• Pep Aguareles sorprèn a la Riberaygua amb ?Expressió-Impressió', una sèrie de d'impactants nus H L'exposició pretén denunciar la submissió de la dona a la societat patriarcal i fuig, diu, de tota voluntat de provocació

Aguareles posa al davant de Dona objecte (al cos de l'article). A la galeira: Dona crucificada i Dona còctel, tres de les fotografies que exposa fins al 4 de març a la galeria Riberaygua Foto: pep aguareles

Una proposta radical, sense precedents en el paupèrrim panorama artístic nacional. Per la temàtica –aquests nus d'impactant presència física, d'erotisme equívoc i sovint agressiu– però també, diguem-ho clarament i d'entrada, per la rara ambició conceptual, que li dóna una solidesa, una potència discursiva absolutament inèdita entre els artistes locals. Que hi farem. Això és el que proposa –a grans trets– Expressió-Impressió, l'exposició que fins al 4 de març el fotògraf Pep Aguareles penja a la galeria Riberaygua de la capital. Les ànimes sensibles, que se n'abstinguin, perquè en sortiran escaldades. I un consell: no es deixin enganyar pel títol –aquest Expressió-Impressió que constitueix probablement l'únic detall anodí de l'exposició– ni tampoc per les aparences. El fàcil seria posar la Dona crucificada d'Aguareles –la tenen aquí dalt– al sac de les obres blasfemes de l'estil de la rana crucificada (!) de l'escultor alemany Martin Kippenberg. O de la Verge Maria que Chris Ofili va dibuixar –i perdonin– amb merda d'elefant. També seria fàcil atacar-lo per elevació: ¿per què no utilitza una imatge de Mahoma per denunciar les nafres que el preocupen?

Pixarades fora de test. Kipenberg i Ofili buscaven la provocació per la via més fàcil. Res més lluny de les intencions d'Aguareles. La seva Dona crucificada no és una paròdia més o menys subtil del Cristianisme sinó –diu– la il·lustració d'una tesi: que la doa ha sigut la gran víctima de la història. Discutible, potser, però res a veure amb Kippenberg, per entendre'ns. Aguareles ha concebut la sèrie com un sentit homenatge, sosté, a les dones que han crescut i viscut sota la fèrula de la (nostra) societat patriarcal. Per això cadascuna de les tretze fotografies que la conformen explica una història i denuncia un aspecte concret d'aquesta submissió de vegades implícita, més sovint explícita: Dona còctel, reducció de la dona a objecte de consum, en què l'autor ha convertit el pubis depiladíssim de la model; Dona atrapada (en un paper de cel·lofana); Dona de cuir, símbol de l'explotació sexual; Dona amb vel, que l'oculta a la mirada de l'altre en totes les cultures –i no només en la musulmana; Dona violada, amb les cames plenes de blaus... Però també Dona nimfa, que s'atreveix a desempallegar-se dels prejudicis que l'encotillen. No tot està perdut.

El context

L'autor és conscient del rebuig, fins i tot la incomprensió que pot generar una proposta marciana per als estàndars artístics locals. ¿Massa marciana, potser? «Més que agosarat, jo diria que es tracta d'un projecte diferent. Sempre m'ha interessat el nu, però és un tema tan tocat que calia afinar molt per no repetir el que ja s'ha fet una i mil vegades. El repte era conjugar un contingut tan potent com el que proposo amb un embolcall visualment poètic, elegant, minimal·lista, net. Crec que ho he aconseguit». El cert, però, és que moltes de les imatges de la sèrie són com un cop de puny a l'estómac: sobretot, perquè n'emana un erotisme subtil –que mai cau en la vulgaritat ni molt menys en l'obscenitat– però que té també un inquietant punt mòrbid. Facin la prova: descontextualitzin per exemple Dona cactus, despullin-la –si és que es pot despullar-la encara més– del discurs de l'autor, i els quedarà una sorprenent sessió de bondage. La mateixa operació es pot assajar amb moltes, per no dir tota la resta d'obres de la sèrie, que necessiten ser interpretades amb les crosses conceptuals de d'Aguareles per evitar el perill de la pornografia.

És un risc, en fi, que val la pena córrer i que el fotògraf ha intentat evitar en tot moment. Com també ha intentat fugir de la provocació: «Sé que no deixaré indiferent ningú, i que la primera impressió pot ser de sorpresa. Però creguin-me: la meva intenció no ha sigut en cap moment escandalitzar ni provocar. Ni molt menys agredir. També he de dir que fora d'Andorra una exposició com aquesta seria el més normal del món, i que moltes vegades només s'escandalitza qui vol escandalitzar-se». Tècnicament, Aguareles ha deixat de banda les eines digitals i ha treballat a l'antiga: tot el que ha pogut, diu, ho ha fet a l'estudi: il·luminació, composició... L'edició digital s'ha reduït al mínim. Excepte en un cas: Dona crucificada, en què la model no va ser –evidentment–clavada en una creu, sinó que la creu l'hi va afegir posteriorment amb el Photoshop. Tot i així, la va fer enfilar perquè la tensió dels músculs fos l'adequada. Expresió-Impressió és, en fi, el resultat final de dos anys llargs de feina. Aguareles mai no ha tingut pressa. I fa bé, ell que s'ho pot permetre. En justa correspondència, faríem bé a dedicar-li una mirada atenta. S'ho val per la forma, i també pel fons. Després, diguin-ne pestes, si és el cas. Però una cosa és indubtable: autors d'aquest rigor conceptual es poden comptar al país amb els dits d'una mà. I encara en sobren.

Per a més informació consulti l'edició en paper.