• L'historiador català Josep Albert Planes reconstrueix el periple de Ciscu de Pessonada, l'home que va delatar el maquis hermafrodita H ?El contraban de frontera al Pirineu català' retrata el trànsit il·legal a l'Andorra dels 40 i 50

Al cos de l'article, Colla d'Aransa amb els fardos i els matxos (andorrans, per cert) al port de Perafita, el 1952. A la galeria, la fitxa policial de Florencio Pla, la Pastora, el 1960. Foto: FONS ISIDRE NAVARRO

¡El Ciscu de Pessonada! Segur que se'n recorden. Sí, home, el paio aquell que un mal dia de maig del 1960 va delatar Florencio Pla Meseguer, àlies la Pastora, el maquis hermafrodita, que –ja saben– s'havia refugiat quatre anys abans al Principat i hi duia una vida més o menys plàcida. Fins que es va topar amb el tal Ciscu, és clar. Així ho explicava el mateix Florencio el 1988 en una entrevista publicada al Temps: «Un contrabandista que li deien el Ciscu em devia 12.000 pessetes i li vaig dir que em pagara. Va anar i em va denunciar al tinent coronel de la Pobla de Segur. Em van agarrar quan anava a eixir amb el ramat. I la policia andorrana em va entregar a la Guàrdia Civil a la frontera». Una fascinant peripècia, la de Florencio, recollida pel seu biògraf José Calvo a Del monte al mito i recuperada literàriament per Alicia Giménez Bartlett a Donde nadie te encuentre, últim premi Nadal de novel·la.

Afegim-hi que la delació li va costar a la Pastora –la policia franquista li engiponava una trentena d'assassinats: 21 guàrdies civils, set alcaldes i fins i tot un ermità– una condemna a mort, commutada després per una pena de 20 anys de presó. Fins aquí, res que no sabéssim, és veritat. Però quedava per escatir un dels grans enigmes d'aquesta truculenta història de la negra postguerra: ¿qui era, aquest misteriós Ciscu de Pessonada capaç de vendre un col·lega per 12.000 pessetes? I vet aquí que l'historiador barceloní Josep Albert Planes ens n'ha donat les últimes notícies. Ho fa a El contraban de frontera al Pirineu català (Farell), recull de testimonis dels protagonistes de l'intensíssim i lucratiu trànsit il·legal de mercaderies –tabac, perfum, medecines, llana, mitges, botons, oli, benzina...– que va tenir lloc a les comarques frontereres als anys 40 i 50, amb Andorra –ehem– com a centre neuràlgic.

Unes notícies, aquestes del Ciscu, que segur que haguessin alegrat els últims dies de Florencio: el cadàver del de Pessonada va aparèixer flotant a Oliana un dia del 1962. Mort d'un tret. Acabava a les aigües del pantà la vida aventurera de qui Planes qualifica com «un home baixet i corpulent, trempat, amb caràcter obert i que s'avenia amb tothom». Que li diguin a la Pastora. I també com «el contrabandista més gran de Pessonada»: el més gran i probablement el més longeu, perquè la seva inquietant, ambigua trajectòria, arrenca –recorda l'historiador– durant la Guerra civil espanyola, quan va ser un destacat membre de la CNT al Pallars i alcalde de Pessonada, fins que canvia oportunament de bàndol i es converteix en requetè. Als anys 40 ja és un dels reis del contraban a la zona juntament amb un tal Eusebiu, cosí seu i fill també de Pessonada. Les dots de supervivència del Ciscu i els seus escassos escrúpols els va demostrar amb la delació de la Pastora, però venien de lluny: ja als dies finals de la guerra civil no havia dubtat a entregar a les tropes franquistes dos soldats republicans refugiats a casa seva. En fi. Amb aquests antecedents, tampoc no sorprèn el final sòrdid amb cadàver al pantà d'Oliana. Si mai ho va arribar a saber, la Pastora va riure l'última.

La història del Ciscu és una de les moltes recollides per Planes en aquest apassionant viatge a un dels aspectes més mal coneguts –o coneguts només d'oïdes– de la postguerra espanyola i mundial a casa nostra. N'emergeix una Andorra convertida en l'epicentre d'un submón on es barregen aventurers professionals, carrabiners untats, supervivents nats i perdedors vocacionals. Entre una Espanya que es moria literalment de gana i la França ocupada pels alemanys, els més espavilats van veure-hi l'oportunitat de fer la primera pela: en els tres dies que durava un viatge estàndar entre Vilamur, al Pallars Sobirà, i Sant Julià de Lòria, el contrabandista es podia embutxacar cap a 200 pessetes. L'equivalent al salari mensual d'un pagès o d'un obrer de l'època. Qualsevol s'hi resistia. Calia restar-hi, això sí, les 50 pessetes que costava el silenci del guàrdia civil de la duana. En el viatge d'anada, els contrabandistes carregaven llana: a Espanya es pagava a 17 pessetes el quilo; a Andorra, la revenien als francesos per 50.

Capital del contraban

El negoci era rodó, perquè de baixada els contrabandistes omplien el fardo sobretot de tabac procedent de les fàbriques lauredianes: rajoles de picadura, paquets de caliquenyos, cortarons de quart de quilo i, als anys 50, Carmela i Carlemany. Compraven el tabac andorrà a 70 pessetes el quilo; a Sort i a Tremp el revenien per 105. Les rutes dels pallaresos passaven pel Mas d'Alis i Arduix; el coll de la Gallina i Civís, i Ras d'Ars. El boom de la llana es va acabar amb la guerra mundial; el tabac es va convertir en el producte estrella, però atenció a la benzina. El truc consistia a Andorra amb el dipòsit de la furgoneta buit i omplir-lo fins a dalt de tot. En un viatge, diu Planes, se'n podien arribar a traginar fins a 200 litres. I així és, assegura, com la Seu es va omplir de benzineres. Tothom hi sucava; fins i tot els cotxes de línia, que caregaven garrafes d'oli a la Seu i el revenien a Andorra als francesos. Amb la peculiaritat que el que en territori espanyol era constitutiu d'un delicte d'estraperlo, en travessar la frontera es convertia per art de màgia en un delicte de contraban. H

Per a més informació consulti l'edició en paper.