Ros molesta Tate, ahir. Foto: ORIOL LLAURADÓ

És tan divertit...

Vas a Aixovall, arribes allà i seus amb la resta de periodistes, tots andorrans, mires a l'esquerre i veus tota la gent de Linyola que ha vingut a animar el seu equip, que juga contra el líder. Allà que estan, cridant cada dos per tres qualsevol acció, mentre l'afició andorrana, a la dreta, una mica més enllà del palquet, manté el tipus. Estem en el minut 87, l'Andorra perd 0-1 i hi ha una picabaralla al camp i dos expulsats. La Policia apareix pel túnel de vestidors per intimidar el públic, no sigui que hi hagi algun exaltat, mentre els crits continuen. En la següent jugada, un cop de cap de Tosqui fa l'empat. La bogeria. A sota, Marc Pujol, que està sancionat i veu el partit des de la banda, senyala amb el dit tres dones amb els seus abrics i pentinats de senyores respectables i les seves hores de missa ben complides, que durant el matx ja l'han tingut de ben grossa amb ell. Dedicatòria especial del jugador que elles no veuen perquè estan capficades en dirigir-se cap a l'afició andorrana que, ara sí, esclata d'alegria. Una de les dones, no sé si amb el rosari a la bossa i ni tan sols sé si amb nets -però potser tot o alguna de les opcions- es posa el vestit de boja futbolera i comença a dedicar una, dues i tres botifarres al públic local, mentre una mica més enllà, un home, de Linyola també, s'abaixa els pantalons i ens mostra el seu cul ben pelut i ben maco, mentre es pega dues palmades ben sonores que em fan riure cosa mala.

Genial.

Al Poliesportiu, just mitja hora després d'acabar el matx a Aixovall, el BP comença el seu matx contra el Zamora, i comença malament perdent de cop per 0-3 i al final per 1-5. L'ambient és molt fred per la derrota, mentre uns nens juguen darrere de les graderies amb una pilota del Barça i són els únics que riuen.

Una llàstima.

Al dia següent, és a dir ahir diumenge, el Camp del Consell acull el matx del VPC contra el Tarascón. A la graderia, el company Damià i jo estem asseguts just a sota dels aficionats francesos. Entre ells, destaquen uns que, cigarreta eterna a la mà, només fan que demanar targetes a l'àrbitre mentre una altra companya, aquesta més escandalosa (encara) no deixa de dir improperis i veure fantasmes en l'actuació de l'àrbitre i en els jugadors del VPC, com si aquest estiguessin carregats d'armes de destrucció massiva. Finalment, com no podia ser d'altra manera, acaba rebent resposta per part de l'afició andorrana, i ella, que pot amb tots, s'encara amb tot aquell que li fa front. En aquest punt, estic a punt d'agafar un full i veure com va aquest partit i deixar de banda el del terreny de joc, on una altra jugada enerva encara més aquesta dona i, fins i tot, obliga el president del club a posar calma. Sense èxit.

Brutal.

Després, a la redacció, segueixo el partit del River que juga a Oviedo. Cap anècdota perquè no estic allà, i és una pena, perquè si alguna cosa m'agrada és no només la competició, sinó el que passa al seu voltant.

Per a més informació consulti l'edició en paper.