Si hagués de definir quina és l'essència de la feina del periodista, diria que olorar el món i també les persones. El primer pas és buscar i trobar les persones i seguidament entendre el món a través de la comprensió dels personatges que l'integren. És per això que sempre he cregut que el gènere més difícil, dins del món del periodisme, és el de l'entrevista.

No voldria donar lliçons, però sí que penso que tinc una mica d'experiència, no per la meva saviesa, sinó pels grans mestres que he conegut: Del Arco, Raul Matas, Soler Serrano, Manuel Vicent, Arturo San Agustín, Montserrat Roig i un llarg etcètera. Vaig aprendre a conèixer el personatge que entrevistava i estudiar la seva personalitat a través de la seva projecció social.

Has de preguntar el que interessa al lector/oient i no allò que vol contestar i l'interessa al personatge. Per fer-ho possible no queda un altre camí que la conversa pausada, intimista, reflexiva i estudiada a fons sense donar cap marge a la improvisació. Per aquest camí es pot inquerir sobre els temes més punyents en els moments oportuns amb la seguretat de resposta. Una altra cosa pot passar si l'entrevistador vol ser l'estrella i busca el seu lluïment i no el de l'autèntic protagonista.

El resultat sempre és negatiu perquè, tal com molt bé definia Scott Fitzgerald, és inútil perseguir els privilegiats, sinó més aviat procurar que te'ls descobreixin i s'obrin a les teves preguntes. En el fons, la pràctica per fer entrevistes és el bon gust i també la cortesia mútua. Si se segueix el primer dels camins resulta que descobreixes la part humana de la gent i la necessitat que tenen que algú els deixi demostrar el seu anar més enllà de les coses conegudes per endinsar-se en allò que es diu personalitat i a través d'ella descobir els secrets humans de cada personatge i quin és el seu límit.

L'entrevista és com una paret de frontó en què s'estrellen totes les respostes que has de saber rebotar amb altres preguntes, però procurant no anar més enllà dels límits de la pista, perquè aleshores es trenca tot. Tot això i moltes coses més les vaig meditant arran d'un incident que no m'importa en l'àmbit personal i que penso que se'n fa un gra massa, precisament perquè es canvia de lloc els protagonistes.

Com que no pertanyo a cap grup, segueixo el meu camí procurant diferenciar la clarividència de la ceguesa, la compassió de l'orgull a l'entès, l'acció de la reacció i continuo caminant pels camins contaminats sempre de la comunicació. Rient, flirtejant, discutint, esperant...

Periodista. [email protected]

Per a més informació consulti l'edició en paper.