estrenar, recorden, amb La venganza de los Sith, la sisena i última entrega d'Star Wars, i comparteixen una singular teoria sobre les superiors prestacions dels Modern sobre els cines Illa Carlemany: d'entrada, el preu més barat de les entrades –argument d'ordre superior quan es tenen 12 anys. I encara un altre d'irrefutable: «¡Les crispetes dels Modern són millors!»

En qualsevol cas, tot això serà a partir d'avui història. Quan Torres abaixi aquesta nit (i literalment) la persiana del multisala, el Modern –MDRN, segons la denominació que es va imposar al 2005, després de l'última reforma– ja no tornarà a obrir. Si més no, com a cine. Els pròxims mesos està previst que aculli una exposició amb part del monumental fons cinèfil –programes de mà, cartells, fotografies i la col·lecció de projectors històrics que fins ara es podien contemplar a la planta baixa i al primer pis – que la propietat ha acumulat al llarg dels 70 anys que la família Cassany s'ha dedicat al negoci de l'exhibició cinematogràfica. El primer Modern el va obrir el 1942 Enric Cassany Grau, l'avi de l'actual propietari. Al decenni següent va adquirir el cine de Cal Costa, rebatejat aleshores com a Principat. I amb el temps encara va arribar a gestionar dues sales més –el cine de les Valls, a la capital, i el Cristall, a Escaldes– i a impulsar aquell voluntariós experiment que van ser les projeccions a la sala Rocafort del Centre cultural lauredià. Semblava que resistien l'atac per terra, mar i aire de les noves tecnologies, amb la remodelació total de l'edifici estrenada el 2005, però els primers signes que les coses no rutllaven es van manifestar el 2009, quan va tancar el Principat. La inauguració del multisala Illa Carlemany, l'estiu d'aquell mateix 2009 –un miler de noves localitats– ho vaposar encara més difícil. Fins que el 18 de març va arribar la patacada: els Modern tanquen. ¿Els motius? «El descens constant d'espctadors, els creixents costos d'exhibició i els canvis en l'oci de les noves generacions», segons la propietat. Ras i curt: exhibir cine a Andorra ja no és negoci. Ho diu qui s'hi ha dedicat tota la vida. Esperem que s'equivoqui.

Per a més informació consulti l'edició en paper.