La candidata dels Verds, Isabel Lozano, diumenge passat a Engolasters poc abans de l'entrevista amb EL PERIÒDIC. Foto: TONY LARA

El 3-A Isabel Lozano concorrerà a les eleccions generals al capdavant de la llista nacional dels Verds per tercera vegada. Ni els 433 vots obtinguts el 2005 o els 466 del 2009 van ser suficients per portar-la a la Casa de la Vall. A diferència dels comicis de fa dos anys, els ecosocialistes no han presentat aquest cop candidatures a les circumscripcions territorials, concentrant totes les forces a la llista nacional. Lozano, que des de les últimes eleccions s'ha mantingut en un discret segon pla cedint el protagonsime a la presidenta del partit, Antònia Escoda, torna ara a l'arena política. Hom diria que amb menys expectatives i amb més realisme, però sense resignar-se a ser una força extraparlamentària i testimonial.

–¿Per què n'hi ha que la coneixen per Morales si es diu Lozano?

–Sí, sovint em pregunten que per què m'he canviat el nom. Si sóc la filla del Morales ¿per què em faig dir Lozano? I la meva mare i jo ens passem la vida explicant que el meu pare es deia Lozano, però que els seus germans grans –només germans per part de mare– es deien Morales i a ell li va quedar dir-se Morales. I per això jo, igual que el meu pare, em dic Lozano, tot i ser la filla del Morales.

–Però la moral no l'ha perduda...

–No, ¡això mai!

–Després de les eleccions del 2009 feia la impressió que es retirava definitivament ¿com és que hi torna?

–Les circumstàncies hi han portat. De la mateixa manera que en el seu moment vaig demanar a l'Antònia que es fes càrrec de la presidència del partit si els afiliats així ho volien, ara ha passat a l'inrevés i ha estat ella i el partit els que m'han demanat que encapçalés la llista. Crec que li ho devia a ella i també al partit si així m'ho demanava. Aquests dos anys han estat magnífics, perquè el fet de no haver estat a primera línia permet veure i analitzar les coses amb una altra perspectiva.

–Diuen que les segones parts mai no són bones...

–No sé...

–Potser per vostè ja és la tercera o la quarta...

–[riu] Des dels 17 anys m'he parat moltes vegades en sec i després he tornat. Sóc algú que segueix molt les seves emocions i els seus instints. No és la primera vegada que deixo una cosa i després la reprenc.

–¿Com l'ha vista la situació política des d'aquesta segona línia?

–Amb molta preocupació: la manca de diàleg en una situació crítica com la que estem passant és lamentable. He seguit les sessions del Consell i com a ciutadana d'aquest país he vist moltes coses que no m'han agradat.

–Si hagués de distribuir les culpes ¿de qui serien?

–Sempre he pensat que la culpa és de tots i de ningú; tots han tingut una part de culpa, tots per igual.

–Vostè havia militat al PS. ¿Es compta entre els decebuts pels dos anys de Govern del Sr Bartumeu?

–No.

–¿Per què ho han fet bé o per què ja s'ho veia venir?

–Perquè ja m'ho veia venir. A Andorra ens coneixem molt tots i ja m'imaginava que això aniria per aquest camí. A més, jo no els vaig votar.

–¿El missatge dels Verds pot passar ara millor que fa dos anys?

–Pot passar millor o pot passar igual i això el 3 d'abril ho sabrem. El que sí que puc dir és que el nostre missatge i el nostre enfoc no és exactament el mateix, perquè calia adaptar-se a unes noves circumstàncies i definir altres prioritats. No es pot ser estàtic, s'ha de ser dinàmic; les veritats absolutes no existeixen, el que ahir era blanc avui és negre.

–¿Què li ha sabut més greu: la manca de pressupost, que la reforma fiscal quedés a mitges o que no s'aprovés la rebaixa de la nacionalitat?

–Les tres coses per igual. Per una qüestió de prioritats el que hem sap més greu és que econòmicament seguim al mateix pou, que les mesures que s'han pres no han reactivat l'economia, que hi ha moltes persones sense feina i que s'han destruït 6.000 llocs de treball i ningú no ha analitzat el per què.

–Van intentar un pacte amb el PS que no va fructificar ¿l'opció d'anar en solitari era el pla B?

–De fet, teníem preparades les candidatures mentre s'estava negociant; en tota negociació hi ha d'haver un pla B.

–¿Per què van decidir no presentar candidatures territorials?

–Vam tenir el debat al sí del partit, ho vam votar i vam decidir no presentar candidatures. Es tracta d'un posicionament ideològic, no estratègic: podríem haver fet quatre candidatures i vam decidir que no es feien perquè no estem d'acord amb la representativitat de l'actual sistema electoral i amb el pes que tenen les circumscripcions parroquials. Per tant, ens va semblar que el conseqüent era presentar només una candidatura nacional. A més, siguem realistes, no teníem cap tipus de possibilitat a les circumscripcions territorials.

–Algú ho podria llegir com un pacte de no agressió amb els socialdemòcrates a les parròquies...

–No, no és així. Dins al partit, afortunadament, hi ha pluralitat: alguns no votaran a la circumscripció parroquial, d'altres votaran en blanc i d'altres votaran qualsevol opció d'entre les que es presenten. Des del partit no donarem cap consigna de vot: cadascú que voti a consciència.

–¿Ideològicament estan més a prop del PS o de DA?

–Hi ha molt poca diferència entre els uns i els altres, el que canvia –perquè els programes són pràcticament els mateixos– són les persones.

–¿Es manté en l'opinió de no veure malament el Sr Martí com a cap de Govern?

–Continuo pensant el mateix, però el problema no és el cap de Govern o la persona del cap de Govern. El que cal és saber-se envoltar dels millors...

–Això és el que diuen els de Convergència a Catalunya...

–Sí, ja ho sé [riu], però és que les persones intel·ligents són aquelles que s'envolten de persones més capacitades que un mateix.

–¿Vol dir que el Sr Martí s'ha envoltat d'un equip millor que el Sr Bartumeu?

–No els conec a tots, no ho puc jutjar. No sé quins ministres tindrà.

–Fem política ficció: els Verds entren al Consell i tenen la clau per decidir entre PS i DA. ¿Què tria?

–Si ens trobem en una situació com aquesta el partit ho haurà de discutir i haurà d'avaluar els pros i els contres de cada opció. Tampoc cal arribar a un pacte per donar suport als uns o als altres, sinó senzillament deixar passa els uns o els altres. Però a mi el que em preocupa no és saber a qui donaria la clau, sinó com sumar els esforços de tots per sortir d'aquesta crisi que està castigant molt durament aquest país en el que hi ha persones que no tenen ni per comprar menjar.

–¿Això vol dir que forçarien un govern d'unitat si fossin al Consell?

–Sí, pensem que seria interessant fer un govern d'unitat, i molt necessari. Però això no ho pensem només ara, ja ho pensàvem fa dos anys i aleshores ningú no ens va escoltar. Si en aquell moment s'hagués fet un govern d'unitat i Andorra hagués passat per davant de qualsevol altra consideració, les coses haurien anat diferent, d'entrada ja no llençaríem els 400.000 euros que ens costarà aquesta campanya i que podríem destinar a altres despeses molt més necessàries.

–Si els programes de PS i DA no són gaire diferents ¿en l'eix esquerra-dreta com els definiria?

–Els programes els fan persones que escriuen molt bé i que tenen idees molt maques, però després no hi ha un acompliment. Aquesta és la diferència amb les nostres propostes. Nosaltres proposem el seguiment i el control de l'execució dels programes electorals. El problema no és què diu el programa del PS o el de DA, sinó si ells mateixos se'l creuen el seu programa. Hi ha massa polítics que defensen coses en les que en el fons no creuen.

–¿Què fa del programa dels Verds un programa més d'esquerres?

–És que ja no es tracta d'esquerres i de dretes, sinó de mirar endavant. El nostre programa és un programa que mira endavant, no és ni d'esquerres ni de dretes, perquè aquests conceptes comencen a estar superats...

–Al PS també ho diuen això de tirar endavant i no a l'esquerra o a la dreta...

–Aleshores, com que jo ho havia dit abans de la televisió, potser és que ho van escoltar i els va fer gràcia. Però bé, bromes a part, el cert és que aquest discurs només el fem els Verds, no només aquí a Andorra, sinó a tota Europa. I per ser verd no s'ha d'estar necessàriament d'acord amb els partits socialistes o socialdemòcrates, n'hi ha prou de mirar a Europa i veure que els Verds són partits que ajuden a la governabilitat amb independència de quin partit estigui al poder, ja sigui d'esquerres, de dretes o de centre. En una situació de crisi com la que vivim, tots tenim una responsabilitat prioritària, que és ajudar a la governabilitat.

–Prescindim de dreta i esquerra i anem endavant. ¿Què vol dir anar endavant?

–Vol dir crear riquesa, reactivar l'economia, intentar que les famílies que van a Càritas no hi hagin d'anar, que es tornin a crear llocs de treball, ajudar els ciutadans a tenir confiança una altra vegada en el futur d'Andorra i no perdre mai de vista que el primer són les persones.

–¿No serà aquest el discurs del centredreta de primer crear riquesa i després repartir-la?

–Però ells no l'arriben a repartir mai. El primer que hem de fer és créixer i que els centenars de persones que no tenen feina en tinguin i que si no en tenen hi hagi un subsidi d'atur que els permeti viure dignament. A més, posar l'èmfasi en l'economia no és patrimoni del centredreta: també es pot reactivar l'economia des d'una economia verda. Quan nosaltres parlem de la sostenibilitat, de l'eficiència energètica dels edificis o de les energies renovables també estem parlant de reactivar l'economia, de crear riquesa, de crear nous llocs de treball i d'obrir noves perspectives per als negocis. La societat civil andorrana s'ha mobilitzat davant la crisi, ha buscat alternatives i hem de saber-la acompanyar, donar-li l'oportunitat perquè les seves propostes tirin endavant. I això passa per convertir en vinculants les taules de diàleg sectorials que es fan, perquè, si no, tot l'esforç que s'hi dedica queda en un no res.

–¿Com s'ho faria per convèncer un empresari que els Verds no són el partit de la classe treballadora?

–Els Verds fa molt temps que vam deixar de ser un partit de classe. És que abans els partits d'esquerres eren obreristes, però avui el concepte d'obrer està molt diluït i més en una societat en què les petites i mitjanes empreses són la majoria. A Catalunya, per exemple, es podria ser obrerista perquè encara hi ha força indústria i molts obrers, però això a Andorra està desfasat. ¡És que hi ha molts autònoms, molts petits empresaris que guanyen menys diners que alguns obrers! Per això nosaltres vam ser els primers a denunciar que és una barbaritat que els autònoms hagin de pagar 400 euros a la Seguretat Social. ¡Quants petits empresaris voldrien guanyar 2.000 euros al mes i no els guanyen!

Per a més informació consulti l'edició en paper.