• Jordi Isern debuta a la Riberaygua amb la sèrie ?Nocturns' H El pintor català hi planteja una exploració metafísica de la creativitat i l'existència

El pintor català, davant d'un dels seus característics caps, ahir a la galeria Riberaygua Foto: MAXIMUS

Experiència metafísica a la vista. La proposa el pintor català Jordi Isern (Barcelona, 1962) amb la sèrie Nocturns, una vintena de fustes de petit i mitjà format que exposa fins al 8 d'abril a la Riberaygua i que suposen el seu debut al país. Experiència metafísica, dèiem, perquè Isern hi reflexiona sobre el sentit de l'existència, i a més inèdita perquè ho fa a més des d'una perspectiva poc o mai abans assajada –si més no, explícitament– en aquest racó de món. Diu Isern que el que li interessa és capturar la consciència creativa que, sosté, li inspira les seves obres en la intimitat de l'estudi, des de la (humil) convicció que –diu– «costa de creure que les coses meravelloses que ocorren al taller surtin només de mi». ¿De qui, si no? De la consciència còsmica que intenta atrapar a les seves fustes, apunta. Potser sí, potser sí: no és estranya entre els creadors aquesta sensació que hi ha algú –¿Algú?– allà fora que suggereix idees, conceptes, formes. Una pura especulació, és clar, que Isern combina amb la dèria per la concepció budista del buit –«Metàfora de la plenitud i que no té, per tant, res a veure amb el buit com a no-res que aterra l'home occidental», diu– i que concreta sobre la fusta, atenció, en aquesta col·lecció de torsos, rostres i clatells humans que confirmen el seu univers simbòlic.

Una concessió, no es pensin, aquesta deriva figurativa, des del moment que es reconeix derrotat per la impossibilitat de capturar el buit: «Quan ho he intentat des de la pura abstracció, el resultat m'ha semblat massa superficial. Així que l'única forma d'enfocar-ho és, de moment, a través d'elements figuratius. Sé que és una paradoxa, sobretot perquè l'objectiu final és capturar el buit sense referències humanes». Però de moment, és així. I no ens podem queixar, perquè Isern ens posa davant d'un molt prometedor bestiari. Prometedor i súmmament inquietant, tot sigui dit: els seus caps en trànsit, els seus clatells rasurats, els seus rostres difuminats, amb la identitat esborrada, els seus torsos anònims, destil·len una atmosfera a la vegada plàcida i amenaçadora, hostil en el seu autisme. Els éssers que habiten l'univers del català –barceloní, sí, però ep, instal·lat a l'Empordà– poden haver arribat a l'ataràxia, el buit, la plenitud que busca l'autor. Però francament, no semblen del tot feliços de ser-hi. La vida pot ser dura, difícil, invivible, en ocasions. Però és vida. L'únic lloc, ja ho deia el gran Woody, on et pots cruspir bon entrecot. ¿De què serveix l'ataràxia, sense entrecot?

Mallory a l'Everest

Isern ens proposa un camí, una via de perfecció que condueix –i perdonin si no l'hem entès– a la negació del que ens fa humans. En el seu camí hi ha cossos, sí, però no hi ha desig, ni sentiment, ni sexe, ni emoció. És clar que la no-emoció pot ser també una subtil, elaborada varietat de l'emoció. Tampoc no hi ha color. Conscientment, perquè diu que massa cromatisme el distreu, el remou del seu objectiu final. I vet aquí la noble professió final de fe del pintor: «La pintura, l'art, ha de tenir una tensió dramàtica de fons. Que interpel·li, que plantegi interrogants sobre la vida i la mort. No n'hi ha prou que sigui bella. La bellesa per si sola no té sentit». Potser no en té, qui ho sap. Mallory creia que sí, i per això va escalar l'Everest. El que està clar és que el sentit sense bellesa és un lloc inhòspit i desolador, i que si el preu de l'ataràxia és el buit, n'hi haurà que seguirem Mallory... encara que morim en l'intent. S'agreixen, però, les fites que Isern ens ha posat al camí. Potser un dia les necessitem.

Per a més informació consulti l'edició en paper.