• Mandicó es va posar lírica i va instar el votant a "deixar enrere el temps de foscor" i "buscar la llum del sol"
• Salazar va anar per feina i va apostar per un discurs agressiu i contundent que li va donar la victòria

¡Ah, quina volada lírica sense precedents que va agafar el segon round televisiu, anit amb la candidata socialdemòcrata per Canillo, Judith Salazar, i la cap de llista de Demòcrates per Andorra, Celina Mandicó! Quina inusitada volada poètica, dèiem. I tot, gràcies a l’al·legat final on Mandicó va demanar –i citem literalment– «deixar enrere aquest temps de foscor i buscar la llum del sol». Com es notava que veníem del Dia mundial de la Poesia, dilluns a Santa Eulàlia. Uns temps de foscor que prèviament havia caracteritzat  per l’estil «impositiu», «poc receptiu», encara menys «resolutiu» i «orfe de diàleg» que ha caracteritzat els dos anys de govern socialdemòcrata. I perquè es va descuidar de les banyes i el trident que Bartumeu deu portar amagats sota les grenyes i l’americana. I com contradiuen aquestes paraules tan preparades –¿o va improvisar el vers, Mandicó?– el missatge positiu, proactiu i constructiu que predica el manual de campanya de la tropa de Martí.
Val a dir que, en aquest punt, Salazar no es va quedar enrere, i també va aprofitar el minut final per llançar unes quantes bafarades sulfuroses amb un estil i unes paraules als antípodes de la prudència que havia gastat la vigília el seu correligionari ordinenc, Franz Armengol. La candidata socialdemòcrata va oposar la «credibilitat» del PS i la «capacitat» del seu líder a la «falta de coherència» dels rivals. I va tenir un regal enverinat per a Joan Torres, el seu contrincant dos anys enrere: «Ell deia que Coalició Reformista era una formació amb futur. Ja ho hem vist. I tinc la suspicàcia que DA seguirà el mateix camí».
Queda clar, clarísism, que Salazar va aprendre dels errors comesos dilluns per Armengol. S’ha acabat jugar a la defensiva, esperar el rival en camp propi i confiar en un contraatac més o menys afortunat del davanter estrella. Amb tàctiques així de porugues –i tan poc bartumeistes– es pot guanyar un partit; una lliga, mai. I potser per això la candidata Salazar es va prodigar a l’atac. La jugada li va sortir bé en la majoria de les ocasions: especialment, a compte del nou edifici per a les escoles de Canillo. Aquí va tocar tou i ja no va deixar anar la presa fins que la va tenir contra la paret, acorralada i amb bandera blanca. L’argument de Salazar va sonar impecable: el preprojecte de Govern està enllestit, va dir, a falta només d’un estudi geotècnic que depèn del Comú, que no acaba de decidir el terreny on ha d’anar la nova escola. De res va servir que Mandicó assegurés que ja hi ha un procés de cessió en marxa. «Les meves filles pateixen cada dia els barracons. És pur electoralisme afirmar que una vegada al Govern s’impulsaran les escoles, mentre és el Comú [en mans liberals, s’entén] el responsable que això estigui paralitzat». Directa a la línia de flotació demòcrata.

Salazar, depredadora

També és cert que Salazar s’hi va fer tant, a l’hora de saltar a la jugular de la víctima –per exemple, quan es va indignar repetidament perquè DA inclou al programa mesures que ja s’estan aplicant, com ara els plans de carrera professional per als docents– que va faltar poc perquè tanta contundència, tanta agressivitat, se li girés en contra. Mandicó s’ho va olorar i va jugar amb astúcia el paper de qui sap guardar les formes i mai no perd els papers. En la línia demòcrata de «defugir la crispació» i «buscar la serenitat», aquest mantra digne del Zapatero més voluntarista que ja es veu que ens aniran col·locant a la mínima.
La política local no va ser l’única que va encendre el debat. Prèviament, les candidates ja se les havien hagut a compte dels horaris comercials. Salazar va voler jugar aquí el paper de xaiet, reconeixent humilment l’error que va constituir aquell polèmic decret –ja saben, el que obligava a tancar els comerços deu diumenges l’any. Mandicó, llesta, li va retreure els dos anys –va dir dos anys– que havia trigat el Govern a rectificar. Bé, si no fos perquè el decret en qüestió no va arribar a estar en vigor ni dotze mesos. Andorra Turisme també es va erigir en casus belli. Els demòcrates prometen doblar la inversió en turisme: de 9 a 18 milions els dos primers anys de mandat, ni que sigui –glups– a costa de l’Arxiu Nacional. Però Salazar va tornar a clavar-la: si tant li importa a DA el sector turístic, ¿per què van permetre la retallada «dràstica i unilateral» –va dir– de l’aportació dels comuns a Andorra Turisme? En fi: si dilluns Mateu s’havia cruspit Armengol sense contemplacions, ahir va ser Salazar qui va donar la campanada i va igualar el marcador. 1 a 1.

Per a més informació consulti l'edició en paper.