• Sergi Pàmies va presentar ahir l'últim recull de contes, ?La bicicleta estàtica' H L'escriptor català recorre a elements autobiogràfics per primera vegada en la seva trajectòria literària

Sergi Pàmies, en la roda de premsa prèvia a la presentació del llibre, ahir al Centre de la Cultura Catalana Foto: TONY LARA

Moltes bicicletes, últimament, en el panorama català. Primer va ser la de Pasqual Maragall –ja saben, el retrat cinematogràfic de l'Alzheimer que pateix l'expresident de la Generalitat– i ara és el torn de l'estàtica de Sergi Pàmies (Parçis, 1960), que va presentar ahir a Escaldes el seu últim recull de contes. Es titula, és clar, La bicicleta estàtica, i conforma –juntament amb els seus dos títols anteriors, L'últim llibre de Sergi Pàmies i Si menges una llimona sense fer ganyotes– el que ell en diu la «trilogia de la responsabilitat». Responsabilitat de ser pare i –ai– responsabilitat de ser fill. Un estat de perplexitat que arriba quan un s'ha de cuidar a la vegada dels fills encara petits i dels pares ja grans. A més, La bicicleta estàtica constitueix –diu l'escriptor– la seva primera incursió en la biografia personal a l'hora d'escriure ficció.

Autobiografia novel·lada, en podríem dir. O millor encara, relatada, perquè estem parlant de relats breus –tretze, exactament, en ocasions brevíssims: Unplugged fa només dues paginetes– que ens posen davant d'un ric repertori de «naufragis de maduresa», per dir-ho amb les exactes, precioses paraules de la solapa. Hi desfilen, per tant, episodis íntims i sovint dolorosos, des de la mort del pare (Cent per cent seda natural) fins a la síndrome del niu buit (Anar a dormir d'hora), i la inevitable separació matrimonial (Hauries hagut d'insistir). Pàmies fuig afortunadament del dramatisme i els tracta sempre des d'una perspectiva que té un punt d'irònica, desenganyada, clarivident resignació.

Així, la mort paterna l'exorcitza a Cent per cent seda natural, quan la contemplació del cadàver del pare –el polític comunista Gregorio López Raimundo– reglamentàriament encorbatat pel tanatopràctic li serveix com a excusa per a sucoses divagacions: des dels motius autèntics de l'anticorbatisme radical de la seva generació –«Jo no duia corbata perquè m'havia acomodat a una informalitat que, en realitat, era pura mandra»– fins a la degradació que imposa la bata hospitalària –ja saben, aquell instrument de tortura que deixa el cul del pacient a l'aire– que només es recupera una vegada difunt: «Era com si, a canvi de tornar-li la dignitat, hagués hagut de deixar-hi la vida».

Pàmies es posa kantià i ofereix a La bicicleta estàtica una lliçó de –diguem-ne– ètica, amb el permís del Johnny Caspar de Muerte entre las flores: cuidar els fills petits i els pares malalts comporta certes renúncies. Professionals, personals, fins i tot sentimentals: «Quan tens 25 anys no tens la percepció que un dia acabaràs convertint-te en un assidu dels hospitals, que parlaràs amb metges de radiografies i tacs, que assistiràs a enterraments. I quan t'arriba, ho acabes vivint –si més no, en el meu cas– amb una barreja de sorpresa, fascinació i angoixa. I amb esportivitat, molta esportivitat». És aleshores, diu, quan cal buscar el sentit de l'existència «no en les coses que vols fer, sinó en les que has de fer».

Pàmies s'inscriu en la gloriosa estirp dels pessimistes il·lustrats, una adscripció que ell ven com una pura estratagema de supervivència: «L'optimista només té decepcions; el pessimista només té alegries. Des del fatalisme la realitat és mol més fàcil d'assimilar que des d'una posició d'innocent esperança. El pessimisme és, per tant, una estratègia vital, unes ulleres amb què mirar la vida. Però sense enfadar-s'hi, perquè la vida és com és».

Federico, padrí

¿Per què ha esperat Pàmies mig segle a convertir la seva vida en material de ficció? La culpa, diu, és de la seva mare, la també escriptora Teresa Pàmies. «Tota la seva obra parla d'ella. Per un cert pudor, i com a reacció, em vaig refugiar en la ficció. Un prejudici que només ara he superat, en entendre que episodis de la meva vida poden funcionar literàriament, i que per parlar de la mort paterna, res més natural que recórrer a la pròpia experiència». El títol del recull, La bicicleta estàtica, també mereix una explicació. Pàmies s'hi aferra com a l'instrument generacional que, diu, és la bicicleta. Ell mateix pertany a la generació entre els 45 i els 50 anys, i ha seguit el consell mèdic de fer esport. «Als que hi estem moralment en contra, com jo mateix, ens fa comprar una bicicleta estàtica. I ho fem, només per abandonar-la al cap de quatre dies, i veure com es converteix en un penjador de camises...» És el bon humor, el vitalisme i el gust per la perplexitat que no l'abandona mai i que en ocasios s'eleva fins a nivells antològics, com a Quatre nits, on evoca la nit parisina del 1959 que els seus pares, «exiiats polítics, que tenen més de quaranta anys, creuen que el motor de la història és la lluita de classes i viuen en un estat de provisionalitat permanent» el van concebre després de veure Les nits de la Cabíria. Amb Fellini de padrí, qualsevol.

Per a més informació consulti l'edició en paper.