• La ministra en funcions només ha disposat de dos anys per posar ordre en la pesada herència que li va deixar el seu antecessor H La discutible gestió de l'afer Metayer no ha d'ocultar els encerts del seu breu mandat

Foto de família del patronat de la Ramon Llull davant de la seu de la Fundació, a la Casa d'Areny-Plandolit, al setembre; manifestació dels Petits Cators davant de Casa de la Vall per la destitució de Catherine Metayer Foto: EL PERIÒDIC

La legislatura expira. Hora de fer balanç dels dos anys justos –justíssims– del mandat de la ministra de Cultura, Susanna Vela, que va succeir el liberal Minoves avalada pel seu perfil més tècnic que polític. Un mandat amb llums i ombres, marcat per la polèmica, erràtica gestió dels afers Gehry i Metayer, però que no hauria d'ocultar les reformes estructurals que l'equip de la ministra ha inspirat en matèries sensibles com ara les subvencions culturals; el suport actiu al cine en català; l'impuls als entorns de protecció dels monuments i béns d'interès cultural, la intervenció a l'edifici de Radio Andorra i la solució –ni que sigui provisional– d'expedients que semblaven eterns com el de l'expropiació de l'hotel Rosaleda. Val a dir que Vela ha hagut de lidiar amb les vaques més magres que es recorden als temps moderns, i que tot el seu mandat s'ha vist llastat per una política de comunicació tendent al mutisme i a l'opacitat. Però també és de justícia reconèixer que la ministra ha imposat al departament l'ordre i el sentit comú, i que ha acabat –esperem que definitivament– amb la megalomania i la política de l'aparador que algun dels seus predecessors va practicar de forma tant temerària com contumaç.

OK - HERÈNCIA MINOVES: LA DEMOLICIÓ

Tot just acabada d'aterrar al ministeri, Vela es va trobar sobre la taula la guerra oberta amb Frank Gehry a compte d'unes inoportunes declaracions de Jaume Bartumeu a La Vanguardia: segur que ho recorden, allò tan subtil que Andorra «no és Dubai» i que la dramàtica situació de les finances públiques obligaria a aturar els projectes de Gehry al Principat. La ruptura de relacions es va consumar el 24 de juny del 2009, quan el Consell de ministres va suspendre el Museu de la Identitat que l'arquitecte nord-americà projectava a la Massana. Després d'uns mesos d'estira-i-arronsa on fins i tot es van esgrimir unes factures dubtoses per valor de 29.000 euros que Gehry pretenia cobrar, al gener següent es va firmar una pau que semblava precària però que al final s'ha demostrat definitiva. El Govern es va estalviar els 35 milions en què s'havia pressupost el Museu de la Identitat, però l'arquitecte es va embutxacar 2,9 milions sense que s'arribés a moure una sola pedra. En tot aquest afer, tant Vela com Bartumeu van evidenciar una escassa, per no dir nul·la mà esquerra a l'hora de negociar amb Gehry. Un tarannà, per cert, que mesos després es repetiria amb l'afer Metayer.

El Museu de la Identitat va ser la primera pedra del llegat Minoves demolida pel Govern socialdemòcrata. No pas l'última: a l'octubre del 2009 el jurat va declarar desert el concurs del Museu Nacional d'Art, l'equipament que completava el Pla d'infraestructures culturals liberal i que havia d'anar a l'antiga caserna de bombers de la capital. Ni Jean Nouvel ni Zaha Hadid ni Dominique Perrault ni –una altra vegada– Frank Gehry donaven la talla, pel que es veu. Una decisió sorprenent a la vista de la nòmina de concursants però un expedient eficaç per aparcar sine die un Museu Nacional que Vela va deixar clar que no constituïa una prioritat per al ministeri. La tercera herència Minoves fulminada per la ministra van ser els premis Carlemany internacionals, aquella mena de Príncipe de Asturias a l'andorrana instituïts al 2008 per distingir la trajectòria de personalitats destacades en els àmbits de l'acció humanitària, les arts, les lletres i la ciència. Només se'n va convocar una edició, i la broma li va costar a les arques públiques un pessic de 97.000 euros.

KO - LA RAMON LLULL: UNA FUNDACIÓ INOPERANT

Constituïda al febrer del 2008 per la Generalitat de Catalunya i els governs de les Illes Balears i Andorra i concebuda com un flamant instrument per a la promoció exterior de la llengua i la cultura catalanes, la Fundació Ramon Llull s'ha destapat en els seus tres primers anys de vida com una entitat absolutament inoperant, que només pot exhibir com a fita màxima la participació al 2010 a Expolangues, la gran fira de la diversitat lingüística que cada febrer se celebra a París. Res més. Un balanç ben magre que qüestiona la mateixa existència de la Fundació. Val a dir que la Ramon Llull sí que ha prestat un inesperat servei: a l'última reunió del patronat –al setembre a la Casa d'Areny-Plandolit– Vela va aconseguir repartir entre els tres patrons els 90.000 euros del premi Ramon Llull de literatura en català, que des del 2007 –i també gràcies a Minoves– assumia el Govern d'Andorra en solitari. Per cert: per no tenir, la Fundació no té ni director, a falta que es nomeni oficialment Vicenç Villatoro. Val a dior, que sembla difícil convertir un artefacte esclerotitzat com ho és la Fundació en una eina eficaç. Però tres cursos d'inoperància on l'única activitat que en transcendeix és la reglamentària foto oficial de les reunions del patronat permeten extreure unes conclusions que la ministra no ha sabut –o volgut– aplicar.

OK - FINAL A LA VISTA PER AL SERIAL DEL ROSALEDA

El serial de l'hotel Rosaleda va començar al 2003, quan una mà anònima va perpetrar un temerari intent d'enderroc –amb secció d'un pilar del soterrani inclós– que va precipitar la declaració de l'edifici com a bé d'interès cultural i la incoació subsegüent de l'expedient d'expropiació. La ministra Vela es va trobar amb el regalet de la comissió d'expropiació, que al maig passat va fixar el preu en 6,3 milions d'euros. Hi va haver recurs dels propietaris, però una vegada aprovat el crèdit extraordinari al Consell General i consignats aquests 6,3 milions a la Batllia, el ministeri va poder començar a principis de febrer la primera fase de rehabilitació del Rosaleda, que li restituirà l'aspecte originals amb què el va projectar l'arquitecte Adolf Florensa, impermeabilitzarà la teulada i –atenció– substituirà el pilar del soterrani seccionat al 2003, en una delicadíssima operació d'enginyeria. Quedarà per decidir el destí final de l'edifici –fins ara s'ha parlat d'instal·lar-hi una residència geriàtrica, d'ubicar-hi un centre de batxillerat i fins i tot de traslladar-hi el Museu de l'automòbil. Una decisió que haurà de prendre el successor de la ministra. Si és que ella no continua al càrrec, és clar.

OK - RADIO ANDORRA: LA LLUM A FINAL DEL TÚNEL

Forats a la teulada, vidres trencats, humitats i filtracions d'aigua i tones de pols que amenaçaven la subsistència de les històriques emissores conservades a l'interior de l'edifici encampadà. Aquest és el lamentable estat que s'hi va trobar el cònsol d'Encap, Miquel Alís, quan a l'agost va acompanyar la ministra Vela en una visita de cortesia a Radio Andorra. Alís va posar el crit al cel, va parlar de «ruïna imminent» i va convocar als genets de l'Apocalipsi. Sembla que l'escenificació va sorgir efecte perquè aquest gener va començar la primera fase de restauració de l'edifici, que segons l'arquitecte de Patrimoni no patia –a diferència del Rosaleda– patologies que en posessin en perill l'estructura. És mèrit de Vela haver posat fil a l'agulla. Però costa d'entendre per què es va trigar tant si era cosa de tan sols 48.000 euros, el pressupost aproximat de la intervenció. Per cert, n'hi seguiran dues més, per restaurar les cobertes inclinades, els finestrals i els sostres de guix. Però aquestes no tenen data i molt menys pressupost. I del futur ús de l'edifici, ningú no en té ni idea. Si en tenen, callen.

KO - L'AUDITORI BUSCA L'ESPLENDOR D'ANTANYS

És possiblement un dels equipaments més infrautilitzats del país. Les nits de glòria del passat, quan tenia una programació estable per on desfilaven patums com ara Sabina, Cesarea Evora o Manolo García, només les recorden els més vells del lloc. Avui només obre pel festival Narciso Yepes i en les (comptades) actuacions de l'ONCA. La realitat es que la vida de l'Auditori es va començar a esllanguir durant les últimes dues legislatures liberals. No té ni pàgina web. Vela ha intentat reconduir la situació: al gener van començar les obres per posar al dia camerinos, accessos i mesures de seguretat –235.00 euros, acabaran al juny– i el full de ruta incloïa una programació estable a partir de la pròxima temporada. Tot depenia del pressupost. Així que ja es veurà.

KO - ENTORNS A PAS DE TORTUGA

La llei del patrimoni cultural, promulgada al 2003, establia un termini de dos anys –¡dos!– per a la redacció i aprovació dels entorns de protecció de la seixantena llarga de monuments inclosos al catàleg de béns d'interès cultural. Un voluntarisme ingenu, molt típic de l'era Minoves, que s'ha topat amb la dura realitat. Nou anys després, els entorns de protecció aprovats amb prou feines superen la dotzena. Val a dir que els últims mesos del mandat Vela s'ha agilitzat el ritme, amb els nous entorns de la zona arqueològica del Roc d'Encalr, i el de l'església de Sant Martí i la mola i la serradora de Pal, a la Cortinada. Però continua incomprensiblement aturat el de la Casa de la Vall.

KO - FRESCOS SENSE CASA I ENCAPSULATS

Una de les intervencions més espectaculars de l'exministre Minoves va ser l'adquisició al 2007 dels frescos romànics de Santa Coloma. Un pessic de 4,7 milions d'euros per a una operació de rescat artístic que mereix ser qualificada d'històrica (i probablement d'irrepetible: només cal veure com va acabar l'intent de compra dels frescos de Sant Esteve). El Consell General no va aprovar els 570.000 euros que costava habilitar la planta baixa de l'antiga caserna de bombers de la capital per hostatjar i exhibir els frescos de Santa Coloma. Avui s'esllangueixen en un taüt de fusta pintat de blanc i palplantat al mig de la sala d'exposicions del Govern. Per cert, no es poden veure: ¡4,5 milions d'euros amagats!

KO - ELS DRETS D'AUTOR HAURAN D'ESPERAR

La història es repeteix. No és cap descobriment. El que no sabíem és que es repetís tan ràpidament. Ens ho ha ensenyat el trist tràmit parlamentari del flamant projecte de llei la societat gestora dels drets d'autor i drets veïns, aprovat al novembre pel Consell de ministres i que ja no tindrà ni l'oportunitat de ser votat al Consell General. Una llei inajornable que ja es va quedar al calaix de les bones intencions en l'última legislatura liberal i que ara semblava més urgent que mai: no només per garantir els drets dels creadors del país, històricament desemparats, sinó perquè Andorra Telecom haurà de satisfer per culpa d'aquest retard 2,3 milions d'euros a l'espanyola Egeda en concepte de drets d'emissió. Com si lliguéssim els gossos amb longanisses.

OK - ARXIU DE CONSOLIDACIÓ A LA MASSANA

Liquidats el Museu de la Identitat i el Nacional d'Art, el projecte estrella en matèria d'equipaments culturals de la legislatura era la nova seu de l'Arxiu Nacional. El ministeri va escollir al febrer un solar al paratge de Santa Caterina de la Massana, sota l'avinguda del Través, per ubicar-hi un edifici molt més modest que el projectat per Gehry. Un solar que pertany –mala sort–a una unitat d'actuació repartida entre una desena de propietaris, que són els que han de cedir el terreny en concepte de cessió obligatòria per a ús públic. Una cessió que encara no s'ha materialitzat pel retard del Govern a elaborar la proposta d'acord amb el comú i els propietaris. I ja s'ha acabat la legislatura.

OK - CINE EN CATALÀ: FETS, I NO PARAULES

Els últims temps liberals es va propagar l'espècie que el Govern podria finançar amb una quantitat d'entre 1.200 i 1.500 euros una còpia de cadascuna de les pel·lícules que cada temporada la Generalitat dobla al català. Evidentment, era un preu inassumible. Pur fum. Sota el mandat de Vela, el Servei de Política Lingüística va optar per una solució molt més realista: adquirir al preu de 4 euros entre 100 i 250 entrades de cada pel·lícula en català que es projectés al país. Una idea que s'ha demostrat encertada: en els tres mesos del 2010 que va estar vigent l'ajuda, es van estrenar set títols en català. És clar que la campanya ha tingut un preu: la liquidació del cicle infantil i de la marató juvenil. Allò que se'n diu despullar un sant per vestir-ne un altre.

OK - ELS OBLIDATS DEL PATRIMONI

Va ser per Sant Joan, data simbòlica: el ministeri va incloure a l'Inventari General del Patrimoni fins a una quinzena de festes i tradicions que mereixeran en endavant l'especial atenció que preveu la llei del patrimoni cultural. Hi ha la vianda, els arlequins i la fira de bestiar de Canillo; l'escudella i el Carnaval d'Encamp; l'aplec de Sant Antoni de la Grella, la benedicció de les Guardes comunes de Setúria i la de vehicles de Sant Cristòfol d'Anyòs (la Massana); el Roser i les caramelles d'Ordino; la cavalcada, les falles, l'escudella i la fira-concurs de bestiar d'Andorra la Vella; l'aplec de Canòlic(h) i la festa major de Sant Julià, i la festivitat de Santa Anna i l'escudella d'Escaldes. Una iniciativa intersesant, tot i que s'hi troben a faltar el buner d'Ordino, la Crema del Mai de Canillo i el ball del contrapàs de la capital, i que des que es va publicar la llista, no se n'ha sabut mai més res.

KO - PETITS CANTORS: QUAN VELA VA CALLAR

La pèssima gestió de l'afer dels Petits Cantors, amb la fulminant destitució de Catherine Metayer, l'obscurantisme en què es va encaparrar el ministeri i la marxa enrere en les enrocades posicions de Vela que va suposar la indemnització final de l'exdirectora, encarnen una certa manera de concebre l'acció política –amb poques o nul·les explicacions públiques– que ha llastat tota la legislatura socialdemòcrata. Vela es va escudar en abstrusos tecnicismes legals per no aclarir les causes que justificaven una decisió tan greu com la de prescindir fulminantment de la fundadora del Cor Nacional. Es va enfrontar amb els pares dels cantaires, amb bona part de l'opinió pública i amb tota l'oposició, i el resultat és que la nova directora, Elisenda Carrasco, es trobarà un cor amb tan sols quatre membres. La (sembla que) mal calculada decisió de Vela va acabar amb la fractura dels Petits Cantors, avui escindits en una formació oficial pràcticament inexistent i uns Petits Cantors Lliures que hereten l'esperit, el cos i l'ànima dels originals, a banda de la direcció de Metayer. Val a dir que tot plegat té una lectura positiva: el nou Cor Nacional que projecta Carrasco –mixt, per cert– preveu també sengles formacions infantil i juvenil, així com un cor de cambra semiprofessional. ¿Ja hi haurà cantors, per a tants cors?

KO - UN SAINET TITULAT CANÒLIC(H)

El nou Nomenclàtor oficial aprovat a l'octubre va néixer amb la marca inconfusible de la polèmica: la Comissió de Toponímia es va atrevir a tocar alguns dels tòpics sagrats d'una certa andorranitat –eliminant la hac de Canòlic, per exemple, i convertint Bissisarri en Bixessarri– i automàticament van saltar els defensors de la tradició: Sant Julià i Canillo van recórrer el Nomenclàtor en via administrativa. Una decisió previsible, si es vol. El que ja no ho era tant, de previsible, és que fos el mateix Govern el que acabés desautoritzant la feina de la Comissió de Toponímia fent marxa enrere –una altra vegada– i desterrant del Nomenclàtor els noms de lloc més polèmics. El portaveu del Govern, Bruno Bartolomé, ho va justificar amb l'argument que el Nomenclàtor és un instrument viu, que evoluciona amb el temps. La prova és que a l'andorrà només li han calgut tres mesos, per evolucionar, i que a més ho fa a la manera dels crancs: endarrere, i no endavant. El resultat és com a mínim pintoresc: Canòlic torna a ser Canòlich, amb hac, i per aquesta mateixa llei de l'embut es converteix en l'únic nom de lloc de tota la geografia catalana acabat en ch. Ni Vic, ni Montjuic, ni Montblanc, ni Bruc, ni Hostalric, ni Reixac, però sí Canòlich. Vet aquí el fet diferencial andorrà.

KO - BIENNAL: ¡QUINA LLÀSTIMA!

La participació a la Biennal de Venècia, la més important de les fires d'art contemporani que es fan i es desfan, és un llegat enverinat de l'etapa liberal que la ministra Vela va assumir amb un entusiasme més aviat justet, com no es va molestar a dissimular. D'entrada, va mantenir el comissari –el crític d'art basc Pedro de Sancristóval– i es va anar retardant sense explicacions oficials –en la tònica de la legislatura, ja es veu– el concurs per seleccionar els artistes que integrarien la delegació andorrana. Els elegits van ser finalment el pintor Francisco Sánchez (Ciutat flotant) i la fotògrafa Helena Guàrdia (L'efímer i l'etern), que el 4 de juny plantaran la seva obra a l'església de San Samuele, amb vistes directes –atenció– sobre el Gran Canal. La van presentar, segons el calendari previst, al setembre passat, Com és habitual, amb un secretisme que amenaça de convertir el debut a la Biennal en una aventura clandestina. De fet, l'obra de Sánchez i Guàrdia no es veurà en públic fins a la inauguració de la fira, al juny. A Venècia, és clar. Ningú ha previst una exhibició de l'obra al país. S'ha perdut una oportunitat d'or per implicar la ciutadania en el que havia de ser –i encara és– un projecte de país, i no una performance elitista. ¿A qui li importa, ja, la Biennal?

OK - ORDRE EN LES SUBVENCIONS

El mèrit és de Vela, la ministra que s'ha decidit a posar ordre en un afer tan delicat i abonat a la suspicàcia com ho són les subvencions públiques. El ministeri va publicar a l'abril un reglament que per primera vegada defineix els criteris segons els quals s'atorgaran els diners públics a les iniciatives culturals. Es tracta, com bé va dir la secretària d'Estat, Clara Vives, de garantir els principis d'objectivitat, concurrència i publicitat en la concessió d'ajuts públics, i conèixer-ne el destí final. Per primera vegada s'estableixen quatre modalitats ben diferenciades: arts escèniques i música; arts plàstiques i visuals; activitats literàries i projectes editorials, i cultura popular i tradicional. Una altra cosa és l'escarransida quantia d'aquestes subvencions, 114.000 euros, la mateixa bossa que es va repartir el 2009. I també és tota una altra cosa el petit detall que només podran optar a subvenció els creadors –músics, escriptors i cineastes– que utilitzin el català en les seves creacions. Vives va justificar aquesta mesura de discriminació positiva amb l'expedient que «als creadors en altres idiomes els és més fàcil obtenir ajuts en altres llocs». El cert és que al final les subvencions van anar a parar als des sempre. O quasi.

Per a més informació consulti l'edició en paper.