• Una monografia de Josep Albert Planes reconstrueix els últims dies de Castelleciutat sota domini austracista

Viatgem en el temps. Fins al 28 de setembre del 1713, exactament, quan el general Moragues i els dos centenars d'homes que conformaven la guarnició de Castellciutat van capitular davant de les forces borbòniques comandades per Antonio Gandolfo. Faltava encara un any per a la caiguda de Barcelona i la rendició de Cardona, les últimes places fortes en mans dels partidaris de Carles d'Àustria. Aquest és l'epílog –conegut– d'El general Moragues i la fortalesa de Castellciutat, monografia acabada de sortir del forn en què l'historiador Josep Albert Planes –el mateix, per cert, d'El contraban de frontera al Pirineu català– reconstrueix el setge de la plaça forta i la vida a la Seu durant la Guerra de Successió espanyola. Hi ha novetats, perquè Planes s'ha capbussat als arxius locals amb el conflicte que va enfrontar els partidaris de l'arxiduc Carles i de Felip d'Anjou entre cella i cella. És així com va anar a espetegar a l'inventari de la impedimenta militar amb què es va trobar en fer-se càrrec de la fortalesa de Castellciutat com a governador militar. Un document cabdal per acotar dades: se sabia que el nomenament havia tingut lloc el maig del 1707. L'inventari, firmat pel notari Josep Dalmau, deixa constància fefaent que Moragues exercia les seves funcions el 23 de maig d'aquell 1707.

Els sis anys següents els esmerçaria en una tasca impossible: la defensa de les posicions austracistes de la Generalitat de Catalunya. El final és conegut: després de la rendició de Castellciutat, defensada per quatre companyies del regiment de la Diputació i dues de fusellers de muntanya, Moragues es va retirar a Sort. Reprén la lluita com a guerriller: fracassa en l'intent de reconquerir Castelleciutat, el febrer del 1714, i es refugia a Cardona, on s'entregarà amb els últims austracistes el 18 de setembre del 1714. Cridat a Barcelona pels vencedors, és detingut quan estava a punt de fugir a Mallorca, jutjat sumàriament i executat el 27 de març del 1715. El seu cap, ja saben, va ser col·locat en una gàbia i penjat al Portal de Mar fins al 1727. A banda del trist destí de Moragues, Planes es fixa també –atenció– en el paper d'Andorra durant la Guerra de Successió. Un paper poc lluït, la veritat, i amb tendència a l'oportunisme: austracista quan Carles II va ser proclamat rei i semblava la carta guanyadora, i borbònic al final de la conflagració, quan els síndics andorrans –diu– es presenten davant les forces franceses que assetgen Barcelona per reconèixer l'autoritat de Felip IV. «Una ambigüitat calculada, però necessària per conservar els privilegis en una situació d'extrema pressió. No se li podia demanar una altra actitud», diu Planes.

Per a més informació consulti l'edició en paper.