• Aleix i Font van protagonitzar l'enfrontament més intens i millor resolt del que portem de campanya
• El cap de llista socialdemòcrata es va comprometre públicament a no deixar el país sense pressupost

El candidat demòcrata per Escaldes, Miquel Aleix, i el cap de llista del PS, Jordi Font, als estudis d'ATV Foto: ÀLEX LARA

¡Ah, l’olor del napalm al matí! ¡Com el trobàvem a faltar després de tres nits insípides, amb regust de resclosit i nul nivell oratori! I ves per on que va ser al quart debat parroquial que el cap de llista del PS per Escaldes, Jordi Font, i el número u de Demòcrates per Andorra, Miquel Aleix, ens en van donar una racció extra. Que dic extra: extríssima. I una lliçó d’alta política, també. Molt reveladora. Va ser Aleix qui va il·luminar el camí. Sí, home, a compte de la presumpta reunió que el ja ex d’ApC –i avui, ves per on, candidat escaldenc de DA– va mantenir al despatx de Jaume Bartumeu per demanar-li –quasi suplicar-li, pel que es veu– la formació d’un govern d’unitat. «No, que ara ens toca manar a nosaltres», diu Aleix que va respondre Bartumeu. Font es va fer el ronso, com si la cosa no anés amb ell tot i que el candidat demòcrata l’havia posat com a testimoni de l’escena. Però davant de la insistència d’Aleix, va caure en la temptació de tornar-s’hi. I resulta que –sempre segons la versió del socialdemòcata– la reunió en qüestió no va tenir mai lloc al despatx del cap de Govern, sinó –glups– al de Maria Reig, i en presència també de Carles Ensenyat. Està bé, molt bé saber-ho. Però l’únic clar de tot pegat és que algú no deia anit la veritat.

    Val a dir que aquest va ser només un dels molts episodis memorables que va deparar el duel entre Font i Aleix, de llarg el més sucós, civilitzat i europeu de la campanya. Se les van haver a compte també de la suposada incapacitat de Bartumeu de buscar consens al Consell General. Aleix va disparar el foc granejat de costum, amb el lleig del cap de Govern als consellers quan els va negar la carta al comissari Rehn: «Aquestes són les maneres que volem desterrar de la vida política andorrana. A diferència de Bartumeu, nosaltres donarem tota la informació al Consell». Va atacar també pel flanc del pressupost i la suposada deslleialtat d’ApC i CR en no validar cap dels dos projectes socialdemòcrates: «¿Sap vostè quants pressupostos van aprovar quan eren a l’oposició? Cap. Ni un de sol». Aquí va estar incisiu, i molt probablement qualsevol altre rival –si més no, entre els coreligionaris que han precedit Font als debats televisius– hauria tret bandera blanca i hauria mirat cap a un altre costat. Font, no. I la rèplica no va ser menys astuta: «Els socialdemòcrates mai no hem deixat cap comú ni el país sense pressupost. I avui i aquí em comprometo que això no passarà». Bé, molt bé. És possible –no direm que probable, però sí possible–que tinguem ocasió de comprovar-ho. A veure. Ens ho apuntem.

Com la segona nit, la del debat d’Ordino, quan a Mateu li va donar el rampell líric i ens va col·locar allò de deixar enrere els temps de foscor  i buscar la llum del sol, etcètera, també ahir va tenir Aleix el seu moment cumbaià: quan es va referir a «l’onada taronja que comença a marxar i es fa més gran per canviar el sistema i evitar la crispació». Un humil consell, només: canviïn de poeta de capçalera. De veritat. En qualsevol cas, tant a Aleix com a Font els hem d’agrair que ens reconciliessin ahir amb la classe política que ens ha tocat. El segon, a més, es va permetre una petita boutade que ja era hora que algú digués en veu alta: «Benvingudes siguin la crispació, l’entusiamse i la passió... si són per defensar idees». Exactament: ¿d’on ve, ara, aquesta dèria pel bon to, aquesta bonrotllisme de manual copiat a més del pitjor del repertori del convergent Artur Mas?
Un altre mèrit dels dos rivals d’ahir:  per fi vam saber el que pensen sobre la prestació d’atur: Font es va comprometre a tirar endavant una autèntica assegurança contributiva que substitueixi la beneficència que ara existeix, mentre que Aleix va apel·lar al mantra que ja va defensar dos anys enrere, aleshores des de les files d’ApC: abans de plantejar un subsidi –¡¿subsidi?!, ¿per què no prestació?– cal reactivar l’economia per disposar de diners per finançar-lo. Si, ja: però és que el subsidi és precisament necessari quan les coses es torcen. Aleshores és quan la gent té el mal costum de quedar-se sense feina i cal ajudar-la. El dia que hi hagi plena ocupació, aquell dia deixaria el subsidi de ser necessari. No al revés, ens temem. Però gràcies, per aquesta dutxa de napalm. De veritat.

Per a més informació consulti l'edició en paper.