• Yujie Yamashita, veïna d'Encamp, procedeix de Fujisawa, ciutat dormitori al sud de Tòquio

«La primera reacció és mirar la gent que t'envolta, perquè tendeixes a pensar que has perdut l'equilibri, o que t'ha agafat vertigen. Però quan veus que els altres també et miren amb aquells ulls d'inquietud saps que no és el vertigen: que és un terratrèmol». Ho explica l'encampadà Joan Carles Bayard, que és probablement un dels andorrans (i residents) amb més experiència sísmica: cada any passa un mes a la ciutat de Fujisawa, al sud de Tòquio. A casa de la seva dona, Yujie Yamashita (1983), professora de japonès i una de les dues úniques ciutadanes nipones censades al Principat. I cada any s'ha d'empassar, diu, un o dos terratrèmols. «Moviments de 5 graus en l'escala Richter. Per a ells, res. Però un europeu mai no s'hi acaba d'acostumar. Et quedes de pedra a veure com acaba», diu.

Fujisawa, a tocar de Tòquio, va patir de ple els efectes del tsunami. Bayard i Yamashita no hi eren. Afortunadament. Però sí la família d'ella. Ahir a la nit encara no havien pogut parlar ni amb els pares ni amb els dos germans que viuen a la ciutat. Un concís correu electrònic anunciant que tots estaven bé era tota la informació que havien pogut recollir. «Estan bloquejats a les estacions de tren, i hi ha rèpliques cada cinc minuts. Impossible contactar-hi. Suposem que deuen haver quedat atrapats en el caos». La incomunicació va ser la tònica general durant tota la jornada. I això en un país com el Japó, probablement el més ben preparat del món per fer front als efectes d'un sisme.

A cal Bayard el dia va ser llarg: «Em vaig assabentar del terratrèmol a primera hora, per la ràdio. De seguida vaig despertar la meva dona i ja no vam deixar de trucar a casa seva. No hi va haver manera. Sort que vam rebre el correu. A casa estan bé, però no sabem res d'amics i coneguts. El caos sembla que és total. Hem estat tot el dia enganxats a la televisió japoensa. A veure». Val a dir que Fujisawa, una ciutat de prop de mig milió d'habitants a 30 quilòmetres de Tòquio, s'aixeca sobre Tokai, una zona especialment sensible als moviments sísmics: se n'ha registrat un de gran magnitud en intervals d'entre 100 i 200 anys: el 1498, el 1605, el 1707 i el 1854. I ara toca. «En són conscients, i hi ha fins i tot un organisme governamental dedicat a prevenir-lo. ¿Por? Ho tinc assumit. Com ells. Hi tinc mitja família i sé que si hi vaig, pot arribar a passar alguna cosa», diu Bayard.

Paraula de mare

Bayard i Yamashita no són els únics que van passar la jornada d'ahir amorrats a la televisió. També va patir Conxita Ferrer, la mare de David Calvet. Ho va viure quasi en temps real: es lleva a les 6 del matí i de seguida posa la televisió. Així que una hora més tard, tan bon punt va transcendir la notícia, ja trucava a Ugata: «No sabeu l'alegria que m'he endut quan m'ha dit que tots estaven bé. M'he emocionat, és clar: imagina't que li passa res, tan lluny de casa». I això que ella també hi té experiència: «Sabem que és un dels països on es produeixen més sismes del món, i ell mateix ja n'ha viscut d'altres de no tan greus, és clar. Però sempre et quedes amb un rau a dintre: ‘¿I si aquesta vegada els toca a ells?'» Por de mare.

Per a més informació consulti l'edició en paper.