• La conservació i manteniment de les obres correspon als comuns, segons el conveni de cessió del 1991

Tempesta en una tassa de te, la monumental intervenció d'Oppenheim al coll de la Botella Foto: EL PERIÒDIC

Constitueix una de les rutes artístiques més espectaculars no només del Principat, sinó probablement del Pirineu sencer. I també de les més ignorades, tant pels ciutadans com per les institucions. Parlem de les escultures monumentals que vuit artistes de renom internacional van plantar a vuit racons del país a l'estiu 1991, amb motiu del 25è aniversari de la Caixa Andorrana de la Seguretat Social. El pas del temps, les inclemències meteorològiques i, molt especialment, la deixadesa institucional les han convertit en les grans oblidades de l'art nacional. Facin la prova: pugin un dia al roc del Quer, al coll d'Ordino, i es trobaran les Estructures autogeneradores, del mexicà Jorge Dubon, sense cap cartell identificatiu. Ni una trista cartolina que indiqui què són aquells pals ciclopis que apunten cap amunt. I molt menys qui n'és l'autor.

Res de nou: és el mateix mal de què pateixen totes les seves companyes de generació: el Lloc pagà, de l'irlandès Michael Warren, als Cortals d'Encamp; Arcalís 91, de l'italià Mauro Staccioli, de camí cap a l'estació ordinenca; Homenatge a Andorra, el jardí zen que el japonès Toshimitsu Imai va plantar incialment a l'entrada de la sala de Govern i que l'incivisme va obligar a traslladar a l'Auditori Nacional; Pep, Iu, Canòlic... del suec Erik Dietman, al riu Madriu; Fisicromia per a Andorra, del veneçolà Carlos Cruz Díez, que dóna la benvinguda als visitants que entren per la duana del Runer; Robot en suspensió, del belga Paul van Hoeydonck, al pati interior de Prada Casadet –Van Hoeydonck és, per cert, l'únic artista amb obra a la Lluna: la tripulació de l'Apol·lo XV hi va plantar el seu Fallen astronaut al 1971– i, atenció, Tempesta en una tassa de te, del nord-americà Dennis Oppenheim, al coll de la Botella.

Els comuns, obligats a actuar / Totes vuit escultures han sobreviscut aquests dos decennis llargs deixades pràcticament de la mà de déu, amb periòdiques denúncies ciutadanes conspícuament ignorades per un estat d'abandonament general que als llocs més transitats, com ara el coll de la Botella, va en ocasions acompanyats d'actes de vandalisme. Pep, Iu, Canòlic..., al l'entrada Madriu, és avui pràcticament il·localitzable, i és sorprenentment fàcil passar pel costat del jardí zen d'Ordino sense ni tan sols reparar en la presència de l'obra d'Imai. La pregunta és òbvia: ¿de qui és responsabilitat la conservació d'aquestes escultures monumentals? I resulta que no és cosa ni de la CASS, l'entitat que va promoure el circuit, ni molt menys del Govern, que acostuma a ser el sac dels cops però que en aquest cas és absolutament innocent. Segons el conveni firmat al 1991, la CASS assumia el cost de les obres i els honoraris dels autors, i en cedia la propietat als comuns, que assumien al seu torn l'obligació de conservar les peces. Una clàusula repetidament ignorada i que ha obligat a intervenir al servei de Promoció cultural en casos com el de Tempesta en una tassa de te, que molts transeünts confonen amb un gronxador i que ha desconjuntat en repetides ocasions les soldadures de l'obra.

El cert és que, a diferència de l'itinerari Homes de ferro, perfectament conservat i senyalitzat, la ruta de la CASS és avui una ombra del que pretenia i del que podria ser. Una llàstima, perquè es tracta de vuit obres d'autors contemporanis majúsculs, sense excepció. Un patrimoni que probablement ara seria impensable d'aplegar i que mereix un lloc de privilegi en qualsevol catàleg de l'art nacional, i no pas l'oblit ignominiós a què s'ha vist reduït. La mort d'Oppenheim podria ser l'excusa per revertir aquesta penosa situació.

Per a més informació consulti l'edició en paper.