• «L'únic que ha passat a la prefectura de Mie és que el nivell del mar ha pujat 20 centímetres. Ni ho hem notat»
• «Sí que recordo el terratrèmol de Kobe, al 1995. Tremolava tot. És passa molta por perquè no saps com acabarà»

La familia Calvet al complet: Makyo; el petit Joan Rioma, de tres mesos; Antoni Tetsuyo, de tres anys, i David, el nostre home a Japó. Foto: EL PERIÒDIC

És l'únic ciutadà andorrà resident al Japó. David Calvet (Andora la Vella, 1968) hi va aterrar al 1993 per treballar com a ballarí flamenc al parc España de Shima, parc temàtic consagrat als tòpics més suats de la hispanitat, des dels toros fins a la paella, el Quixot, la Sagrada Família i. últimament, també el barça. Quasi dos decennis després, hi exerceix com a intèrpret i també com a regidor d'un espectacle flamenc. Viu a Ugata, petita ciutat de la prefectura de Mie, amb la dona, Maiko, i els petits Antoni Tetsuyo i Joan Rioma. Prou lluny de Sindei i Tòquio com perquè el tsunami l'hagin patit només per televisió.

–¿Com han viscut el terratrèmol ?

–Estem prop de 400 quilòmetres al sud de Tòquio. Sendai es troba encara més al nord. Així que els tremolors no ens han afectat, ni tan sols els hem percebut. Sí que ens ha arribat un petit tsunami: el nivell del mar –que tenim a poc més de 5 minuts en cotxe– ha pujat uns 20 centímetres, però és que ni ho hem notat.

–¿On era i què feia, exactament, a l'hora que s'ha produït el tsunami?

–Treballant. Me n'he assabentat perquè uns companys de feina japonesos estaven mirant la televisió a la sala del costat, i és així com hem vist les imatges dels primers tsunamis.

–¿I com han reaccionat?

–Hem anat a buscar els nens al col·legi i cap a casa, per si un cas. Sempre et queda el rau que ens afectés perquè tota la costa del Pacífic està sota alerta de tsunami. Normalment el que es fa és enviar la gent cap a casa; en el nostre cas, al Parc España no ha sigut així perquè no hem notat cap tremolor i hem continuat la feina amb normalitat. Vaja, que avui hem acabat la jornada laboral amb normalitat. Hi ha hagut plors entre alguns companys, perquè hi ha hagut gent que no podia contactar amb la família. I per la televisió hem pogut veure el parc de Disneylandia a Tòquio: l'aparcament inundat, els cotxes surant, la gent que atrapada als trens pel tall d'electricitat...

–A Ugata, ¿no han tingut talls de llum ni d'aigua?

–Res. Tot està en una sorprenent i absoluta tranquil·litat. Els talls s'han produït a la regió de Tòquio.

–I la seva família política, ¿com està?

–La meva sogra la meva cunyada i la meva neboda viuen a Tòquio. Les primeres hores les hem passat angoixats, la veritat, perquè les línies telefòniques estaven col·lapsades. El primer tsunami ha sigut poc abans de les 3 de la tarda, i no hi hem pogut parlar fins a les 9 de la nit. Com que el transport públic no funciona, hauran de dormir a la feina. El que on sabem és si la casa familiar continua en peu...

–La sensació que donen les imatges de la televisió és desoladora.

–Absolutament: el panorama és ara mateix dantesc, hi ha zones on la destrucció és total. El caos és general perquè s'han tallat les carreteres i han aturat els trens, especialment a la part nord de l'illa d'Honshu. El país està ara mateix col·lapsat. Però el cert és que a la zona on vivim ens n'hem sortit molt bé. Hem tingut molta sort i som uns privilegiats.

–¿Està preparada la ciutadania per fer front a una emergència com aquesta?

–Hi ha molta previsió, i per sobre de tot s'ha de tenir en compte el civisme del ciutadà japonès. Tòquio i les ciutats pròximes poden estar col·lapsades, les estacions de tren, metro i autobús clausurades, multituds fent cua, però la gent no perd els nervis ni es produeixen, en general, situacions de crispació. No és resignació sinó civisme. A part d'això, a la ciutat on vivim, per exemple, hi ha repartits pels carrers una sèrie d'altaveus que avisen quan hi ha alerta de tifó i t'orienten perquè et dirigeixis als refugis.

–¿Així que cada família té assignat un refugi en cas d'alarma?

–Sí, i ben a prop de casa. Contra els tifons i contra qualsevol desastre natural, perquè desgraciadament el Japó té un inquietant historial de terratrèmols, huracans i tsunamis.

–¿N'ha viscut algun de semblant, en els seus quinze anys de vida al Japó?

–De tsunamis, cap. Però terratrèmols n'hi ha un parell cada any. Jo ja era al país, treballant al Parc España, al 1995, quan va tenir lloc el devastador terratrèmol de Kobe, que va matar més de 6.000 persones. A casa tremolava tot: el terra, les parets, el sostre... I es passa por, molta por, perquè no saps ni quan ni com acabarà. És aterridor.

–Casa seva, ¿està preparada per resistir un terratrèmol?

–Al Japó totes les cases es dissenyen per resistir terratrèmols. I les unifamiliars sovint só de fusta, perquè resisteixen millor els moviments sísmics que el totxo i el ciment: vibren, però no es trenquen. Casa meva no és de fusta ,però sem bla sòlida... El que passa és que aquest terratrpemol ha sigut especialment fort i devastador. Contra això no s'hi pot fer res.

–I demà, què, ¿cap a la feina?

–Ja es veurà: d'entrada, i com que és dissabte, els nens no tenen col·legi. I precisamet aquest cap de setmana faig festa. Dilluns veurem.

–I ara, ¿a esperar el Big One a la japonesa?

–Tot està més o menys preparat per prevenir grans desgràcies o, si més no, minimitzar els efectes dels sismes. Si no recordo malament, anys enrere fins i tot es va arribar a parlar de canviar la capital perquè es temien un gran terratrèmol a Tòquio. Por no en tenim, la veritat, però veient les imatges d'avui, et quedes molt inquiet perquè no pots evitar pensar: ‘Si hagués passat aquí...'

Per a més informació consulti l'edició en paper.