• L'èxit del PRA sorprèn fins i tot els seus promotors que no les tenen totes sobre què farà la dreta

Martí i Casadevall, que van donar el tret de sortida del gran centre Foto: TONY LARA

Com a mínim des de l'estiu passat, el centredreta viu un llarg procés de primàries polaritzades en dos grups, sorgits principalment de l'actual Coalició Reformista: els impulsors i partidaris del Partit Reformista (PRA) i els liberals reticents a desfer-se del PLA i que aposten per mantenir l'statu quo del sistema de partits. Quan els impulsors del PRA van presentar el partit –el protopartit– l'agost passat ja vam advertir des d'aquestes pàgines que allò era un punt de no retorn, que la bicefàlia de CR estava tocada de mort i que una de les dues ànimes de la coalició s'imposaria sobre l'altra o acabarien anant cadascuna pel seu compte.

En un principi, l'ànima centrista era la més feble de totes dues, però el llarg procés de decantació del centredreta ha jugat al seu favor i i el PRA s'ha endut importants actius del PLA. Per això no és estrany que des de l'estiu s'hagin viscut diversos gestos de força del Partit Reformista: congrés fundacional, presentació dels estatuts al Govern... i avui tindrà lloc un nou gest, el més significatiu fins a la data: el que arrenglerarà en un mateix front el PRA de Ladislau Baró, Enric Casadevall, Gilbert Saboya i Estanislau Sangrà amb els dos polítics no alineats de més volada: L'exmilitant del PLA Antoni Martí i l'exmilitant del PS Jordi Cinca. De manera més o menys explícita s'hi uniran alguns grups o partits parroquials. Ahir al vespre va tenir lloc l'enèsima reunió dels impulsors d'aquest gran acord per ultimar els detalls de la posada en escena d'avui.

Serà una posada en escena que reservarà poques sorpreses. A Andorra els secrets no existeixen i la premsa ja ho va esbombar tot a principis de setmana. La incògnita era saber com reaccionaria l'enemic –no el PS, el PS és el rival, l'enemic sempre és intern–. ¿Què faran tots aquells que han estat posant pals a les rodes al procés de constitució del PRA? ¿Què farà la dreta, la dreta conservadora, davant aquesta aliança de centristes, de moderats, de dretans penedits i penitents, de social liberals, de socialdemòcrates de la tercera via? Aquesta era la incògnita i, en bona mesura, ho segueix sent.

Els impulsors del que podríem anomenar el gran centre, la –i perdonin que miri cap a casa– Convergència i Unió a l'andorrana, també tenen aquest neguit. Martí i Casadevall així ho van expressar en la roda de premsa de la setmana passada: sumar sí, però no a qualsevol preu. La frase no era seva, ja l'havia pronunciada Ladislau Baró al congrés fundacional del PRA la tardor passada.

Els promotors del gran centre esperaven qualsevol tipus de reacció: des de l'hostilitat total fins a l'adhesió. A jutjar per les declaracions públiques, el primer escenari sembla descartat: no hi ha, per ara, el risc que una opció conservadora disputi al PRA i als seus aliats l'hegemonia de l'alternança. Però tanta mansuetud de la dreta els fa estar incòmodes. Alguns temen que el projecte es desvirtuï i que s'acabi imposant la lògica del sumar a qualsevol preu, la lògica que va fer que el Partit Liberal morís d'èxit.

Per ara han vist com els sectors més reticents del PLA acceptaven de bon grat entrar en la lògica dels pactes per fer retrocedir el PS a les parròquies impulsats des d'ApC. Per al nucli dur de l'operació PRA, Martí, Cinca i associats això pot ser el presagi d'una dreta que es vol enfortir a les territorials, vendre cars els seus consellers i així poder imposar les seves condicions al si del gran centre. Els centristes ja han vist què vol dir compartir escons al Consell amb els sectors més conservadors i saben que, en cas de discrepància, la balança tendeix a inclinar-se cap a l'immobilisme, que és sempre l'opció més còmoda: no tocar la nacionalitat, fer la reforma fiscal a mitges...

Dubtes sobre el lideratge

Però, sigui com sigui, el cas és que les coses fins ara els van raonablement bé als impulsors del gran centre. Saben que la partida tot just acaba de començar i que el moment culminant, com sempre, serà el dels noms. El primer que hauran de decidir és qui lidera el moviment a nivell nacional, decisió de la qual depèn molt com s'acabi configurant tot plegat. D'entre tots els noms que sonen: Martí, Cinca, Casadevall... l'actual cònsol d'Escaldes és, segons molts reformistes, qui té més valor a l'hora d'imposar-se als sectors més conservadors, de marcar perfil programàtic i d'esgarrapar vots als socialdemòcratres. Al desembre farà quatre anys del tsunami de les comunals a Escaldes i ja se sap que aquests fenòmens sísmics solen tenir rèpliques. Alguns en voldrien una aquesta primavera. Veurem.

Per a més informació consulti l'edició en paper.