Pla, al taller de la placeta Monjó, a la capital. A dalt, rèpiiques de les marededéus de Meritxell i del Remei. Foto: TONY LARA

Sí, ho han endevinat: aquesta d'aquí al costat és la Mare de Déu de Meritxell. I la de dalt, a l'esquerra, la Mare de Deú dels Dolors de Sant Julià. Totes dues han sortit de les mans gastades, però encara lluentes, d'Àngel Pla (Barcelona, 1930), tallista-escultor, com li agrada de definir-se. I jubilat, insisteix, amb el taller tancat al públic. Es va instal·lar en aquest racó de món al 1958 –coetani de Sergi Mas, per tant– i des d'aleshores ha tallat centenars d'imatges (més o menys) romàniques i unes quantes desenes de magnífiques caixes de núvia. Un artesà com els d'abans que, a més, va obrir als anys 60 i a l'antic carrer de la Vall la llibreria Eureka, un niu de progres catalans –¡Solé Tura!– que hi venien a adquirir les últimes novetats de literatura clandestina –assenyaladament, patracols de Ruedo Ibérico i Progreso: marxisme de consum estil Hanecker, Macciocchi i tot allò– i per on també s'hi van deixar caure algunes de les patums del boom llatinoamericà, com Antoni Morell ha recordat últimament en aquestes mateixes pàgines. Un moment estel·lar de la vida artística i cultural d'aquest país que Pla evoca des de la talaia dels anys i d'una saviesa a prova de periodistes: «Miri, jove. Una vegada em van fer una entrevista i em van demanar una última frase per acabar l'escrit. I els vaig dir: ‘No s'encaparrin a fer el que els agrada, sinó a fer la seva feina amb entusiasme. Si no és així, canviï de feina. Cregui'm».

–Així que les patums del boom. A veure: ¿Vargas Llosa?

–I tant, que sí. Mira: un dia me'l vaig trobar sortint del Mirador. Li vaig dir que tenia la llibreria i va voler venir-la a veure. Quan baixàvem pel carrer i la vèiem allà baix m'anava dient: ‘Linda librería, pero que muy linda'. Quan hi vam arribar resulta que al mostrador hi havia un paquet de llibres que acabaven de portar-me. I al damunt de tots, uns quants exemplars de la seva última novel·la. ‘Que digo, linda, ¡Lindísima librería, amigo Pla'»

–Ara em dirà que García Márquez també va trepitjar Eureka...

–García Márquez, no. Però sí que va venir en certa ocasió Carlos Rama, historiador colombià, i un home extraordinari. ¡I Cortázar!

–Això sí que no m'ho crec...

–Que li dic que sí. I Víctor Mora, el del Capitán Trueno, que es pot dir que feia vida al Mirador. Li dic que sí. I Josep Pla. Me'l va presentar Joan Puig, ja traspassat. Un dia li dic: ‘Escolti, senor Pla, ¿no serem pas parents, vostè i jo?' I ell em contesta: ‘¿D'on sou?' ‘De Barcelona', li dic. ‘Doncs no: impossible'. La tenia entrevessada, Barcelona. No et pensis que venien només escritpros: per aquí van passar tots els de la Nova Cançó: des de Serrat fins a Raimon i Ovidi Montllor. ¡Fins i tot Martí i Pol, quan encara cantava! Però tot això ho hem perdut.

–És clar, des que vostè s'ha jubilat...

–No ho dic pas per mi, no. És que llavors Andorra era ganxona, que vols que et digui.

–¿I què ha passat, que ja no ho és?

–Que ens han girat el país com un mitjó. L'Andorra d'avui ja no té res a veure amb la dels anys 60. No em preguntis si era millor o pitjor. Això no ho pot demanar, un periodista. ¿Vols les diferències? Avui estem millor, econòmicamet. No hi ha dubte. Però abans teníem temps. ¡Temps! Ara l'únic que importa són els calés.

–Sergi ;Mas ha dit en alguna ocasió que en aquesta Andorra d'avui ell no s'hi quedaria. ¿I vostè, si tingués 28 anys, l'edat de quan va arribar?

–¡Tampoc! ¡Ni pensar-ho! Hauria fotut el camp cap a Amèrica, no en tinguis cap dubte.

–Si avui s'enfila fins aquí és com a tallista. ¿Quantes mares de déu ha tallat, en la seva carrera?

–Moltíssimes. Més d'un centenar. Moltes més. I totes les d'Andorra, no només la de Meritxell: la del Remei i la de Canòlich, a Sant Julià; la de Santa Coloma, i la de Sant Vicenç d'Enclar, que alguns diuen que no és una marededéu sinó només una santa. I les de Pal, Sispony, Ordino... Les he fet totes per una raó molt senzilla: ¡tenia clients que me'n demanaven la col·lecció completa!

–Si posem de costat una talla de Sergi Mas i una de seva, ¿les distingiria?

–Nosaltres, sí. Pel policromat. Cada artesà fa la seva pàtina amb un producte diferent. Però una persona del carrer no sabria dir de qui és cadascuna. Ni idea.

–Vostè ho ha de saber: ¿què va passar amb la talla romànica de Meritxell? Amb l'original, vull dir.

–No em posis en un embolic. Diuen que es va cremar, ¿no? Bé m'he de creure la versió oficial, jo. ¿Que no te la creus, tu?

–Especulem: si no s'hagués cremat, ¿creu que estaria encara a Andorra?

–Sempre parlant hipotèticament, ¡eh! En el cas hipotètic que no s‘hagués cremat, crec que sí, que encara seria a Andorra.

–¿Confia per tant que algun dia reaparegui?

–Això seria un miracle, i dels grossos. Però de tant en tant diuen que n'hi ha, oi, de miracles...

–Diuen també que vostès es guanyaven molt bé la vida col·locant als primers turistes talles seves que feien passar per originals romàniques...

–¡Ep! Jo mai no he enganyat ningú. Nosaltres vivíem de fer rèpliques de marededéus. La gent no és tan burra: si li vens a algú una talla per 3.000 pessetes, ningú no es creurà que és original. Ho sabria fins i tot jo, que on he anat a la universitat i que vaig néixer al fons de la panera.

–Èrem tan feliços sent un país romànic ,i ara resulta que ens volen fer barrocs. Vostè, ¿què prefereix?

–Prefereixo el romànic, què vols que et digui. Potser perquè les marededéus romàniques són tan lletges, les pobres, que en el fons m'agraden més. ¡Mentida! No pas totes: mira la de Bastanist, a tocar de Martinet. ¡Una preciositat! Ben feta, ben tallada, magníficament policromada. La van cremar els rojos al 36.

–I la més bella entre les andorranes, ¿quina creu que és?

–La de Canòlich. Li mires la cara i és una marededéu ben maca.

–Com a expert: ¿no li veu vostè a Joan gabriel alguna cosa de romànic? ¿I a Bartumeu, de barroc?

–¡¿Bartumeu, barroc!? Hauria de tenir la cara una mica més rodona. Gabriel, en canvi, tens raó que té una línia del rostre allargada, el gest sever, com el de les marededéus romàniques.

–I ja que hi som: ¿Nomen, en quin moment de la història de l'art el posaria?

–Un home del renaixement. Sens dubte.

–¿Florentí, posem per cas?

–Això ho has dit tu. Mai no sortirà de la meva boca. No diré res més.

–Per acabar, ¿ha tingut mai aprenent?

–Mai de la vida. Jo em vaig posar a aprendre l'ofici als 14 anys. Amb el mestre Portell, germà del senyor Portell que després va venir a muntar Crèdit Andorrà, ves com són les coses. Però ara et ve un nano i el primer que et demana és quan cobrarà. I jo li pregunto: ¿Però tu, què saps fer? Així, no anem bé.

Per a més informació consulti l'edició en paper.