• Un equip de la televisió estatal russa, RTR, roda un documental sobre el 'rei d'Andorra'
• Skossyreff és encara un absolut desconegut per als seus conciutadans
• S'emetrà dissabte al vespre, en horari de màxima audiència

El càmeraViktor Prikhodko i el reporter Dimitri Khzustalev, ahir, a la Casa de la Vall, un dels escenaris de l'assonada de Boris al juliol del 1934 Foto: TONY LARA

Era el que li faltava a la invasió russa d'aquest Nadal: un equip de televisió aterrat al país per seguir les (improbables) petges de Boris Skossyreff. Ja saben, aquell il·luminat que es va plantar a Andorra al juliol del 1934 i armat d'una llengua incontenible i d'una reina de fireta –la nord-americana Florence Marmon– va destituir el Consell General, va declarar la guerra al bisbe d'Urgell, es va autoproclamar Príncep Sobirà i Suprem d'Andorra i encara va tenir va tenir temps de promulgar una constitució dita de l'«estat lliure d'Andorra». La primera, per cert, d'aquest racó del Pirineu. Un personatge que Antoni Morell –seu és el mèrit del pioner– va convertir en carn de ficció a la seva celebèrrima novel·la i que els últims temps s'ha convertit en un dels principals ambaixadors d'Andorra a Internet, on proliferen com bolets pàgines consagrades al nostre home amb dades la majoria de les vegades fabuloses.

Doncs si era el que faltava, ja el tenim aquí: un reporter i un càmera de Telekanal Rossiya –o RTR, la televisió pública russa– roden aquesta setmana pels carrers de la capital i Escaldes els escenaris possibles per on va transcórrer l'aventura andorrana de Boris: la Casa de la Vall, l'antic Carrer Major, l'única paret supervivent del desaparegut hotel Mirador, l'hostal Calones, la placeta de la Consòrcia, la placeta Monjó, l'hotel Valira... El context literari, històric i sociològic l'han posat Cinta Pujal i David Mas, per als aspectes més acadèmics, així com Ester Nadal i Beth Escudé, les dues mares de la versió teatral del Boris I, rei d'Andorra, que al 2007 va estrenar l'Escena Nacional. Hi falta –ho haurà notat el lector– Morell, l'home clau per a tot el que fa referència a Skossyreff i qui –diu a la novel·la– el va localitzar als anys 70 ocult rere l'hàbit del germà porter del monestir de Poblet...

El cert és que el novel·lista no ha pogut participar en el documental per culpa d'una inoportuna operació que el manté hospitalitzat. Una llàstima de les grosses, perquè aquesta és probablement la gran oportunitat perquè el seu Borís parli d'una vegada rus, com és de llei. En qualsevol cas, el documental de RTR portarà fins a les sales d'estar de més de 50 milions de famílies russes les peripècies del Príncep Sobirà. Serà aquest dissabte i en horari de màxima audiència, a les 20 hores. Borís serà per fi profeta a casa seva, la mare Rússia. Perquè, com apunta el reporter Dimitri Khzustalev, només els historiadors professionals, els periodistes especialitzats i els recopiladors d'anècdotes històriques coneixen l'aventura andorrana del seu conciutadà. «Boris és encara avui un absolut desconegut per al rus del carrer. Ja és hora que això canviï», diu. El reportatge es completarà amb imatges rodades a Barcelona i –atenció– a Boppard, la petita ciutat del sud-oest d'Alemanya on Skossyreff es va establir a mitjans anys 50 –Morell ens va enganyar a tots: de Poblet, res de res– i on va morir al 1989, segons el lacònic epitafi de la tomba. Sol –sembla que s'havia divorciat de la seva legítima esposa, la francesa Marie Louise Parat de Garnier, a mitjans anys 70– i en un asil, trist destí del monarca deposat.

Reivindicació de Boris

Aquesta és una de les escasses certeses que envolten la biografia de l'últim rei d'Andorra. Khzustalev afirma que l'equip de RTR ha contactat un antic veí de Borís i que ha localitzat a l'ajuntament de Boppard documents que proven que Boris hi va residir durant més de tres decennis. Un extrem que, d'altra banda, ja havia avançat un any enrere l'historiador alemany Gerhard Lang. Val a dir que Khzustalev ha assajat una aproximació si es vol un pèl tòpica però que parteix del molt saludable principi que quasi tot el que envolta la vida de Boris és pura mistificació històrica: «Sabem que, com tants altres russos, va haver de marxar del país a causa de la revolució bolxevic; sabem que va venir a Andorra, que hi va descobrir una mena de paradís i va creure per un moment que aquí podria fer fortuna; i sabem que es va proclamar rei i que ho va ser durant nou dies, com ens diuen les cròniques periodístiques de l'època». ¿I després? Després s'imposen les càbales, les hipòtesis i finalment, la llegenda, que és probablement la flama que manté encesè el mite Skossyreff. De les tres biografies alternatives que s'han proposat per al periple posterior a Andorra –que va morir a França durant la Segona Guerra Mundial; que va servir com a intèrpret a les files alemanyes al front oriental i que va ser capturat i enviat al gulag siberià, i que d'alguna manera va sobeviure a la guerra i es va instal·lar tranquilament a Boppard, Khzustalev es decanta obertament per aquesta última, després de no haver localitzat, diu, cap document als arxius nacionals russos que provi l'estada de Skossyreff als camps de concentració soviètics.

El periodista té encara una curiosa interpretació en clau psicològica del sainet andorrà del gran Boris: «¿Que va ser un aventurer? Tot rus en porta dintre seu un d'amagat. Probablement, ho havia perdut tot amb la Revolució; va anar trampejant durant els nays 20 i 30, i va veure a Andorra –ingenuament, si es vol– l'oportunitat de canviar la seva sort. I ho va intentar, com ho haurien intentat tants altres russos en la seva situació. És l'ànima russa, que ens impulsa a aprofitar l'ocasió. Jo no en diria aventurerisme». Aventurerisme o no, Skossyreff és en temps de crisi un filó que convindria explotar amb una mica més de convicció: per exemple, amb alguna mena d'itinerari que n'evoqués l'assonada, que servís de ganxo per al turista rus (i també per al no rus) àvid d'exotismes i que de passada ajudés a corregir el pacte de silenci que sobre la seva fascinant figura es va imposar fa set decennis. Altres personatges amb mèrits molt menors tenen avui el seu lloc a la via pública: ¿per què ell en continua proscrit? ¿A qui molesta?

Per a més informació consulti l'edició en paper.