• La qüestió fiscal ha estat damunt la taula des del 1982

Ribas amb el seu primer gabinet a la Casa de la Vall, el 1982

Si un debat ha estat present en les últimes dècades de la història política andorrana aquest és el de la fiscalitat. Des de finals de la dècada dels 60 del segle passat –i molt especialment a partir dels anys 70 i primers 80– van començar a aparèixer informes que evidenciaven la insuficiència financera del sector públic andorrà alhora que apuntaven a un esgotament del model de creixement del país. Les causes eren diverses i l'entrada d'Espanya a la Comunitat Econòmica Europea –l'any 1985– es perfilava com el punt de no retorn del declinar d'un model que necessitava regenerar-se des dels fonaments si volia seguir aportant benestar i riquesa.

La necessitat de dotar el Principat d'un sistema fiscal modern i suficient va ser un dels cavalls de batalla del primer Govern del país: el que va presidir Òscar Ribas entre el gener de 1982 i l'abril de 1984. «Des del 1980 ha disminuït el creixement de la recaptació d'ingressos públics a partir de les taxes d'entrada de mercaderies a causa de la crisi econòmica. Al mateix temps, hom ha assistit a un progressiu esgotament de les possibilitats recaptatòries d'aquestes taxes en funció de la competitivitat del comerç, sense que al mateix temps s'hagin introduït noves fonts d'ingressos públics», evidenciava Ribas en el discurs de la qüestió de confiança que va presentar al Consell el 18 d'agost de 1983.

L'anàlisi de l'aleshores cap de Govern es fonamentava en les premisses següents: els ingressos de l'Estat, fins i tot en el millor dels escenaris possibles, eren insuficients per cobrir la despesa; el recurs a l'endeutament era insostenible a llarg termini i posava en qüestió la independència del Govern i la sobirania del país; la inversió pública s'havia de mantenir. L'única solució passava, doncs, per bastir un model tributari que assegurés que tothom contribuïa a finançar l'Estat.

El Govern va presentar una llei de nous impostos i diversos sectors de l'economia van posar el crit al cel. Només es tractava d'impostos indirectes, per bé que en els seus discursos Ribas no descartava, «a llarg termini», avançar cap a un model més complex. Mesos més tard, el Consell decidia suspendre l'aplicació de la llei i rebutjar-la finalment el març de 1984. Un mes després, el cap de Govern dimitia i el llarg termini seria llarg, molt llarg.

En la segona etapa al capdavant de l'Executiu –més marcada per l'aprovació de la Constitució– Ribas va tornar a insistir en la necessitat d'un nou marc fiscal. El 18 de gener de 1994, un cop celebrades les primeres eleccions del període constitucional, pronunciava un nou discurs programa com a cap de Govern proposant una llei marc de l'ordenament tributari i un impost general indirecte, un IVA o TAV. «Cal estendre i repartir la càrrega tributària entre tots els sectors que participen de l'activitat econòmica d'Andorra i que també, sigui dit de passada, generen despesa per a l'Estat». Però el Govern no va durar ni 12 mesos i la reforma va quedar al calaix.

Tres dies després de la dimissió de Ribas el 1984, Josep Pernau, a la secció Opus mei del Periódico de Catalunya, es feia ressò de la dimissió del Govern per la qüestió fiscal i concloïa: «el señor Ribas está seguro de que la historia le absolverá». Però la història no escriu mai del tot al gust dels mortals. La història té els seus viaranys i no té cap pretensió de quedar bé amb ningú.

La reforma fiscal arriba tard i arriba a mitges. I comença al revés del que Ribas havia previst: primer la introducció dels impostos directes, després la refosa dels indirectes en un IVA. La història no entén de personalismes ni d'egos, però les persones sí, i des del punt de vista dels mortals pot ser irònica: El nou marc fiscal arriba tard i a mitges i, a més, qui l'envia al Consell és un Govern presidit per Jaume Bartumeu, alumne avantatjat de Ribas, sí, superministre de Finances del seu Govern, però també qui el va apunyalar una vegada i una altra a les escales del Senat, als peus de l'estàtua de Pompeu. I Bartumeu ha aconseguit fer-se aprovar les lleis pels reformistes, els hereus d'aquells güelfs que fa 26 anys van dinamitar les reformes gibel·lines de Ribas. També hi té deixebles entre ells: el que va ser el seu delfí, Ladislau Baró, i el seu últim ministre d'Economia, Jaume Serra; hi ha qui diu que han estat ells que han assumit el seu destí tràgic i han fet mans i mànigues perquè CR no votés contra les lleis fiscals. Qui sí hi ha votat en contra ha estat ApC: no a la imposició directa i –¡encara menys!– a l'impost general indirecte. Qui va ser el seu assessor al Govern i el seu candidat a les eleccions del 2009, Eusebi Nomen, ha fet tots els possibles per fer saltar pels aires la reforma fiscal. La història absol i condemna, però ho fa a la seva peculiar manera; no deixa mai que els mortals li marquin el ritme. ¡Només faltaria!

Per a més informació consulti l'edició en paper.