• L'Arxiu posa a consulta pública el fons audiovisual de Lluís Dejuan, un miler d'hores que retraten Andorra entre el 1980 i el 2006
• L'aiguat del 1982, el festival de jazz, l'última qüèstia i les primeres emissions de Telefira, entre els documents publicats

Dejuan revisa documents dels fons audiovisual que ha cedit a l'Arxiu Nacional i que ja és de lliure consulta. Foto: TONY LARA

La sorpresa de Lluís Dejuan (Lleida, 1953) va ser majúscula quan li van dir que un reportatge sobre la matança del porc que havia enregistrat al 1994 a la borda Molines de Santa Coloma amb motiu del 25è aniversari de l'Escudella de la capital es projectava a les escoles andorranes com a testimoni audioviausl, com a document etnogràfic d'una tradició avui pràcticament extingida. «Com em podia imaginar jo que la feina a què m'he dedicat els últims trenta anys havia de formar poart un dia del patrimoni històric d'aquest país?», es demana Dejuan. Aquell reportatge del 1994 forma part de les 700 cintes i més de mil hores de filmacions procedents dels arxius de la productora VTR7 –fundada al 1980 i encara avui gloriosament en actiu– que al 2006 va cedir a l'Arxiu Nacional i que després del reglamentari procés d'inventari i catalogació acaben de sortir a consulta pública. Una autèntica mina per entendre i, sobretot, veure, assistir des de primerísima fila a la intensíssima transformació –social, política, econòmica, esportiva i cultural–que ha experimentat el país els últims tres decennis.

La matança del porc és un exemple si es vol exòtic. Però és que n'hi ha a cabassos i es corre el risc de derixar-se captivar per l'oceà d'imatges enregistrades per Dejuan: hi ha de tot i molt, des de les primeres emissions televisives que es van fer al país –Telefira, un honor compartit amb l'Andorra 7 de Lluís Rodríguez, un altre de l'estirp dels pioners– fins a l'inaudit deplegament tècnic que acompanyava el festival de jazz d'Escaldes als anys daurats, a finals dels 80 i primers 90, amb els concerts i entrevistes de patums com Tete Montoliu, Fats Domino, BB King i Pat Metheny. «Allò era bestial: fèiem venir una viontena de tècnics i una unitat mòbil d'última generació. Filmàvem amb 8 càmeres, i el resultat era espectacular», evoca. Trenta anys rere la càmera donen per a molt, així que Dejuan les ha vist de tots colors: des de la crònica de successos –els aiguats del 1982, l'accident del Monsa del 1994– fins a les històriques visites dels coprínceps Mitterrand i Chirac, les primeres retransmissions en directe de les sessions del Consell General i, ja en la crònica esportiva, la cobertura de totes les edicions dels Jocs dels Petits Estats, totes, des de Mònaco 79 i amb la sola excecpió de Xipre 2010.

Cedeixin, cedeixin

De tots els pedaços d'història que ha tingut el privilegi (i la constància) d'enregistrar, Dejuan en tria dos dels quals se sent especialment orgullós: d'una banda, i pel seu impacte global –«Es va veure per tot el món i és, probablement, el que més ressó ha tingut de tot el que he fet mai», diu– la careta de presentació de les proves d'aigües braves des del Parc del Segre durant els Jocs Olímpics de Barcelona; de l'altra, un document històric de primera magnitud com ho és l'entrega de l'última qüèstia –ja saben, el tribut d'origen medieval que se satisfeia en anys alterns a cadascun dels dos coprínceps–que va tenir lloc a París, el novembre del 1991, amb Mitterrand, el síndic, Albert Gelabert, i el cap de Govern, Òscar Ribes, com a protagonistes de tan històrica efemèride. Va ser as Elisis, escenari ideal, i la broma de l'última qüèstia ens va sortir per poc més de 1.000 francs francesos.

Molt, moltíssim han canviat les coses des que Dejuan va començar la seva trajectòria com a productor audiovisual, al 1980. Tant, que les primeres filmacions les feia en 8 mil·límetres, un format avui plistocènic. Tota la seva vida professi onal –bé, quasi tota: fins al 2006, i exclosos els reportatges de tipus social, quasi un miler de casaments que no formen part del fons– es pot consultar ara a l'Arxiu gràcies a la cessió, figura legal per la qual conserva la titularitat del fons i el posa a la vegada a disposició de qualsevol que es deixi caure per l'Arxiu. Aquest, a canvi, es compromet a conservar-lo, catalogar-lo, restaurar-lo i difondre'l. Com a professional del ram, ningú més indicat que Dejuan per avalar la col·laboració de l'Arxiu amb col·leccionistes i aficionats. Tant les cintes de video com els negatius tenen una vida molt curta. «L'emulsió magnètica es degrada molt ràpidament amb la pols, la humitat i els canvis bruscos de temperatura, i en deu anys et pots trobar que aquella pel·lícula no val res perquè no es veu res. Per això és molt recomanable digitalitzar-ho tot, i portar-ho a l'Arxiu, on tens la garantia que es conservarà en les condiucions ideals i mai on deixaràs de ser-ne el titular».

El fons de VTR7 forma part dels prop de 7.000 documents sonors i audiovisuals a partir del 1930 que avui es conserven a l'Arxiu a travñes d'algfuna de les figures previstes: donació, cessió i dipòsit. Entre les joietes d'aquesta col·lecció que és a l'abast de tothom hi ha fons familiars com ara els Burgués i Cairat; professionals (Alsina, Peig); institucionals (Feda); profesionals (VTR7, Andorra 7), i cineastes amateurs (Arcadi Gili, Joan Castanyeri Agustí Fabra). I una sorpresa de les grosses: la còpia d'Amor idiota, la pel·lícula de Ventura Pons, coproduïda per Grandalla i andorrana a efectes legals, i que té en l'Arxiu el dipòsit legal. Una idea més per a Joel Joan i la seva croada catalanocinematogràfica cap als Oscar.

Per a més informació consulti l'edició en paper.