• Armengol i Mateux estrenen els debats parroquials amb un exercici d'esgrima que deixa tocat els socialdemòcrates H Mateu va començar garratibada, però es va acabar imposant quasi per KO

El cap de llista socialdemòcrata, Franz Armengol, i la de Demòcrates per Andorra, Meritxel Mateu, amb el moderador, Àlex Literas, ahir a ATV Foto: TONY LARA

Duel d'estils, el que ahir van protagonitzar la cap de llista de Demòcrates per Andorra, Meritxell Mateu, i el socialdemòcrata, Franz Armengol. És veritat que a l'exministra li va tocar la difícil papereta d'obrir el foc. Però d'una antiga titular d'Exteriors calia esperar un cert domini escènic, una dicció menys robotitzada, unes maneres més naturals, menys encarcarades. I el cert és que la primera intervenció va amenaçar de ruïna total. Més d'un coreligionari devia canviar de canal. Allò era com xutar contra la porteria pròpia, i marcar sempre. Després va millorar, i molt, fins convertir-se en la mestressa absoluta del debat. El va fer anar per on va voler, va tenir l'última paraula a cada trifulga, i fins i tot es va permetre en certs moments un (molest) tonet entre professoral i alliçonador; que si és el Govern qui ha de negociar; que si és el Govern qui ha de cedir... Vaja, que guanyar unes eleccions obliga el vencedor a passar per l'adreçador de l'oposició, i no al revés.

A l'al·legat final, una altra vegada la Mateu esclerotitzada, va estar a punt de llançar per la borda la bona feina feta fins aleshores. Un minut més i ho aconsegueix. Aquí, el temps va jugar a favor seu. Armengol l'hi va posar relativament fàcil, tot s'ha de dir: la seva velocitat de creuer és una altra; el seu verb reposat, la seva dicció lentíssima, no té res a fer amb el nervi de Mateu. Però hi va haver debat, sí. I tant que sí. I dades. Algunes, d'interessants: com ara els 3.000 assalariats que ha perdut la CASS des del 2008; o que avui s'importa el mateix nombre d'automòbils que al 1984; o que el valor real de les importacions equival al del 1991. Xifres apocalíptiques –més o menys– que Mateu va posar al sarró socialdemòcrata. Se li'n va anar la mà amb el dèfici tdel 2009, aquests 116 milions d'euros que també va engiponar a Bartumeu. Home, senyora Mateu, alguna cosa hi devien tenir a veure els 14 anys precedents de govern liberal, en aquest dèficit galopant, en aquestes estadístiques demolidores. Armengol la va deixar sortir viva: ja que disposava de les dades del 2010 –aquests correctes 52 milions de dèficit– l'havia d'haver ensarronat sense manies.

En matèria fiscal les diferències van ser mínimes: DA proposa un TVA amb un tipus general del 4% (el PS, del 4,5%); de l'1% per als productes de primera necessitat (el mateix que els socialdemòcrates), i del 7% per al sector bancari (pel 8% que preveu el PS). Si tots dos volen un IVA a l'andorrana i fa dos anys ja va ser aquest un dels cavalls de batalla de la campanya, ¿per què no el tenim, encara? ¿Quina de les dues forces ho diu amb la boca petita? Les espurnes van saltar a compte de la desbandada al Consell General a compte de l'acord monetari. Ja saben: aquella memorable sessió en què l'oposició en bloc i com un sol home es va aixecar i va deixar el cap de Govern amb la paraula a la boca. Mateu va aprofitar per llançar un altre dart: «En un sistema parlamentari, el Govern es deu al parlament. No està bé negar als consellers un document [la carta de Bartumeu al comissari Rhen]que prèviament s'ha publicat a la premsa». Al PERIÒDIC, per cert.

Hi va haver un altre moment Mateu: a compte aquesta vegada del conveni educatiu amb França, que s'ha de renegociar el 2013. L'exministra va sembrar insidiosament el dubte sobre una possible privatització del Lycée. De res va servir que Armengol, sempre a la defensiva, ho negués per activa i per passiva. La qüestió és: si Mateu ho sap de tan bona font, ¿no li suggeria un elemental sentit de la lleialtat institucional –i de servei al país– comunicar-ho al ministeri d'Educació? ¿No deia que volia desterrar la crispació, el menyspreu i les desqualificacions?

Encara va disparar Mateu una última fletxa: pel futur Centre d'Atenció Primària d'Ordino. Armengol el prsentava com un dels reptes de la legisaltura, i l'exministra n va tenir pietat: «En dos anys s'han votat 106 milions en crèdits extraordinaris per a diferents projectes, però cap per al CAP». Tocat. Armengol va intentar recuperar el pols al final: amb les 109 lleis aprovades durant els dos anys socialdemòcrates; i amb una obvietat: «El canvi votat el 2009 ja ha començat, però necessitem més temps que els 20 mesos de què hem disposat». Als commilitons de Bartumeu els caldrà una mica més de mala bava, més punch. I no tanta elegància. Perquè l'elegància és com les bones intencions: el cel n'està empedrat, i no serveix per guanyar eleccions. Però això tot just acaba de començar. Avui, més.

Per a més informació consulti l'edició en paper.