• El descens constant d'espectadors i els costos creixents, causes de la clausura; l'última funció tindrà lloc el 3 d'abril

Cassany observa la penúltima cartelera dels Modern. Foto: TONY LARA

La crisi econòmica ja es pot apuntar una nova peça. Caça major, en aquesta ocasió, perquè la víctima és l'històric cine Modern de la capital, inaugurat el 1942 i que no arribarà a fer els 70 anys, perquè la clausura és imminent: el multisala de l'avinguda Meritxell tancarà la paradeta el 3 d'abril. I serà un «punt final», segons va confirmar ahir Enric Cassany, nét del fundador i tercera generació al capdavant dels Modern. La propietat estudia ara destinar l'edifici a d'altres projectes empresarials que no tindran, però, res a veure amb l'exhibició cinematogràfica. Les causes que han portat a una decisió «duríssima» –en paraules del mateix Cassany– han sigut «el descens constant d'espectadors, els creixents costos d'exhibició i els canvis en la forma de consum d'oci de les noves generacions», cada vegada més enfocat a les noves tecnologies i amb una preocupant incidència de la pirateria. Andorra, diu Cassany, no és aliena a la crisi, «malgrat les veus que s'aferren al contrari i que veuen espectadors sota les pedres». I el panorama no és precisament esperançador: «El mercat de l'exhibició cinematogràfica pateix des de fa anys seriosos problemes. Andorra no n'és una excepció. Som 80.000 espectadors i el turista només ocasionalment va al cine». La conclusió no pot ser més contundent: «El projecte és avui econòmicament inviable».

Un cop duríssim –Cassany ho va repetir en diverses ocasions– perquè es tracta d'una empresa familiar que s'ha mantingut ininterrompudament en les mateixes mans durant tres generacions, cas excepional en el món del cine. Aquest especial vincle sentimental és el que ha anat retardant una decisió llargament covada, segons la propietat, «que veníem rumiant des de feia molt de temps». De fet, Cassany ha confiat fins al final que la situació no era irreversible. Només així s'explica la reforma radical de les instal·lacions que va tenir lloc entre el 2003 i el 2005 i que va girar els vells Modern com un mitjó: quatre sales noves de trinca amb capacitat per a 850 espectadors, una de les quals equipada amb projector digital per a la imminent irrupció del 3D. Però ni així. La realitat és tossuda i –com diu Cassany– «el país és el que és»: «No hi podíem continuar posant abans el cor que el cap. Som una empresa privada, i al final els números han de quadrar. Si no passa el que passa: que ens hem vist abocats a tancar, amb tota la pena de món».

En qualsevol cas, la notícia sorprèn també pel moment: just quan la creixent implantació de la tecnologia digital i –consegüentment– del 3D semblaven obrir una porta a l'esperança en una indústria –la de l'exhibició cinematogràfica– que semblava a l'UVI. Res més lluny de la realitat perquè, segons Cassany, perquè la tecnologia digital ha abaratit, sí, els costos de distribució –les còpies arriben ara en CD, res a veure amb les pesades i voluminoses bobines de pocs anys enrere– però les grans empreses distribuïdores segueixen imposant unes condicions quasi lleonines: no només decideixen quines pel·lícules exhibeix cada sala (¡fins i tot els horaris!) sinó que es cruspeixen el 60% de la recaptació. I això, conclou, «després que hàgim sigut nosaltres, els exhibidors, els que hem fet tota la inversió per adquirir la nova tecnologia digital. En aquestes condicions, el preu del producte és massa elevat».

70 anys d'història / Cassany augura una imminent reestructuració en el sector de l'exhibició: «Obriran noves sales, probablement, però en tancaran moltes altres, especialment les més grans. I tot això en un futur pròxim». ¿El boom dels multisales ha acabat matant la gallina dels ous d'or? «Hi va haver un temps que semblava impossible obrir un centre comercial que no tingués un multisala. ¡Però si hi havia ciutats que gairebé tenien més sales que habitants! Moltes d'aquestes ja han tancat, és clar, però una cosa és clara: nosaltres vivim de la gent que ve al cine. No perquè hi hagi més sales t'hi vindrà més gent». La clausura dels Modern té, en fi, un serrell laboral: als 17 treballadors de l'empresa, la majoria dels quals a temps parcial, se'ls ha ofert la possibilitat d'integrar-se en altres empreses del grup Cassany.

Acaba així una apassionant pel·lícula que ha durat 69 anys, des que Enric Cassany Grau –l'avi de l'actual propietari– va adquirir el solar de l'avinguda Meritxell i hi va aixecar el primer cine Modern. Als anys 50 va adquirir el cine de cal Costa, també a l'avinguda Meritxell, rebatejat com a Principat. I amb els anys arribaria a gestionar altres dues sales: el cine de les Valls, a la capital, i el Cristall, a Escaldes. I és que hi va haver un moment daurat, als anys 60 i fins a la irrupció de la televisió, que a Andorra hi convivien fins a set sales: a les anteriors cal afegir-hi el Center, a la capital; el Coliseu, a Escaldes, i el Principal, a Sant Julià. El Modern era l'últim supervivent d'aquest esplendor perdut. Com recordava ahir Cassany –tota una vida en el negoci– les havien vist de tots colors i havien sobreviscut a dos temibles enemics: la televisió, als anys 70, i el video, als 80. I semblaven especialment preparats per fer front a les vaques magres. Així ho insinuava l'espectacular reforma de les instal·lacions inaugurada el 2005, i el projecte d'obrir un nou multisala a l'avinguda de Santa Coloma, que mai no es va arribar a concretar. Els primers símptomes que la cosa no rutllava van arribar l'abril del 2009, quan l'empresa va tancar el Principat, l'últim palau de cine del país, que també gestionava des de mitjans anys 50. A més, el juliol del 2009 arribava la competència i obria a Escaldes el multisala Illa Carlemany, un miler de noves butaques. Tocava repartir un pastís cada vegada més escarransit. La irrupció del 3D, aquell mateix estiu del 2009, semblava donar una mica d'oxigen als exhibidors. Però, com s'ha demostrat, no era la panacea.

En els últims temps, els Modern han participat activament en la promoció del cine en català: primer, amb el cicle infantil i la Marató juvenil; des de la tardor passada, acollint-se al programa de subvencions del Ministeri de Cultura per fomentar les pel·lícules en la llengua oficial. A més, ha hostatjat les dues edicions del cicle de cine de l'ambaixada espanyola i ha convidat directors i actors –els últims, Ventura Pons i Roger Casamajor. Però no n'hi ha hagut prou. Els Modern tanquen. I aquesta pel·lícula acaba exactament com totes les altres: amb un lànguid The End.

Per a més informació consulti l'edició en paper.