• Editorial Andorra reedita les glosses de Josep Fontbernat, impulsor des de Sud Radio de les primeres emissions en català de la ràdio de la postguerra H El volum n'inclou tres d'inèdites, una de les quals consagrada a Sergi Mas

Josep Fontbernat, en primer pla, a l'aplec de Meritxell del 1966, amb el periodista Emili Casademont a la dreta de la fotografia; a la galeria, el Mestre, en una imatge de joventut, probablement als primers anys 30 Foto: FONS EMILI CASADEMONT

El Mestre torna del purgatori. Del purgatori literari, s'entén, que és –com se sap– el confortable i en ocasions merescut oblit on van a raure escriptors, artistes i polítics després de morts. Alguns no en tornen mai. D'altres triguen anys i panys a fer-ho. I uns tercers en surten i hi tornen a entrar amb contumaç regularitat. Josep Fontbernat (Estanyol, 1897-Andorra la Vella, 1977) pertany probablement en aquest tercer grup: la seva figura proteica és periòdicament objecte de revisió biogràfica –recordin L'home d'Els Cent Homes, que li va consagrar el periodista gironí Emili Casademont (1996), i el volum col·lectiu Imatges i documents (2006)– però no acaba de sortir del seu ostracisme públic: Fontbernat és, tres decennis després del seu traspàs, un autèntic desconegut a casa nostra, i la seva memòria es redueix al escarransit Racó que du el seu nom al barri antic de la capital. I no és just perquè, a més de fundador dels Cors Andorrans –ho recordava Daniel Areny setmanes enrere, en rebre el premi Àgora– Fontbernat va ser l'impulsor de les primeres emissions en català de la ràdio de postguerra.

Va ser al 1959 i des dels micròfons de Sud Radio, aleshores encara Radio de les Valls, i amb el Glossari andorrà, un microespai diari que no arribava als deu minuts de durada i que, després de moltes vicissituds –inclosa la suspensió temporal per indicació del bisbe Iglesias– va sobreviure fins gairebé el decés de Fontbernat, el 1977. I una selecció d'aquestes glosses són les que ara recuperen Editorial Andorra i l'ajuntament d'Anglès al Glossari d'en Fontbernat, que el 22 de març es presenta en societat. Atenció, però: es tracta de la reedició de 21 de les prop de cent peces que el mateix Fontbernat ja va recolir al 1966 sota el títol Glossari andorrà, obra avui introbable, per cert. La primera de totes és la glossa inaugural, Pau Casals a Prada de Conflent, que es va emetre el 20 de juliol del 1959; l'última, Les gales d'Anglès, datada el 5 de setembre del 1969. Entremig n'hi ha un bon grapat de temàtica específicament andorrana, des de Mossèn Cinto Verdaguer a Andorra fins a El Ball de la Morratxa, El mes d'agost, Les esglésies romàniques d'Andorra, Andorra... París i Londres, La Ceca i la Meca i La Verge de Meritxell. El volum inclou una torna en forma de tres glosses inèdites. Vaja, no publicades al 1966: Carta oberta a Joaquim Pibernat d'Anglès, les ja citades Gales d'Anglès, i –salivin, salivin– Sergi Mas, l'artista d'Aixovall. El Glossari d'en Fontbernat ve precedit d'un extens estudi biogràfic del mateix Casademont, la introducció a l'edició del 1966 i sengles articles de Xavier Rebés, Antoni Morell i Elidà Amigó.

Vint anys abans que Puyal

Aquesta vintena llarga de glosses són una gota en l'oceà que va escriure i emetre Fontbernat. Segons l'historiador Albert Manent, en total van ser més de 6.000, «una modestíssima crònica andorrana» –en paraules del mateix autor– que la propietat francesa de Sud Radio va permetre amb la condició que fos un programa «no compromès i folklòric» –això ja ho diu Casademont– i que Fontbernat va convertir en una mena de «memòries disperses» on hi tenien cabuda des del moment polític, econòmic i social de l'Andorra de l'època fins a la crònica històrica, musical i literària. Aquest monumental corpus el col·loca en la primera fila del periodisme català del segle XX i al costat d'Eugeni d'Ors, autor de l'altre gran glossari de la literatura catalana.

Val a dir que si parlem avui i aquí de Fontbernat és pel seu Glossari, sí, però convé no negligir altres facetes de la seva proteica personalitat artística, literària i també política: company de Macià als Fets de Prats –ja saben, la frustrada invasió de Catalunya durant la dictadura de Primo de Rivera, amb un apèndix andorrà encara per escatir, per cert– i exiliat primer a Tolosa i després a Brussel·les, torna a Catalunya el 1931 per dur-hi a terme-hi una intensa carrera artística –va fundar la coral Els Cent Homes– i també política –diputat per ERC al Parlament català– que va culminar durant la guerra civil espanyola, quan va ser nomenat primer (i únic) director general de Radiodifusió de la Generalitat. També va tenir un paper important a l'exili com a home de confiança d'Irla, fins al punt que el seu nom va sonar com a possible substitut seu quan el president va dimitir, al 1954. No va acceptar, perquè –ell mateix deia– «no s'escau que un pobre, un pelat com jo ostenti un honor i una responsabilitat tan grans en terres de l'exili». Tan grans honor i responsabilitat van recaure finalment en Josep Tarradellas, que sembla –segons la família– que mai no li va reconèixer el gest.

No va ser aquesta l'única ocasió –ni l'última– en què va perdre la posteritat. Dèiem que si avui torna en aquestes pàgines és pel Glossari, la primera emissió en català de la radio de postguerra. Una mena de Puyal, vaja, però amb vint anys d'antelació i en una època molt, però molt menys propícia. Amb la diferència que Puyal ha estat elevat als altars radiofònics per les seves emissions pioneres de futbol en català mentre que Fontbernat, pioner absolut, és avui un autèntic desconegut. En fi. H

Per a més informació consulti l'edició en paper.