• Cristina Clemente dirigeix ?Fora de joc' al Centre de Congressos, amb Anna Azcona i Toni Sevilla

Fora de joc es va estrenar al juliol del 2009 al Grec de Barcelona Foto: EL PERIÒDIC

Belbel a la Temporada. Aquesta és la notícia –bona, s'entén– de la imminent Temporada conjunta. Serà el 14 de febrer al Centre de congressos de la capital. Amb Fora de joc, l'última obra d'un dels autors (i directors) més prestigiosos de l'escena catalana contemporània. Belbel li ha cedit el material a la hiperactiva Cristina Clemente –autora de La millor obra del teatre català i La gran nit de Lurdes G, entre d'altres, i, atenció, guionista d'El cor de la ciutat i La Riera– i ha enrolat per a l'ocasió un elenc encapçalat per Anna Azcona (Ventdelpla) i que completen Toni Sevilla (Poble Nou), Francesc Lucchetti (Conte d'hivern), Queralt Casasayas (Espectres) i Jordi Andújar. Un repartiment reglamentàriament televisiu i que garanteix una bona resposta a taquilla, en el que sembla –definitivament– el criteri quasi únic que guia la programació dels nostres teatres públics.

Però aquesta és una altra guerra. I poca broma, perquè Belbel s'aventura amb Fora de joc en un terreny ben poc transitat als escenaris catalans: el futbol. Ho fa, és cert, tangencialment, quasi metafòricamant, perquè el lligam futbolísitc del text són els somnis messiànics –de Messi, és clar– que alimenta Ricky, immigrant argentí que aspira a veure el seu fill convertit en un as de la pilota mentre cuida l'avi de la família burgesa –així la descriu Belbel– que protagonitza Fora de joc. I el tall de l'obra és precisament aquí: Anna i Pol, el matrimoni protagonista, comproven estupefactes com la crisi econòmica els impedeix de complir el seu somni: que la filla superdotada estudiï en una universitat nord-americana. La sortida que hi troben és encara més sorprenent: liquidar l'avi, i tot això que s'estalvien. Val a dir que Belbel formava part fins a l'arribada de Guardiola al Barça –i contradient Vázquez Montalbán– de la legió d'intel·lectuals que es limitava a ignorar gloriosament el fenomen de masses que és el futbol. Ell mateix diu que va ser el de Santpedor qui el va convertir a la religió futbolera. Benvingut a l'església guardioliana. Així que no pot ser casualitat que acabés d'escriure Fora de joc exactament la tarda gloriosa del maig del 2009 que el Barça li va guanyar al Manchester la seva tercera Copa d'Europa.

El futbol, la crisi i una família de classe mitjana en franca decadència econòmica. Però que ningú no s'enganyi: l'obra –estrenada a l'últim festival Grec de Barcelona– «no pretén ser de cap manera una reflexió sobre la crisi», diu Belbel, «ni aspira a analitzar la globalització ni la crisi de valors. La crisi és només un pretext per explorar les relacions entre els personatges, els seus anhels i els seus sentiments, ocults o expressos». L'autor recorre en ocasions al drama costumista; en d'altres, a la farsa vodevilesca, i també s'atreveix amb el melodrama pur i dur. Un eclecticisme que la crítica barcelonina no va acabar de digerir, que consti. Hi ha també una àcida crítica generacional, quan sosté que l'obra és «una història on els fills són l'objectiu i els pares un antecedent que fa nosa». Però també un petit problema: «Algun dia no gaire llunyà els fills també esdevindran un antecedent que fa nosa». Glups.

¿I el futbol? Belbel ho té clar: «A més de la família i de la crisi també he volgut parlar de futbol. Del futbol com a bàlsam de tota una societat que s'hi llença amb passió per oblidar els problemes quotidians». I tornem aquí al 27 de maig del 2009, amb el Barça a punt de conquerir la Tercera: «Quan vaig escriure la paraula Fi al text de l'obra, dues hores abans que comencés la final, i tot i que la crisi ja feia estralls, l'armosfera que es respirava a Barcelona era de felicitat». Fora de joc té, en fi, el mèrit d'elevar el fenomen del futbol a tema dramàtic, cosa insòlita a casa nostra i que –Montalbán a banda– només té un precedent immediat: Tenim un nom, la novel·la amb què Vicenç Villatoro es va endur l'any passat el Ramon Llull. Villatoro se'n va anar a la final de París, amb l'Arsenal com a víctima; Belbel ha jugat amb la de Roma. Definitivament, la intelligentsia catalana ja pot admetre obertament que li agrada el futbol. Gràcies a Rijkaard i a Guardiola.

Per a més informació consulti l'edició en paper.