• L'historiador Pere Canturri i el fundador de la Rocafort, Daniel Areny, premis Àgora

Daniel Areny, amb el trofeu, i el cap de Govern en funcions, Jaume Bartumeu, entregant el premi a Pere Canturri Foto: TONY LARA

Mans, molt mans i quasi domesticat, el Manifest cultural que amb motiu del Dia de la Cultura va llegir ahir al comú d'Escaldes el president de Velles Cases Andorranes i secretari de torn d'Àgora cultural, Jaume Ramond. Mans en comparació, és clar, al to reivindicatiu, quasi contestatari, de les dues últimes edicions, quan la Societat Andorrana de Ciències –al 2009– i el Grup d'Amics de les Matemàtiques i l'Associació de Meteoroloiga, l'any passat, van plantejar mesures concretíssimes –des d'una llei per incentivar el mecenatge privat fins a la fi de les subvencions públiques per a obres «faraòniques»– que, naturalment, van anar a parar al sarró de les bones intencions.

I això que Ramond va apuntar audaçment un dels grans mals que afecten el panorama cultural i artístic nacional: l'absoluta dependència de la mamella pública –sigui del Govern, sigui dels comuns– i la quasi inexistència d'una cultura del patrocini privat, que en aquest país practiquen quasi en exclusiva les entitats financeres, la Fundació Reig i Casa Molines. Ramond va encertar en el diagnòstic però va esmorteir tant, però tant el to –i va camuflar tant el missatge– que és dubtós que ningú es donés per al·ludit quan, al final de l'al·locució, va demanar «l'ajuda màxima possible per unes associacions necessàries, ja que són l'acompanyament de tota política cultural».

Premis Àgora / El cert, però, és que els altres protagonistes eren ahir Daniel Areny (1940) i Pere Canturri (1935), distingits amb els premis Àgora 2010 a la trajectòria cultural. Al primer –«El senyor de la barba», com el va descriure Òscar Sánchez– se li reconeixia tota una vida al servei de la música, primer des dels Cors Andorrans del mestre Fontbernat, i després, i sobretot, com a impulsor, director, ànima i pulmó de la coral Rocafort, que al 2012 celebrarà el primer mig segle de vida. Ho va clavar Gerard Claret en la glossa de lpersonatge: «A Andorra no es pot parlar de música sense parlar de Daniel Areny», cantaire i director, sí, però també professor –al conservatori de la capital– i compositor de sardanes, emocionat en rebre el trofeu: «Quan faig una cosa, m'ho entrego amb tota l'ànima».

Un cas de similar justícia poètica és el de Pere Canturri, en Peret dels Ossos, mestre, arqueòleg pioner –ell va ser el descobridor del jaciment neolític de la balma de la Margineda, al 1960, quan encara se li deia cova dels gitano, «nom no gaire adequat, sembla, per a una excavació»– historiador prolífic, impulsor als anys 60 dels campaments del Consell General, ministre de Cultura i finalment Raonador del Ciutadà. Personatge polièdric, referència obligada en qualsevol estudi històric de temàtica andorrana, «perseverant, curiós, autodidacta, arriscat, precursor de quasi tot, conservador i també transgressor», en paraules de Xavier Llovera. I també un dels culpables de la preservació de la identitat andorrana, si és que n'hi ha. U homenot, en fi, que va tenir la dèria de les coses antigues quan «dedicar-te a l'arqueologia i a desenterrar ossos no era gaire normal en aquest país».

Per a més informació consulti l'edició en paper.