Josep Delgado, a l'edifici Crèdit Centre de la capital, aquest dijous. Foto: ÀLEX LARA

Josep Delgado és llicenciat en ciències econòmiques i empresarials per la Universitat Autònoma de Barcelona, màster en comerç i gestió internacional a EADA Barcelona i postgrau en auditoria de comptes a la Universitat de Barcelona. Actualment és el president i soci director de Gaudit i soci d'Adecco Recursos Humans. El passat dijous, va participar directament a l'acte organitzat pel Cercle Euram d'Andorra de l'Institut Ignasi Villalonga d'Economia i Empresa i Crèdit Andorrà, centrant-se en la balança comercial del Principat.

–¿Quin és el nucli de la seva conferència?

–El nucli de la conferencia és bàsicament evidenciar quina part del PIB d'Andorra és gastada fora d'Andorra, és a dir com distribuïm la nostra riquesa fora del país, i l'argument que hi ha al darrere és que moltes vegades la idea que hi ha és que Andorra el que fa és absorbir la renda dels veïns i prou. I demostrarem que no és el cas, doncs el consum dels no residents d'Andorra, tot allò que es gasten, està molt lleugerament per sobre, però molt lleugerament, dels diners que els andorrans i andorranes s'acaben gastant fora del país. Realment hi ha un intercanvi de riquesa que és bastant equilibrat i no pas com a vegades es pensa amb aquesta idea que Andorra absorbeix riquesa d'altres llocs i se la queda. Sí que s'absorveix renda de fora, però també a l'inrevés.

–Justament en la inversió estrangera, hi ha coincidència que manca un impuls més fort per tal que es puguin implantar companyies foranes.

–La llei, tal i com està concebuda, mirava de protegir els sectors tradicionals i obrir i facilitar la inversió estrangera als sectors que a Andorra no estaven explotats. És a dir, protegir el que tenim i que vingui gent de fora a invertir des d'un punt de vista legal en sectors que Andorra no ha sabut o volgut explotar. Què ha passat? Doncs que només han vingut 51 empreses noves a explotar aquestes noves possibilitats i que, a més, la meitat són de venda per Internet, prop d'unes 30 empreses, de manera que les altres 20 són molt minoritàries. I què ha fallat? Doncs que no hi ha prou amb fer una llei, sinó que cal vendre el producte i segurament això és el que s'hauria d'haver fet. Més o menys, la filosofia és bona, mirar que l'economia tradicional no corri massa riscos amb una obertura descontrolada i facilitar l'explotació dels nous sectors sense cap mena de límit, però cal anar a les empreses d'aquests sectors, convidar-los i donar-los un marc legal, però també un marc fiscal i un marc laboral que sigui fàcil i flexible, que faci veure Andorra com a un lloc atractiu en comparació a altres països. Això s'ha de legislar i també vendre-ho a fora.

–¿Quina importància té el marc fiscal i laboral en aquesta inversió estrangera?

–Les empreses, quants menys impostos paguin, millor. Partim d'aquesta hipòtesi. Una altra cosa és que per signar convenis de no doble imposició amb altres països calgui trobar una imposició que Europa accepti en el sentit que és més baixa que la dels països del voltant. Cal trobar, doncs, aquest equilibri. I fet això, una empresa que hauria de pagar un 30%, a Andorra podria pagar un 10%, i aquest podria ser un atractiu. Però més enllà d'això, també ha d'haver-hi un marc laboral. Si Andorra és capaç de crear un entorn en el qual les lleis que afectin als treballadors són fàcils i flexibles, això també atraurà. Si fem una llei molt complicada on les empreses tinguin moltes dificultats per moure's, també serà una dificultats. Hi ha molts paràmetres. Aquí la indústria ho té molt difícil, doncs no hi ha terreny. D'alguna manera, cal buscar la tipologia d'empresa que en un país petit com Andorra pogués encaixar i tot allò que és la fiscalitat i el marc regulatori laboral que sigui baix i fàcil.

–¿Fins a quin punt podem parlar d'una obertura generalitzada pel que fa als sectors?

–Abans d'obrir tots els sectors, cal apostar a fons en l'obertura que fins ara s'ha fet i anar a vendre a les empreses de fora d'Andorra l'actual règim, perquè ara ja hi ha companyies que es mouen còmodament amb aquest règim. Potser n'hi ha 500 més al món que són com aquestes 5 o 6 que hi ha ara i que vindrien. Cal anar a pescar-les. Jo no estic en contra d'obrir la resta de sectors, la única cosa és que tenim la por que si ve un agent molt important en un sector determinat que es pugui permetre el luxe de perdre diners durant cinc anys per finalment fer-se l'amo d'aquell sector en concret, potser hi haurien 20 o 30 empreses d'aquell sector que patirien o que deixarien d'existir si el marc regulatori no ho preveies. Per tant, ens movem entre la por a obrir allò que tenim i la confiança i la necessitat d'explotar al màxim allò que ja hem obert.

–¿Quines perspectives de recuperació hi ha per aquest 2011?

–El nostre cicle va íntimament lligat al cicle espanyol i si a Espanya es preveu que durant tres o quatre anys el consum serà molt baix, a Andorra, un any després començarem a anar bé. És a dir, ja des del 2006-2007 estem veient com es perd massa salarial en els sectors tradicionals i això penso que continuarà passant durant dos, tres o quatre anys amb un perill afegit, que és que el pes que suposa l'estat per a l'economia en general cada cop està agafant més rellevància. L'estat ja no pot créixer més. Andorra, com a país, no es pot permetre tenir un estat més gran del que té. En la mesura que la resta de l'economia es vagi fent més petita, aquesta motxilla cada cop pesa més. Per tant, les empreses i els sectors econòmics ja miren d'espavilar-se per sí mateixos i reaccionaran quan el consum de fora s'animi, i mentrestant el gran perill és que l'estat no es faci tant gran com per dificultar a les empreses que hi ha. Cal un equilibri entre sector públic i privat.

–Al sector públic es parla molt del redimensionament, ¿vostè apostaria per una reestructuració dels recursos actuals cap a altres àrees per trobar la sostenibilitat?

–Sí. La branca de malaltia de la CASS genera dèficit i ho continuarà generant. El propi estat genera dèficit contínuament. Els comuns s'estan autoregulant però tenen un deute acumulat important. Això és insostenible. Tard o d'hora, ha d'haver-hi un consens entre tota la classe política per dona l'estabilitat que el país es pugui permetre. Això és una màxima claríssima.

–A la balança comercial de la qual vostè apunta a un equilibri entre recursos entrants i sortints, ¿de quines xifres estaríem parlant?

–Tot i que no hi ha un PIB oficial, totes les estimacions s'assemblen. La que jo en faig és d'uns 2.600 milions d'euros, que és una mica més baixa de la publicada pel Govern però que està bastant en línia històricament amb les del propi govern o les que estima Crèdit Andorrà i la Cambra de Comerç. Cadascú utilitza les seves metodologies però al final trobem xifres molt semblants. Per tant, és una xifra bastant fiable parlar de 2.600 milions.

–¿Considera un perill que aquest PIB es concentri en determinats sectors?

–En aquest cas, cal considerar que Andorra és com és i té un model econòmic molt concret. Si volem que Andorra s'assembli a altres països això no és ser realista. És evident que el 21 o 22% del nostre PIB és el comerç i tant de bo que continuï sent-ho. La banca, una de les coses que veiem, és que a l'any 2000 tenia un PIB del 24 o 25% i a l'any 2009 ha baixat fins el 14 o 15%. Mentrestant, l'administració pública cada cop va tenint més pes en el PIB, la qual cosa no és una bona notícia pels motius que abans li comentava. L'hosteleria està sobre el 10%, la construcció sobre el 10 o 12% a la baixa, etcètera. És el nostre model econòmic. És normal que a Andorra el primer sector sigui el comerç i que estigui acompanyat per l'hosteleria i el sector financer, al temps que la construcció té una importància que varia segons l'època. El que no és de cap manera positiu és que l'únic sector que vagi incrementant-se any rere any sigui l'administració pública. Que agafi pes l'administració pública suposa que els altres sectors han de pagar-la, i això no és fàcil.

–¿Quina perspectiva temporal tenim per veure com a una realitat l'increment de la inversió estrangera al Principat? ¿Haurem d'esperar molts anys?

–Quant abans millor. Si partim de la base que la inversió estrangera que volem és aquella que seria en sectors que nosaltres no estem explotant, ja estem trigant, és a dir, que vinguin demà. La realitat és que de l'any 2008 fins ara s'han donat d'alta una cinquantena d'empreses... Això serà un degoteig. Cal anar a buscar-les i no estem sols al món, països com Luxemburg fan el mateix, o les Canàries fan el mateix, així com les zones deprimides del sud de França, que també volen el mateix, o sense anar més lluny Espanya. I mentrestant, la Xina està rebent inversió però està fent una inversió brutal arreu del món. Però mirant des de la perspectiva d'Andorra, que vinguin demà.

Per a més informació consulti l'edició en paper.