Les tradicions molts cops s'arrelen a la identitat i cultura d'un país i perduren per la resta dels anys; molts cops, sense adonar-nos. Tanmateix, de vegades algunes poden arribar a fregar l'estupidesa humana, com per exemple, i per citar-ne algunes, saltar per sobre dels nadons a Espanya, posar-se uns guants plens de formigues bala (les més perilloses i verinoses del món) a la tribu Satare Mawe o fins i tot, veure i gaudir com a part d'un espectacle un combat entre dos camells mascle a Turquia. Són relativament ridícules, cert. Entrant al nostre territori, la bella Andorra, tenim un costum que es remunta a l'època medieval que, si més no, és absurd i necessari al mateix temps. Ens referim a l'expressió popular del: "Mort, qui t'ha mort?". Una pregunta que feien antigament els nuncis en veure un difunt i en detectar indicis d'una mort intencionada, ja que d'aquesta manera, es corroborava la defunció i es podia retirar el cadàver del lloc dels fets amb 'tots els permisos'.

"Ni ou ni castanya, senyal que és ben mort", proclamava 'in situ' el nunci davant l'atenta mirada d'un batlle i un secretari en la parròquia on es trobés un cos amb senyals d'una mort forçada. S'havia de fer tres vegades, això sí, i si no responia (que era evident que no ho faria) es donava per confirmada la mort i encasellat com a part d'un judici. L'establiment de la primera Constitució d'Andorra l'any 1993 va posar fi a aquest protocol tan arcaic, ja que picar al cap d'un difunt per comprovar el seu nivell d'atordiment no podia replicar-se fins al segle XXI. Val a dir que el dit popular ha perdurat fins als nostres dies, de tal forma que a la cultura andorrana ha donat peu el seu nom a un premi de relat negre que promou i atorga Govern, així com el títol i la font d'inspiració d'una novel·la de l'escriptor del Principat Iñaki Rubio.

Ja ningú s'imagina que això en l'actualitat podria tenir cap mena de cabuda, atès que quan es troba un cos, ningú parla amb ell perquè el metge forense ha de realitzar la inspecció ocular i determinar així amb plena garantia si la persona ha perdut la vida. Si és aquest el cas, es comença a raonar sobre quines podrien ser les conseqüències de la seva defunció i estimar, a través de la seva temperatura corporal, quant de temps porta sense vida. Un cop se certifica la defunció, es passa immediatament al reconeixement i identificació de la víctima, un pas important i que requereix fixar-se en tots i cadascun dels detalls.

La qüestió és que el fet d'intentar comunicar-se amb un mort és una arrel medieval que, curiosament, no només és segell andorrà perquè precisament avui, Dia dels Difunts, cultures de tot el món fan ofrenes per recordar i rememorar als estimats que han perdut. En aquest sentit, els materials que més sobresurten a les donacions de l'1 i 2 de novembre (i que no tothom coneix atès que són certament curiosos) són les calaveres de dolç, el pa de mort (aquest sent típic de Mèxic), les flors (tradició occidental), portar un retrat de la persona difunta, una copa o una creu, deixar una carabassa en tatxa o també, paper picat. Per tant, la pregunta és clara: és més estúpid demanar-li a un mort qui l'ha matat o deixar-los regals?