• El fotògraf David Vilanova debuta al CAEE amb ?Una visió, una realitat', que resumeix en seixanta imatges la seva trajectòria

El fotògraf, en la inauguració de la mostra, ahir al CAEE. A la galeria una imatge del a serie La vie est belle, amb Antonio i el gosset Fanny Foto: TONY LARA / DAVID VILANOVA

El va conèixer gràcies al seu gos. Els indigents senten debilitat per aquests animalons, diu el fotògraf David Vilanova (Andorra la Vella, 1985). Un dels sense sostre que deambulen pel seu barri barceloní li va agafar carinyo, es van fer amics i un temps després li va presentar Antonio Henrique dos Santos, homeless portuguès que sobreviu als carrers de Barcelona recollint i revenent coure. En fi. Vilanova i Dos Santos van intimar, i durant set mesos es va convertir en la seva ombra fotogràfica. El resultat és la sèrie La vie est belle, sens dubte la més impactant de les que integren Una visió, una realitat, la mostra amb què aquest fotògraf instal·lat a Barcelona debuta al país i que fins al 2 d'abril es pot contemplar al Centre d'Art d'Escaldes. A La vie est belle assistim a l'heroic fer i desfer quotidià d'aquest supervivent nat, sempre muntat en bicicleta i acompanyat de la seva gosseta, Fanny. Un home que no és «ni un alcohòlic ni un drogoaddicte», diu el fotògraf, sinó que ha triat voluntàriament viure al carrer com a personalíssima forma de protesta contra una societat que rebutja (i que, probablement, el rebutja per això mateix).

És una opció. Heroica, ja s'ha dit. Èpica, temerària i fins i tot romàntica, si es vol. El veiem jugar a escacs en juna terrassa de Montjuïch. Ronsejant amb Fanny. Buscant coure per la ciutat. Però belle, el que es diu belle... En qualsevol cas, hi destaca per sobre de tot la mirada humanista, empàtica de Vilanova, que entèn la fotografia, diu, com «una eina per explicar, per narrar històries». Com Cartier Bresson i com Doisneau, que no són mala companyia. Una mirada humanista que és segell de la casa, pel que es veu a les altres sèries: mirin si no El viatge en carruatge, resultat d'una altra íntima convivència: ara, amb la troupe de l'històric circ Raluy. Però Vilanova no s'interessa pel que passa a la pista, no. Ell s'ha fixat en la tramoia, en les bambolines. Per això retrata el que passa abans i després de saltar a la pista: la contorsionista escalfant els músculs abans de l'exercici, el cara blanca empolainant-se el nas, l'equilibrista descansant a la caravana. Vilanova es mimetitza amb les seves criatures. Vol ser una d'elles. Per això necessita temps. Que l'acceptin com un més. No serveix arribar, disparar i marxar. Així que els seus projectes –així en diu– s'allarguen durant mesos. El resultat és una fotografia documental de gran ambició conceptual i formal, que implica l'autor i apel·la l'observador, que se sent transportat al mig de la història que Vilanova ha vist rere d'un rostre, un paisatge o una natura morta.

Val a dir que aquest rar fenomen es produeix sobretot en les sèries on l'autor es converteix en una de les seves criatures: passa a La vie est belle i a El viatge en carruatge, i també a Sentiment blaugrana –retrat de les passions culés que ell mateix cultiva– i a Un dia a la mar, mirada comprensiva sobre els pescadors d'arrossegament de Cambrils. Les sèries que completen la sèrie –Sense mirar enrere i Mirades i paisatge– són tota una altra cosa. Més convencional, si es vol. Però Vilanova té només 25 anys. I el seu ull no només promet. És una realitat.

Per a més informació consulti l'edició en paper.