Esteve (al centre, amb barret de colors) fa broma amb els integrants del primer esquip masculí d'alpí de la FAE. Foto: TONY LARA

Quina meravellosa setmana. Què bé que et sents quan les coses van bé. Què bé i que bo és el que li ha passat a l'esquí nacional. S'ha obert una nova era. Gràcies Kevin.

El sisè lloc (o novè millor registre) aconseguit per Esteve en el descens de la supercombinada als Mundials de Garmisch ens confirma que podem ser capaços de tenir corredors d'elit. I permetin-me que els hi digui que això havia de passar, no ha estat una casualitat. Crec que fins i tot ha passat abans del què esperava i tot és fruit d'una feina seriosa i ben feta des del darrere. Aquesta alegria es deu al talent i les moltíssimes hores d'entrenament del Kevin a l'hivern i l'estiu, renunciant a la vida normal d'un jove de 21 primaveres, però també es deu un cúmul de coses més que no teníem fa cinc anys.

Em refereixo a que Jamaica no és la referència del planeta de la velocitat en l'atletisme perquè sí. Tenen els millors velocistes no perquè tinguin el terra ple de tartans, sino per una estructura que hi ha darrera dels corredors que és igual de necessària que el talent dels Usain Bolt i companyia. Per als que pensen l'errònia i ignorant premisa que diu: «¿Com és que Andorra no té esquiadors d'elit?» Els responc que això no consisteix en tenir muntanyes i molta neu, no. Consisteix, com tot en aquest món, en moltes altres circumstàncies molt més importants. Aquí és on entra la feina l'entitat a la que representa. Gràcies FAE.

Fa cinc anys quan es va retirar Àlex Antor tothom veia en Roger Vidosa l'única esperança. ¿Per què? Insisteixo: faltava estructura. Ara, si es retirés Vidosa, ningú no pensaria això perquè sabem que hi han uns quants esquiadors per darrera, alguns amb molt talent, i cada vegada els formem més joves. Com ha canviat tot... Fa cinc anys no existien els grups que la FAE ha bautitzant com a Comitè, que no és més que tenir controlats a les joves promeses de menys de 15 anys i començar abans a preparar-los. Formant abans guanyes temps alhora de donar el salt a l'elit, experiència i fidelització (ara ja no és sovint veure retirades quan els esquiadors arriben a la majoria d'edat i es decanten pels estudis). Tot és un efecte dòmino que ara comença a funcionar.

Això sumat a les muntanyes i la neu sí que ha de tenir un resultat que comença a agafar cos. Kevin ha obert una porta que ha d'aprofitar. Un sisè lloc en un descens d'uns Mundials és una bestiesa, així de clar, i ara li arriba el més difícil: mantenir-se. Per a això li cal regularitat i ambició per ser a l'elit. «T'ho has de creure»,em deia ell en l'entrevista publicada el passat dimecres.

No sé si Esteve arribarà a ser una referència mundial però em tranquil·litzen dues coses: la primera és que Benjamin Raich, amb 21 anys, va ser sisè en l'eslàlom dels Mundials i poc més i en la resta de disciplines passava desapercebut; Bode Miller, amb 21 anys, va ser cinquè en l'eslàlom i en la resta també passava desapercebut; ara ells dos són referències com ho és Innerhofer, qui amb 21 anys no sabia que eren uns Mundials, amb 23 va ser 38è en el descens i ara amb 26 té una col·lecció de podis que no li caben a casa, com Svindal.

La segona és que ningú no sap si Esteve arribarà al cim o es quedarà pel camí, però respiro tranquil perquè sé que no ens quedarem orfes d'esquiadors, que l'engranatge de la FAE continua fent sorgir nous noms i que amb algú donarà en el clau. Vidosa, a l'edat d'Esteve, rondava el top-40 en el gegant i l'eslàlom dels Mundials i amb el pas dels anys –tot i que molts d'ells els ha passat entrenant en solitari i sense competència– ha anat millorant i rebaixant el rànquing. El mateix li passa a Esteve però en unes condicions molt més adequades. Ell i els que vinguin ja ten tot el necessari per triomfar.

Per a més informació consulti l'edició en paper.