• Rodríguez i Ensenyat protagonitzen el debat més insípid de la campanya.

Els que esperaven una batalla dialèctica èpica, un Everest de l’oratòria nacional, se’n van quedar amb les ganes. El duel televisiu que van protagonitzar anit el cap de llista parroquial pel PS, Francesc Rodríguez, i el número u demòcrata, Carles Ensenyat, es va quedar en una Casamanya justet. I això, sent molt, molt generosos, perquè els tres primers quarts del debat van ser soporífers, absolutament prescindibles, i per comparació, van convertir les candidates per Canillo –Judith Salazar i Celina Mandicó, i ja és dir– en èmuls de Demòstenes. I sí, Rodríguez ja ho va advertir en un moment donat: «Senyor moderador, ho lamento per vostè, però el debat és impossible». Però la culpa va ser en bona part seva, i això que és un dels gats més vells del lloc. El candidat socialdemòcrata va dilapidar gran part del seu temps exigint-li a Ensenyat que expliqués com convertiria en realitat els bells propòsits de deixar enrere les dues Andorres, potenciar l’escala social, governar amb valors humanistes, recuperar el sentit d’estat i la il·lusió, el seny i el sentit comú. Tant s’hi va fer en els retrets, que Rodríguez es va oblidar d’explicar el seu com. De fet, gairebé es va oblidar d’explicar fins i tot el seu què. I quan ho va fer, va ser per posar-se a tremolar. Per exemple, quan va advocar per una sanitat pública d’accés universal. Perdoni, però, ¿és que algú l’ha posat en dubte? I si és així, ¿qui? No es va mostrar gaire més encertat quan va dir que seria paradoxal –aquesta va ser la paraula: paradoxal– que hagués de ser el PS qui defensés l’economia de mercat. ¿Troba a faltar potser el camarada Rodríguez alguna dosi major d’economia planificada? ¿De propietat col·lectiva dels mitjans de producció? D’acord: n’hi ha que tenen al cap l’extravangant dèria de convertir Andorra en una mena de Guernsey dels Pirineus. I no mirem ningú, senyor Nomen. Però l’alternativa, ¿no serà Corea del Nord, oi?
En fi. Ensenyat tampoc no va ajudar gaire a animar la nit. Com a mínim, en els dos primers trams del debat, quan va repetir un milió de vegades, més o menys, que tant uns –socialdemòcrates– com altres –demòcrates, a pèl– comparteixen el 99% del programa per treure el país de la situació ruïnosa, en perill de desnonament imminent, que per moments va dibuixar. Que el que els diferencia és precisament el com. És a dir, la política del decretazo –la cursiva és d’Ensenyat– que ha practicat Bartumeu –a compte del decret d’horaris comercial– i de la improvisació  –pel cas Metayer. Més astut es va mostrar en comparar les gestions respectives de Martí a Escaldes i d’Alís a Encamp. Rodríguez no va voler entrar en la batalla comunal, però el panorama dibuixat pel demòcrata va ser desolador: els vuit anys socialdemòcrates al comú han convertit la parròquia en un erm comercial, en un niu d’aturats i en un no-man’s land immobiliari, amb un parc de pisos buits cada vegada més elevat. «Compari Escaldes, la parròquia més rica fa 25 anys, amb Encamp, Compari», va demanar insistentment.  Trampós, sí, perquè Encamp no és ni serà mai Escaldes. Però feia mal. Molt de mal.
També va clavar l’ullal al Pas, que genera, segons ell, el 20% del PIB nacional, xifra fabulosa. Un Pas que ha de ser «abraçat, i no explotat», va dir. De passada, va reclamar llibertat total pel que fa a horaris comercials. Aquí li va sortir la poteta ultraliberal. Això sí, amb un codi de relacions laborals que garanteixi la conciliació. Potser hauria sigut el moment de parlar del dret de  vaga, de garantir l’exercici efectiu del dret a la lliure sindicació, d’advocar per una autèntica prestació d’atur, i no la pura beneficència que avui existeix. Però tot això –com la negociació col·lectiva i els comitès d’empresa, i no dono idees– ha quedat relegat a la lletra petita dels programes. O és pura ciència ficció. I el Rodríguez espès i lent de reflexos d’ahir va deixar passar l’oportunitat. Amb prou feines es va refer a compte de la funció pública –aquestes sis funcionaris que el PS al Govern ha retallat respecte al 2009– i la relliscada d’Ensenyat pel dèficit de la CASS, aquests 31 milions –que seran 45, glups,  al 2012– que el demòcrata va atribuir a la nova llei de la Caixa de la Seguretat Social. Una llei també votada per ApC. El seu partit fins fa unes setmanes, que hi farem. Resumint: decebedor, el matx d’anit. I el resultat, empat a res.

Per a més informació consulti l'edició en paper.