El número dos de Demòcrates per Andorra a Escaldes-Engordany, Vicenc Mateu, durant l'entrevista, ahir Foto: ÀLEX LARA

Una de les cares recuperades per la irrupció de Toni Martí a la política nacional ha estat la de Vicenç Mateu, que fa dos anys va estar a punt de liderar la candidatura de Nou Centre. El pacte dels centristes amb els liberals va allunyar Mateu de la primera línia política. Ara hi torna, convençut que a Demòcrates per Andorra trobarà l'esperit del període constituent i de l'enyorada Iniciativa Democràtica Nacional.

–¿Què l'ha fet tornar a la primera línia política dos anys després?

–Des de sempre, una colla de gent que avui ens trobem representats a Demòcrates per Andorra hem intentat fer un projecte que finalment és el que ha arribat a quallar ara. Vaig decidir no presentar-me com a cap de llista de Nou Centre en el moment en què em va semblar que s'estava fent una aliança, no tant per sumar en positiu, sinó per frenar una proposta que hi havia al davant. No em va semblar que CR fos una aposta realment centrista i sí que m'ho sembla ara. Demòcrates per Andorra encarna el projecte que Ladislau Baró, Jordi Cinca, Antoni Martí o jo mateix havíem intentat dur a terme altres vegades i, per diverses raons, no s'hi havia arribat.

–¿Quin és aquest projecte?

–Tots nosaltres, com també Estanislau Sangrà o Gilbert Saboya, havíem coincidit al primer Consell després de la Constitució, a la legislatura 1994-1997. Tots militàvem en partits diferents, havíem coincidit en diverses comissions i a les comissions on nosaltres estàvem arribàvem a acords. En canvi, a d'altres comissions on estaven representats els mateixos partits per altres persones l'acord era impossible. Això evidenciava que el sistema de partits andorrans, muntat sobre unes oposicions parroquials tradicionals, feia que tant a un costat com a l'altre hi hagi persones que puguin arribar a acords programàtics.

–Si el que genera la confiança són les persones. ¿Què té Martí que no tingués Gabriel?

–La situació és diferent. Allò que era incipient fa dos anys ha eclosionat ara amb tota la força: Andorra es troba en un esgotament del model que l'ha impulsat durant molt de temps i necessita un nou començar. A més, Toni Martí –que ja feia anys que s'havia distanciat del Partit Liberal– ha aglutinat tota una sèrie de persones al seu voltant i només ell n'era capaç. A DA hi ha tres persones amb possibilitats de ser escollides que van formar part del Consell constituent i cap d'elles estava aleshores alineada amb el que després va ser el Partit Liberal: Miquel Aleix, Pere Altimir i Ladislau Baró. Aquests perfils difícilment haurien pogut confluir a CR, però sí a DA.

–Són un centre curiós, vostès, no tenen a ningú a la dreta...

–Tot i que a DA hi ha persones que es poden identificar clarament amb el que és el centre, no seria dir la veritat negar que hi ha elements de dreta. Però això és una qüestió de centre de gravetat, i el centre de gravetat d'aquest projecte està al centre. I no és només una qüestió de paraules: Martí ha estat cònsol durant anys d'una parròquia i ha dut a terme unes accions que validen les seves paraules. Per exemple, el primer Comú que va fer una proposta de subsidi per als aturats no va ser cap Comú socialdemòcrata, sinó que va ser el d'Escaldes-Engordany.

–¿Què s'hauria de reflectir en política econòmica, social i exterior per demostrar que DA és de centre?

–Quant a la política econòmica i social l'eix serà que s'ha de tornar a generar riquesa a Andorra per a què aquesta riquesa es pugui distribuir. Això no sé si està situat a l'esquerra o a la dreta perquè els partits d'esquerra no dogmàtica també han fet finalment aquesta aposta. Per exemple, no hi ha més gran eina d'integració que que la gent tingui feina; per tant, pretendre separar la política social de la política econòmica és un plantejament equivocat i que ha fet molt mal. En aquest sentit, s'ha d'evitar tota mena de dogmatisme, anar a les coses concretes i pràctiques i si ens equivoquem en un tema poder rectificar de seguida. Per exemple, puc pensar que la decisió de tancar les botigues diumenges a la tarda fos benintencionada, però un cop comprovat que era un desastre, no entenc perquè es va trigar sis mesos a rectificar. Aquest serà un valor nostre, la capacitat d'acceptar que no hi ha veritats absolutes i que no tenim perquè saber-ho tot.

–¿I quant a política exterior?

–Pel que fa a política internacional cal aconseguir que els ciutadans andorrans quedin assimilats a la resta de ciutadans comunitaris a tot el territori de la UE i que no tinguin traves ni per treballar ni per estudiar ni per residir. Això és extensiu a les empreses andorranes, que han de poder operar en igualtat de condicions a la UE.

–No hi ha diferències substancials entre això i el que proposa el PS...

–És que un Ministeri d'Afers Exteriors no es concep a Andorra com es concep en d'altres països. A d'altres països els Ministeris d'Exteriors opinen del que passa al conjunt del món i es posicionen en política internacional. I en aquest sentit, Andorra no té una política exterior molt pròpia que s'aparti de la que mantenen els països veïns. Per tant, la política exterior andorrana, si no fos per distorsions de la política en el pitjor sentit de la paraula, podria haver estat objecte d'un gran consens des de fa molt temps.

–¿Fins a quin punt es poden trobar excepcionalitats amb la UE?

–Alguna vegada he dit que Brussel·les no funciona a la carta, funciona per menú. Hi ha un menú que és la integració plena i un altre menú que és l'acord econòmic. D'altra banda, és veritat que gràcies a les gestions de passats governs es va aconseguir que a la Carta de Lisboa hi hagi un lloc on agafar-se per aconseguir que els petits estats d'Europa puguin tenir un tracte diferenciat al d'altres estats tercers que es vulguin apropar a la Unió. Això sí que introdueix un matís d'especificitat.

–¿La seva experiència com a ambaixador què li diu al respecte?

–Nosaltres no som un problema per a Brussel·les: per a Andorra, Brussel·les és molt important, però per a Brussel·les Andorra és molt poc important fins al punt que costa cridar l'atenció de la UE. A vegades quan s'enfaden a Brussel·les és perquè han fet l'esforç d'atendre una qüestió molt petita per a ells i després nosaltres els anem entretenint, no som prou clars i fem una mica l'andorrà. Dit això, ni la UE s'ha parat a pensar en els petits estats ni ells saben molt bé com integrar-se a la UE. Potser ha arribat el moment de pensar-hi.

–¿Quin model proposaria?

–¿Els microestats poden tenir la mateixa influència i representació que els altres països de la UE? Possiblement no. Aleshores, ¿hauran de tenir les mateixes obligacions? Possiblement tampoc. Una cosa hauria d'anar en consonància amb l'altra i potser caldrà pensar en una relació especial per als microestats. No crec que hi hagi un esperit revanxista per part de la UE: mentre que uns pocs andorrans en el conjunt de la Unió no modifiquen pràcticament res, una obertura total en el cas andorrà provocaria un canvi enorme. Tot i així, més competitivitat a Andorra crec que seria positiva.

–¿Veu una legislatura més plàcida i amb més consens que l'anterior?

–Espero que sigui així i crec que tots els que estem a DA apostarem perquè sigui així. Hi ha dues gran línies que DA transmet a la societat: primer, tenim un cap de llista que ha estat cònsol d'una parròquia i que és reconegut com un bon gestor i un bon cònsol per gent de totes les parròquies; i, segon, la capacitat d'entesa de les persones que integren el projecte es pot traslladar també a les institucions. Quan el senyor Bartumeu diu que s'han unit tots contra ell, potser hauria de pensar que al final tothom ha estat capaç d'entendre's menys un.

–¿Del Vicenç Mateu de fa anys, abanderat de causes progressistes, què en queda i què ha canviat?

–Mantinc el mateix idealisme. El partit polític que teníem, IDN, no era ni tan sols un partit polític, la política –lamentablement– és una altra cosa. No m'acabo d'indentificar com a polític. El programa que nosaltres presentarem s'assemblarà bastant al programa d'IDN, perquè plantejava les coses d'una manera a la qual a poc a poc tothom ha acabat arribant. Els meus objectius, d'ara i fa 20 anys, són els mateixos: continuo essent un defensor absolut de la igualtat, de la igualtat d'oportunitats, la diferència està en com aconseguir-la.

Per a més informació consulti l'edició en paper.