• Escaldes 2011 i el Ministeri de Cultura consagraran sengles exposicions al singular artista valencià H L'obra monumental de Juan Ripollés s'exposarà al carrer; la pintura i l'escultura en petit format, a la sala de Govern

L'artista castellonenc amb una peça de cristall. i escultura monumental a la Ciutat de le Arts de València. Foto: EL PERIÒDIC

La gran mostra d'escultura pública de la Capital de la Cultura Catalana ja té nom i cognom: els de l'artista valencià Juan García Ripollés, més conegut com a Ripo (Castelló, 1932), artista polifacètic, singularíssim i molt, molt recognoscible per la seva peculiar indumentària: l'inseparable mocador amb banyes amb què es cobreix la venerable calva, i la florejada túnica de cotó amb què invariablement compareix en públic. Mirin el Ripo d'aquí dalt perquè molt probablement en reconeguin abans la testa atrabiliària i clàssica –els últims temps fins i tot s'ha prodigat en espais de televisió de l'estil de Quién vive ahí, a La Sexta– que no pas l'obra artística, aquestes escultures monumentals a mig camí entre Miró, Chagall i Mariscal que l'han convertit en una de les figures més representatives de l'expressionisme figuratiu contemporani.

Doncs ben aviat l'univers iconogràfic de Ripo –que evoca el trencament de la perspectiva cubista, les cares superposades de Picasso i les reminiscències infantils de Miró– passarà a formar part del paisatge urbà escaldenc: serà al juliol, quan una quinzena de les peces de gran format l'artista valencià es disseminaran pels carrers de la Capital de la Cultura Catalana, seguint el model estrenat ara fa tres temporades per Toutain i que han continuat després amb notable èxit dEmo i la mostra Pork Art. La col·lecció de Ripo que recalarà a Escaldes forma part de l'exposició Univers urbà, que des del 2008 ha girat per Espanya (Valencia, Sevilla, Madrid, Córdova), Holanda (Hertohembosch) i Itàlia (Verona, Venècia), i que conformen aquesta quinzena de peces més o menys humanoides en ferro, bronze i fibra de vidre recoberta de cristall de Murano, tocades amb insòlits barrets en forma de llibre, peix, papallona o fruita. Atenció a les últimes, que són les que donen a Univers urbà el característic toc colorista: Ripo és l'inventor d'una novedosa tècnica que consisteix a recobrir l'escultura –en bronze o fibra de vidre– d'una capa de pols de cristall de Murano: cuit, ja saben, a 1.300 graus de temperatura, una característica que el fa ultraresistent als efectes dels elements.

L'escultura pública es completarà amb una mostra de la pintura i l'escultura en petit format que s'exposarà simultàniament a la sala de Govern, en la que serà la gran aposta del ministeri –si el nou titular no diu el contrari, és clar– per a la temporada. Tindran lloc al juliol i conviuran molt probablement amb un altre caramelet per a l'aficionat a l'art contemporani: l'exposició que el Museu del Tabac lauredià consagrarà a Diego Rivera, en la primera ocasió que l'obra del gran muralista mexicà recala al país. El protagonista d'avui és, però, Ripo, que al desembre va saltar a la primera pàgina de l'actualitat per l'escultura monumental –24 metres d'alçada i 16 de diàmetre– que plantarà al nou aeroport de Castelló en homenatge a... Carlos Fabra, l'ínclit president de la diputació local. En fi.

Val a dir que aquest Ripo d'amistats perilloses conviu amb l'artista proteic que va començar com a pintor de paret i que no va iniciar el salt a la celebritat fins que, ja instal·lat a París, fitxa el 1958 per la galeria Drouand, la casa de Picasso i Chagall. Avui viu retirat a la localitat castellonenca de Sant Joan de Moró. I no es deixin enganyar ni pel seu aspecte de padrí venerable ni per la seva obra naïf: rere la façana de geni atrabiliari s'hi oculta un pensador de primeríssima fila, capaç d'etzibar perles que mereixerien un lloc de privilegi als manuals de pensament contemporani: «La gent em titlla d'estrafolari i es pensa que visc així per vendre més: convido a qui pensi així que ho provi, a veure com li va»; «Si mires un model, el model mana; si et gires d'esquenes, manes tu»; «No sóc constructivista ni futurista ni surrealista ni modernista; estic fora de bestiar; ««L'art és capaç d'humanitzar fins i tot a l'art». El que dèiem: geni i figura. Al juliol. En tornarem a parlar.

Per a més informació consulti l'edició en paper.