• Bartumeu i Nomen acorralen el candidat de DA a compte de l'acord monetari amb la UE // Per dues vegades l'excònsol d'Escaldes no va contestar si ratificaria o no el conveni // Lozano se'n recorda dels més desocupats majors de 45 anys

Els candidats de DA, Antoni Martí; ApC, Eusebi Nomen; Els Verds, Isabel Lozano, i Ara Futur, Jaume Bartumeu, als estudis d'ATV, ahir. Foto: TONY LARA

Un paradís de –posem-hi– 70.000 habitants, que des del 2008 ha perdut 5.000 llocs de treball, amb mig milers d'aturats oficials i un 20% de la població que viu al llindar de la pobresa. Inclosa, suposem, la jubilada que cobra l'estratosfèrica pensió de 237 euros mensuals que tant va colpir el candidat d'ApC, Eusebi Nomen. El mateix Nomen, per cert, que dies abans no recordava la pensió mitjana –477 euros– que ingressa el nostre padrí estàndar. Ah, sí, que ens n'oblidàvem: els 31 milions d'euros de dèficit que arrossega la branca general de la CASS, i la perspectiva que allà cap al 2025 peti la branca de jubilació. En fi: aquest és el paradís –dèiem al començament– que els quatre candidats que ahir van desfilar pel plató d'ATV aspiren a governar a partir de dilluns. I sí: va ser el d'ApC qui va dur la veu cantant durant bona part del round final d'aquesta campanya exprès. Un Nomen que sembla haver descobert —un pèl tard, francament– que el seu calador de vots és al totum revolutum que constitueix Demòcrates per Andorra, la formació que Toni Martí definia ahir i amb la seva proverbial simpatia com «el millor de cada casa».

Potser sí, que ho és, el millor de cada casa. Però convindria que es comencessin a posar d'acord en els temes diguem-ne d'estat. Per exemple, en l'acord monetari amb la Unió Europea. Nomen el va posar entre l'espasa i la paret: ««Si és vostè el cap de Govern, ¿el firmarà o no? ¿I el seu grup parlamentari, el ratificarà al Consell General, o no?» Era una pregunta enverinada –molt pròpia de Nomen, d'altra banda– i Martí hi va caure de peus a la galleda: ni sí, ni no, sinó tot el contrari. És a dir: «El que mai no farem és deixar Andorra en una mala situació internacional». Però, ¿sí o no? I una altra vegada la mateixa evasiva.

Dèiem que «el millor de cada casa» hauria de seure a taula i deixar clars tres o quatre punts aparentment clau: per exemple, aquest de l'acord monetari amb la UE. Resulta que el número 3 de Martí, Ladislau Baró, va assegurar en la precampanya que DA ratificaria arribat el moment el document. El candidat socialdemòcrata, Jaume Bartumeu –agraïdíssim, d'altra banda, que Nomen li fes la feina bruta– va aprofitar l'oportunitat per oposar la «responsabilitat» del PS a la indefinició demòcrata. El candidat d'ApC té una virtut: diu les coses clares. Per ell, l'acord monetari és una concessió de sobirania «a canvi de res» i, per tant, inacceptable; és, diu, el que cal esperar de l'esquerra –els Verds i el mateix PS, cal suposar–, que aspiren a llançar-se «als braços d'Europa amb l'esperança que els subsidis d'Europa arreglaran els problemes d'Andorra». Fins aquí, s'entén. Atenció, però, a l'alternativa: negociar amb la UE de bracet amb els altres microestats europeus i –glups– països com ara Kosovo i Montenegro. Bartumeu ho va tenir aquí fàcil –xupat, vaja–perquè l'ocurrència de Nomen fa posar els pèls de punta. És clar que dos anys enrere es va confessar enlluernat pel model de les Illes del Canal.

Va ser el mateix número u d'ApC qui va introduir una altra línia argumental: la (semi)privatització de la producció hidroelèctrica –avui monopoli de FEDA. Un dels exemples de canvi estructural del model ecònòmic que proposa per al país. Una idea sobre el paper portentosa, perquè –sempre segons els seus càlculs– la construcció d'una setantena de microplantes que produirien el 70% de l'energia que consumeix el país rellançaria l'activitat del sector de la construcció, liquidaria l'atur i suposaria un increment anual del 2% del PIB. I tot, d'una tacada. Espectacular, si no fos pel tuf a metro aeri, aeroport, balnearis, tren, casinos i altres quimeres andorranes que destil·la aquesta altra ocurrència. També aquí va aprofitar Bartumeu per treure pit socialdemòcrata i exhibir el perfil més assenyat: el PS no acceptarà mai la privatització de la producció hidroelèctrica, va dir, «perquè tant FEDA com l'STA són serveis públics. I els serveis públics són el patrimoni dels que no tenen patrimoni». Una mica gastat –la perla no falta en cap discurs dels líders d'esquerra europeus–però efectista.

Efectisme és precisament el que ha buscat DA els últims 15 dies a compte de la «nova manera de fer política» que s'ha convertit en el leit-motif electoral de la formació, Martí va insistir ahir en aquest pesadíssim mantra: ja saben, allò de generar confiança i il·lusió, buscar el consens i fugir de la provocació i de la crispació. Li va posar facilíssim a Bartumeu, que en va tenir prou a recordar-li l'espectacular debat que va protagonitzar dimarts la candidata d'Unió Laurediana –i sòcia seva– Montserrat Gil: ««És preocupant haver d'escoltar que l'alternança democràtica és un accident», li va etzibar el cap de Govern en funcions. No va ser l'única sortida (un pèl) demagògica de Bartumeu. Al començament ja va al·ludir en aquesta mena de conspiració que –segons ell– ha bastit els poders fàctics per desallotjar el PS de l' edifici administratiu: «No volem tornar a la situació en què governen els de sempre, els que es pensen que el país és seu i als altres ens hi deixen viure generosament».

L'apartat social, en canvi, va generar una rara unanimitat: ara resulta que DA –segons Martí, és clar– també està a favor del subsidi d'atur. Caldrà que ho acabi de parlar amb alguns dels seus socis, especialment els que temen veure convertit Andorra en un país d'«assistits». La candidata verda, Isabel Lozano, va tenir aquí intervencions sorprenentment concretes, com ara la rebaixa dels 400 euros que paguen els autònoms, l'extensió de la cobertura sanitària als estudiants majors de 25 anys i la promoció dels desocupats a partir dels 45 anys, els sempiterns oblidats de les polítiques socials. ¿Guanyador? Nomen va jugar a l'atac, la seva única opció de tocar tou diumenge; Martí ho va apostar tot a la carta de la concòrdia, mirant de passar de puntetes pels temes més indigestos i pecant d'un excès de prudència; Bartumeu va tenir el seu principal rival contra les cordes, i el va deixar sortir viu del ring. I Lozano va anar a la seva, com sempre. ¿A qui afavoria l'empat? A qui més hi té a perdre.

Per a més informació consulti l'edició en paper.