• Riva proposa acabar amb l'atur amb un programa d'«embelliment» del país i recol·locant desocupats com a eventuals a l'administració
• Blasi es va conduir com un púgil sonat fins a la campanada final

El candidat socialdemòcrata per la capital, Carles Blasi, i la número u de DA, Sílvia Riva, ahir a la nit als estudis d'ATV. Foto: ÀLEX LARA

Cara nova i nou estil de fer política. Si més no, a la tele, que és el porta a porta d'aquest segle (i de l'anterior), encara que alguns encara s'ho prenguin literalment i insisteixin a peregrinar de casa en casa en una pràctica tan peculiar com opaca i donada a les especulacions. Però aquest és un altre debat. Parlàvem de cara nova i ens referíem, és clar, a la candidata de Demòcrates per Andorra a la capital, Sílvia Riva, que va dur en tot moment la iniciativa del round televisiu d'ahir i va deixar Carles Blasi, el numero u socialdemòcrata, un ben poc lluït paper de comparsa. Ell mateix va cavar la seva tomba amb el to cansí i cansat que va gastar tota la nit: semblava haver donat el debat per perdut abans fins i tot de començar, amb la seva escassa disposició a explicar el programa perquè «és el mateix de fa dos anys», insistint una i altra vegada –com Riva li va recriminar oportunament– que en aquesta legislatura no havien tingut temps de desplegar-lo, i suplicant –més que demanant– la pròrroga del vot de confiança precisament per acabar d'aplicar-lo.

Tot el contrari de Riva, que va estar incisiva des de l'al·legat inicial –que va aprofitar per reivindicar els seus orígens, pares immigrants i doble llicenciatura, oh– fins a la (un pèl) demagògica intervenció final: «No volem un govern que convida ministres espanyols per dir-nos què hem de fer a andorrans i residents». Per cert, va ser aquesta la primera ocasió en els cincs debats televisius que algú se'n recorda dels residents, aquests metecs del segle XXI que treballen, paguen i callen. Però dèiem que Riva va dur en tot moment la iniciativa, malgrat la molesta i molt sospitosa dèria de negar per triplicat, com un Sant Josep demòcrata, la filiació reformista del partit de Martí. Un vici aquest, per cert, en què fa dos anys ja van incórrer repetidament els mateixos reformistes, aleshores entestats a treure's de sobre la llufa liberal. En fi. Riva va ser per una vegada claríssima a l'hora de referir-se a l'Atrxiu Nacional, que es construirà, sí, «però no immediatament ni amb aquesta dotació», els 18 milions d'euros que Martí prefereix destinar a doblar el pressupost per a promoció turística. A veure què en diu Camp. La candidata venia amb la lliçó ben apresa i va clavar l'ullal en algunes de les ferides per les que sagna la legislatura socialdemòcrata: assenyaladament, amb la marxa enrere del decret d'horaris comercials. També aquí va ser clara: «Si conciliar significa ofegar l'empresari, ens ho hem de replantejar». Riva sap mimar el seu votant. Els empresaris votern; els metecs, no.

Les propostes en positiu, per al canvi tranquil que propugna Martí, van ser més aviat escasses i en ocasions pintoresques, com quan es va posar keynesiana i va proposar la contractació de desocupats per a un (fins ara) desconegut programa d'«embelliment» del país. Ja saben, allò d'agafar uns quants obrers, donar-los un pic i una pala i posar-los a fer forats. ¿Per què?, es demanaran. Per tornar-los a tapar. ¿Qui ho pagarà, això, senyora Riva? No menys extravagant va sonar l'ocurrència que l'administració contracti desocupats com a eventuals. Qualsevol idea va semblar aleshores vàlida per lluitar contra la desocupació. Qualsevol, menys la prestació d'atur, és clar. Una prestació vigent a tot el món civilitzat però que per a Riva entra dintre del concepte cafè per a tots. I l'època aquesta del cafè per a tots «s'ha acabat».

Blasi va estar aquí tou, flonjo. La rival li havia regalat en safata de plata la possibilitat de tornar al debat, però ni es va immutar. Perquè, ¿quan hi ha hagut en aquest país cafè per a tots? L'ordre, tan important en tot, és precisament l'invers: els problemes d'aquest país tenen molts pares i moltes mares, però en cap cas la prestació d'atur, que senzillament no ha existit mai. Blasi, en fi, no va perdre només la batalla final, sinó també les escaramusses en què podia haver puntuat: no va explotar les possibilitats tàctiques que li oferia l'afer de l'ascensor del Pui ni el de la pàgina web de turisme.ad, tots dos paralitzats per culpa de sengles crèdits que no van superar el tràmit parlamentari, i va ser Riva qui es va endur la victòria als punts. Blasi fins i tot va deixar que la li pispés l'exclusiva del progrés social que l'esquerra ha explotat històricament (i demagògicament). La veritat és que l'home de Bartumeu a la capital portava la derrota gravada al rostre. I es va esforçar per complir el seu destí.

Per a més informació consulti l'edició en paper.