• El nou Consell elimina la perspectiva històrica de la Casa de la Vall, definitivament ?invisible'

Perspectiva idíl·lica de la Casa de la Vall des de Prada Casadet, el 1924. Foto: FONS JOAN MASÓ (ARXIU D'IMATGES DE L'AJUNTAMENT DE GIRONA)

Facin la prova. Facin-la: passegin per Prat del a Creu, Prada Casadet, doctor Vilanova i l'avinguda Tarragona i mirin amunt, en direcció al centre històric de la capital. Des de fa uns mesos hi falta un detall, en aquesta perspectiva urbana. Res d'importància: la silueta de la Casa de la Vall, la seu històrica de la sobirania nacional, que havia dominat la vall central des de l'erecció de l'edifici, molt probablement el 1580 si hem de fer cas de la data que consta a l'arc de l'entrada principal. Aquesta silueta és la que molts ciutadans troben a faltar des que la nova seu del Consell General, concebuda pels arquitectes Pere Espuga, Ramon Sanabria i Ramon Artigues, s'aixeca, altiva, sobre i davant del roc de la Vall. Una brutal amputació del paisatge urbà –del patrimoni paisatgístic, vaja– que obliga el caminant a enfilar-se fins a Terra Vella o la carretera de la Comella per albirar parcialment la silueta de la Casa de la Vall, entaforada ara entre el búnquer de l'edifici administratiu, el nou Consell i els edificis de Prat de la Creu. I encara, perquè amb prou feines en distingirà el soler i part de la torre defensiva.

La modificació del (diguem-ne) skyline de la capital va ser ahir tema de conversa entre els visitants del nou Consell. ¿Era evitable, amagar la Casa de la Vall? ¿O es tracta d'un mal menor davant l'evident i urgent necessitat d'una seu en condicions per al legislador? EL PERIÒDIC ha contactat amb tres arquitectes per copsar les reaccions que la solució adoptada per Espuga, Sanabria i Artigues va suscitar entre el seu mateix gremi. I el cert és que els professionals consultats encarnen les tres possibles reaccions que la desaparició de la Casa de la Vall ha generat entre la ciutadania: el degà del Col·legi d'arquitectes, Alfons Valdés, s'erigeix en el defensor més incondicional del nou Consell tal com s'ha executat. A l'altre plat de la balança hi ha Enric Dilmé, president de la secció andorrana d'Icomos –organisme adscrit a la Unesco que vetlla per la preservació dels monuments–, que no dubta a parlar de «pèrdua important de la relació paisatgística que unia la Casa de la Vall amb el seu entorn». En un punt intermedi se situa Antoni Pol, expresident de la SAC i una de les veus que més activament ha reclamat que el pla d'urbanisme de la capital respecti –ni que sigui mínimament– la perspectiva històrica de la Casa de la Vall des de... la vall.

Perquè aquí fins i tot els noms hi tenen molt a dir: la nova seu del Consell General deixa sense sentit la denominació històrica de la Casa de la Vall. Des de la vall, i ja s'ha dit, l'única forma de veure l'edifici és des de Terra Vella o la Comella. I la vall ja no es veu des de la Casa de la Vall, sinó des del desolat mirador que hi ha just al davant. No queda clar, per tant, si és la Casa que ha perdut la Vall, o la vall que ha perdut la Casa. És el que ve a retreure Dilmé ,per a qui «s'ha perdut la relació històrica del monument amb la vall. Un edifici no és un bolet aïllat; l'única forma d'entendre'l és posant-lo en relació amb el seu context. I és evident que aquí s'ha perdut aquest vincle». ¿És una pèrdua greu, des del punt de vista patrimonial? Per al president d'Icomos –i, recordem-ho aquí, l'arquitecte que dirigeix la rehabilitació de l'hotel Rosaleda– la pregunta oportuna és una altra: «El que em demano és si es va reflexionar prou, si aquesta era realment l'única solució plausible. Amb aquesta solució, la Casa de la Vall ha perdut part de la seva força, que derivava de la relació estretíssima i la integració amb l'entorn. És evident que calia una nova seu per al Consell. Però, ¿havia de ser en aquest lloc, precisament? ¿No hi havia cap altra opció? És el dubte que em queda. I em dol que s'hagi perdut aquesta connexió emocional amb un monument que no deixa de ser una de les nostres senyes d'identitat».

Una espurna d'esperança

Dilmé té dubtes. No així Valdés, que considera «inevitable» la desaparició de la Casa de la Vall, i no estalvia elogis a un projecte que considera «gran qualitat». Al contrari de Dilmé, el degà dels arquitectes no troba a faltar la silueta de l'edifici des del fons de la vall. «La tinc perfectament localitzada. Sé que és allà al darrere, i per mi no suposa cap problema que no es vegi. Qui la busqui, la trobarà. En qualsevol cas, és un solar molt cèntric i tot són avantatges. El legislador ha de treballar en condicions òptimes, i el nou parlament les té». Una opinió que comparteix, en part, Antoni Pol. Per a l'expresdient de la SAC no era viable renunciar en aquesta parcel·la, no es podia renunciar a edificar-hi. A més, la nova seu del Consell resol d'una tacada els seriosos problemes que presentava la Casa e la Vall: d'una banda, el funcional. Fins ara, recorda Pol, quan els consellers es desplaçaven en cotxe fins al parlament es veien obligats a circular per carrers amb risc imminent de col·lapse. També es milloren substancialment els requisits de seguretat d'un edifici d'aquestes característiques: «Al nou Consell s'hi pot accedir per dalt –pel casc antic–i per baix –per Prat de la Creu. Això suposa un gran avenç respecte a la Casa de la Vall, que tenia un únic accés i per tant comprometia en certa manera la seguretat».

No és aquest l'únic avantatge del nou Parlament. Per a Pol, una de les majors potencialitats de la nova seu legislativa és la futura connexió entre el mirador de Casa de la Vall i la plaça del Poble. Una connexió que potenciarà exponencialment el centre històric de la capital, «fins ara incomprensiblement oblidat». Comptat i debatut, conclou, «la pèrdua de visibilitat era inevitable, i en la meva opinió queda sobradament compensada pels guanys del nou edifici». A més, l'arquitecte apunta una possible solució: que el pla d'urbanisme traci un nou carrer entre Prat de la Creu i l'avinguda de Tarragona amb una inclinació tal que salvi la visual de la Casa de la Vall. Una idea benintencionada que requeriria la reparcel·lació de la zona i l'enderrocament d'alguns dels blocs avui existents per acara el nou vial amb la Casa de la Vall... Benintencionat, sí. I complicat, gairebé inimaginable. Tant, que el més probable és que aquesta Vall hagi perdut definitivament la seva Casa.

Per a més informació consulti l'edició en paper.