• La companyia de la coreògrafa Maria Rovira obre la Temporada amb 'Evangelium'

Els ballarins d'Evangelium, quatre paios durs que encarnen ni més ni menys que Sant Joan, Sant Pere, Sant Tomàs i Sant Mateu Foto: EL PERIÒDIC

Atrevida, prometedora i pràcticament inèdita, la primera proposta de la Temporada d'hivern: ja saben, l'Evangelium de Trànsit Dansa, la companyia de la coreògrafa catalana Maria Rovira, que compareix aquesta nit al centre de Congressos de la capital. Atrevida, dèiem, perquè converteix quatre dels apòstols en membres d'un clan mafiós estil Uno de los nuestros que disserten, peroren i ballen sobre el diví i l'humà. Posem que sobre l'enveja, la traïció, els diners i –glups– la religió. Prometedora, perquè poques vegades arriben als nostres escenaris propostes així de –diguem-ne– iconoclastes. Res, en qualsevol cas, que no s'hagi fet abans: Calixto Bieito, sense anar més lluny, va fer que Carmen se les hagués amb els contrabandistes i legionaris que es busquen la vida a Ceuta... I inèdita, o gairebé, perquè feia moltíssimes llunes que la Temporada de Teatre no s'atrevia a incloure al cartell un espectacle de dansa contemporània.

Tots aquests són els mèrits que adornen Evangelium, com qui diu acabada de sortir del forn –es va estrenar al desembre a la sala Muntaner de Barcelona, i el de la capital és el primer bolo de la gira– i que es llança a una poc transitada aventura de teatre-dansa: perquè els ballarins d'Evangelium ballen, és clar, però també parlen, amb sengles monòlegs que ens descobreixen les dèries de cadascun i que firma Javier Gamazo, dramaturg habitual del mateix Bieito: Sant Joan, el deixeble predilecte que té una fe cega en Jesucrist; Sant Pere, la mà dreta del jefe, i que l'acabarà negant; Sant Tomàs, l'home pràctic i expeditiu del grup; i Sant Mateu, antic recaptador d'impostos amb el cap ple de números... Amb la particularitat que cada apòstol de Rovira parla en la llengua materna del ballarí que l'interpreta: el brasiler Reinaldo Ribeiro és un Joao —sant, s'entén– que s'expressa en portuguès; l'andalús Daniel Rosado fa de Mateo i parla, és clar, en castellà; el genovès Eddie Pezzopane és Tomasso, i Pere Molsosa, un improbable Sant Pere mataroní... Evangelium incorpora, en fi, una òbvia càrrega crítica, però no constitueix, diu Rovira, un atac a l'Església: «Simplement fem el paral·lelisme entre la seva part més mercantilista i aquests grups mafiosos que finalment el que fan és defensar uns interessos particulars».

Pink Floyd / Pel que fa al llenguatge escènic, Evangelium combina números clàssics amb duets d'expressió neoclàssica i –atenció– un interludi en to de comèdia musical als acords del Money de Pink Floyd. ¿Què té de contemporani aquest còctel de llenguatges, gèneres i estils? «Per mi, el concepte contemporani es tradueix en un fet molt simple: que el ballarí sigui capaç de ballar el que sigui. Això és el que els demano als meus ballarins, i per això a Evangelium toquem des del ballet clàssic fins a la comèdia musical», diu la directora. Una proposta, assegura, accessible per a tots els públics i que fuig d'aquells experiments pròxims a l'onanisme que tant de mal van fer a la dansa contemporània perquè en van alienar una part considerable dels espectadors potencials: «Des del meu punt de vista, durant un temps es van mostrar en públic, i amb la coartada de la contemporània, propostes que eren més pròpies d'un taller. Però estic convençuda que hi ha un públic. El que sí que és cert és que falta un cert esperit de risc, estar obert a noves propostes. Hi ha a qui encara espanta anar a veure segons què».

Cas a part és el d'Andorra, on la dansa contemporània va tenir un intrèpid aparador en aquella estupenda iniciativa que va ser Dansand. Encamp i Ordino, els dos comuns que l'havien impulsat, el van liquidar per la nul·la resposta del públic. La mateixa Rovira ho va experimentar quan al 2007 va portar El salt de Nijinsky a Encamp. «Ens va sorprendre la poca gent que hi va assistir, perquè fa quatre anys que el girem, aquest espectacle, i allà on anem omplim». La qüestió és que Dansand on va tenir ni temps de complir la funció educativa que semblava cridat a tenir: «Potser va faltar paciència. Formar l'espectador requereix temps, però públic n'hi ha: vinc de Nova York, i als teatres hi ha cues veure dansa». Rovira té encara un últim rampell d'optimisme visionari: «Mirin l'exemple del Ballet de Montecarlo... ¿Per què no podria Andorra tenir una companyia de dansa?» En temps de Minoves, ja hauríem begut oli...

Per a més informació consulti l'edició en paper.