• El River és incapaç de rematar una final molt ben treballada i perd en l'últim quart una Copa de color arbitral

Holmes cau enrere espentat per la mà d'un 'Sidao' amb permís per ser un guerrer impune Foto: TONY LARA (enviat especial)

Matalí plorava al final del partit... Si un lluita de tu a tu contra alguna cosa i a sobre apareixen factors aliens tan determinants com són uns àrbitres, no hi ha res a fer. És trist i indignant com van manifestar ahir membres de la directiva del BC River Andorra, però la Copa Adecco Plata havia de quedar-se en casa de l'organitzador. Això és així. El CB Clavijo, que va fer un partit tan seriós i tan treballat com el conjunt andorrà, va comptar amb l'ajuda arbitral en un últim quart absolutament denigrant quan el River era el dominador 56-61 al final del tercer parcial, i així els somnis es queden en un munt de fems que no serveixen ni per la terra fèrtil. La vergonya que se sent en un moment així estava al túnel de vestidors, al final de l'enfrontament, quan el director general del club, Francesc Solana, discutia amb un representant de la Federació Espanyola de Bàsquet (FEB), encarregada de portar les il·lusions allà on interessen. I no s'ha dit, però gairebé no cal: el River va claudicar a Logronyo contra el Clavijo. Matalí no era l'únic que plorava.

Peñarroya va sorprendre amb Zamora a la banqueta i Santamaría de director d'orquestra. El partit, amb tot, no va començar bé per al River tot i que el Clavijo no agafava grans diferències al seu favor (sis com a molt: 14-8). El matx estava ple d'imprecisions sobretot per part andorrana: si no era una relliscada en plena transició, era una falta d'encert claríssima de la torre Howard sota cistella: ho feia tot bé, excepte posar la pilota dins. Però tot i els problemes del River per entrar en el joc, la defensa individual que va plantejar el tècnic mantenia l'equip amb opcions de tenir a tir els riojans.

Els castellans aguantaven el poder del partit. No era qüestió d'abaixar els braços i el River lluitava amb més voluntat que encert. Fins i tot es fallaven els únics dos tirs lliures del primer quart -¿qui? doncs un Howard que no tenia el dia- i així el Clavijo aconseguia el domini. El parcial va ser local, però per la mínima (21-19) després que en el tram final del quart aparegués un Holmes ahir amb bon ‘feeling' tot i els 39 graus de febre que patia, i un Rob Johnson que sempre està per posar el seu gra de sorra quan es precís.

Però si el primer quart no era per ser optimista, el segon va ser una revolució. Àlex ‘Piru' Ros va tenir gran part de la culpa, perquè ell tot sol va aconseguir 12 punts per al River en aquest segon parcial en un cop de puny sobre la taula que va espantar el Clavijo i els 3.000 espectadors locals que gairebé omplien el pavelló, a l'espera d'un títol que se'ls escapava però que al final seria espanyol.

Tot va començar amb un triple amb què ens té acostumats el català, però va continuar amb altres dos tirs d'ell mateix, per una falta que va treure de Suárez amb dos tirs lliures inclosos. El River, llavors, es posava per primera vegada per davant en el marcador: 25-26. Restaven set minuts pel final del quart i un món de partit, però la il·lusió -encara hi havia- va esperonar els del Principat. Llavors Ros va continuar amb la seva festa amb altres dos punts, i Rob Johnson es va unir a la festa. Mentrestant, el Clavijo claudicava amb un parcial de 0-12.

El 25-31 era contundent, però els locals havien de reaccionar i ho van fer amb Mesa, el seu pulmó, juntament amb Swanston i l'impressionant Sidnei De Santana ‘Sidao' -2,15m d'home i cabell. De fet, la reacció hi va existir, però Ros, de nou Ros, assumia la responsabilitat i mantenia les distàncies amb 32-33.

El Clavijo, però, ja havia despertat, i la tercera falta de Howard a 3min 36 del descans va afectar també el River. Amb tot, el parcial va ser de color andorrà amb una bona reacció, o canvis de papers ben portats, que va consistir en tenir al camp un inspirat Holmes i uns lluitadors Casals i Johnson que van dur el River a un màxim avantatge de 8 punts (33-41) i a un 39-44 amb què els jugadors van marxar als vestidors.

El retorn del descans va ser un patiment, tot i que Matalí va començar per sumar primer per al River amb un perfecte moviment sota cistella. El 39-41 va passar a ser 41-46 i més tard un 45-46 perillós. Però el River estava per feina, i amb una lluita en totes les línies, va aguantar l'atac local i la pressió de la graderia per marxar al final del quart 56-61 per sobre.

Però l'últim quart... aquí la il»lusió va ser primer decepció per no matar quan s'ha de matar, i després ràbia en veure que no anirà enlloc allò que facis. Amb 59-63, el River tenia ferit greu la seva víctima, però en compte d'acabar amb ella es van pedre tres situacions d'atac i el Clavijo va despertar gràcies a l'estratosfèric Sidao: quatre punts seguits amb esmaixada inclosa, i el 63-64 ho va canviar tot. Aquí va començar el festival de la graderia castellana, de l'equip local i, com a cirereta del pastís, la del tres àrbitres, que ballaven al son de casa. La banqueta andorrana es desesperava, amb un Peñarroya al límit de la tècnica, però els àrbitres no veïen les manotades dels jugadors del Clavijo ni res, excepte que complien amb la seva obligació d'oferir en safata de plata la Copa a uns locals ben feliços. Al River, la ràbia eren llàgrimes d'impotència.

Per a més informació consulti l'edició en paper.