La novel·lista catalana, en un divan a la llibreria de casa seva Foto: MARINA VILANOVA

El Ramon Llull a Núria Amat (Barcelona, 1950) va aixecar una saludable polseguera mediàtica. Saludable editoriament, és clar, i també molt reveladora, perquè va demostrar –una vegada més– que per a una certa Catalunya només hi ha una manera possible de ser català. La seva, és clar. I monolingüe, per cert. La resta –ja saben: Ciutadans, firmants del Manifiesto por la lengua común i, últimament, simpatitzants de Rosa Díez– només mereixen l'ostracisme i la llufa infamant d'anticatalans. Amat inclosa. La seva novel·la, Amor i guerra, suposava el debut en català d'una autora que fins ara s'havia cenyit al castellà com a llengua literària. Això pica. A més, recupera literàriament la incòmoda figura històrica de Ramon Mercader, el català que va assassinar Trotsky. Per ordre d'Stalin, per cert.

–¿Farta d'haver-se de justificar, per haver-se passat al català?

–És que no he de justificar res. Sóc catalana i no tinc cap problema lingüístic: al contrari, tinc dues llengües que m'estimo i m'encanta escriure en les dues. No he de dir res més.

–Arran del premi li han dit de tot, des de «furibunda anticatalana» cap a dalt...

–Deixem-ho estar. Els premis sempre generen una certa enveja. No m'importa, que diguin el que vulguin. Sé que no resulto no políticament correcta, perquè m'agrada dir les coses com les penso, sóc coherent, compromesa, i no menteixo. No es pot agradar sempre ni tothom. Què hi farem.

–Se li ha retret des d'un cert catalanisme que firmés el Manifiesto... ¿El tornaria a firmar, avui?

–Ara no. Des de fa un temps, cosa de quatre anys, estem tornant a una certa normalitat, en aquest país [Catalunya]. I això és una porta oberta perquè altres escriptors catalans que escriuen en castellà provin a fer-ho en català. Per mi és un signe de normalitat, i no sap com n'estic, de contenta.

–Aquelles cèlebres declaracions als Matins de Cuní a TV3 on titllava de nazi la política lingüística de la Generalitat..., ¿se n'ha penedit gaires vegades?

–No, perquè era un moment clau. Molta gent no vol donar la cara i jo sí que la dono, perquè no tinc por. Però vaig dir el que havia de dir, i ja vaig advertir que prou, que no tornaria a entrar en aquest afer. A més, el canvi a Catalunya m'acompanya, i estic contenta.

–Doncs Marsé no sembla gaire d'acord. Dies enrere deia literalment: «Em temo que ens preparen per 20 anys més de pujolisme».

–No ho veig així. I això que políticament sóc molt escèptica. Crec en les persones i ben poc en els polítics. Però en el nou govern català hi he vist alguns polítics sincers, disposats a treballar amb sentit comú. Donem-los una oportunitat.

–Anem a la novel·la: Amor i guerra, ¿és una novel·la sobre Ramon Mercader.

–És una novel·la sobre la guerra civil espanyola. I Ramon Mercader em serveix per retratar l'atmosfera d'un dels dos bàndols. A més, hi revelo detalls biogràfics de la seva joventut que fins ara havien passat desapercebuts, i avanço una teoria de per què va matar Trotsky.

–Vaja, una altra novel·la sobre la guerra civil espanyola...

–No crec que sigui una altra novel·la sobre la guerra civil, de la mateixa manera que no podem reduir Guerra i pau dient-ne que és una novel·la sobre les guerres napoleòniques. El detonant és Ramon Mercader, però no es pot parlar d'ell sense parlar de la guerra civil: hi va tenir un paper destacadíssim que se'ns ha ocultat sistemàticament perquè els comunistes van decidir no parlar d'ell, el consideraven una taca negra.

–Mercader és un personatge semioblidat: amb prou feines la novel·la de Semprún i el documental Asaltar los cielos. ¿Per què?

–Quan em documentava, vaig intentar contactar amb certs comunistes catalans. No van voler ni parlar-ne. Tampoc des del bàndol diguem-ne catalanista de famílies com ho podien ser la meva: ¡era comunista! Li diré una cosa que no explico a la novel·la: de gran, ja malalt de càncer i sabent-se setenciat, tenia la dèria de venir a morir a Barcelona. I Carrillo li va dir: «Te dejo venir, pero con la condición de que escribas tus memorias y reveles quién te encargó matar a Trotsky». Ell va dir que no. Però jo ho explico ara a la novel·la.

–Doncs doni'ns-en una pista.

–Mercader tenia una relació molt especial amb la seva mare, Caridad del Río. Tot un caràcter, per cert: intel·ligent, manipuladora, dèspota... i decisiva en tot aquest afer. I amant d'un tal Eitingon, un altre agent d'Stalin. Aquest era qui havia de liquidar Trotsky... Ep, que si segueixo em carrego part de la intriga.

–Estem avisats. Endavant, sisplau.

–Mercader va matar Trotsky per evitar que fos Eitingon –a qui s'estimava molt– qui ho hagués de fer. És una teoria documentada.

–Sobta la conversió en heroi romàntic d'un individu que va ser agent de la NKVD, la temudíssima policia secreta d'Stalin, instigadora, per exenmple, de la desaparició d'Andreu Nin.

–Així s'escriu la història. I ell ho sabia tot, això. Abans de la guerra havia rebut una certa formació ideològica a França, on va contactar amb l'anarquisme. Torna a Catalunya i és un dels fundadors del PSUC, d'obediència estalinista, i quan esclata la sublevació és un dels herois del 19 de juliol. Però si va rebre honors com a heroi de la Unió Soviètica va ser per haver-se encarregat de la feina bruta: eliminar Trotsky. Les seves despulles descansen avui al cementiri de Kuntsevo, a Moscou, sota el noom de Ramon Ivanòvitx Lopez.

Per a més informació consulti l'edició en paper.