Foto:

José Bauermeister, psicòleg clínic i membre de l'Institut d'Investigació de Ciències de la Conducta de la Universitat de Puerto Rico, és una de les autoritats mundials més destacades sobre el Trastorn del Dèficit d'Atenció amb o sense Hiperactivitat (TDAH). Ahir va ser a Andorra per donar un missatge d'optimisme als afectats i a les seves famílies. Això sí, avisant que no s'ha de negar el trastorn, sinó afrontar-lo i tractant-lo en funció de cada infant.

–¿Què és el TDAH i com es presenta?

–En primer lloc, és necessari conèixer bé que és el TDAH si es vol tractar bé la malaltia. El trastorn es pot manifestar de tres maneres diferents: per hiperactivitat, per falta d'atenció i finalment el trastorn que combina els dos aspectes. Aquest darrer és el més freqüent.

–¿Perquè sorgeix?

–El trastorn neix d'un concepte biogenètic. S'estima que el factor hereditari del TDAH influencia el 70%. Un neix amb aquesta condició, que es desenvolupa més tard, quan comencen les carències per concentrar-se i autoregular-se. El nen no s'adapta al seu entorn i és quan comencen els conflictes amb els pares, a l'escola amb els professors, etc.. També sorgeix la dificultat per treballar acadèmicament.

-¿I pel que fa al 30% restant de la influència?

–És deguda a complicacions durant l'embaràs o per ser un nen prematur. I també factors ambientals, com sorprenentment l'exposició al fum del tabac durant l'embaràs o l'exposició a substàncies tòxiques com el plom.

–¿Com se senten els nens amb TDAH?

–Poc a poc es veuen afectats per la seva situació al voltant i comencen a perdre autoestima. Es veuen influenciats pels comentaris de: «ets mandrós, ets desconsiderat, ets desordenat, no ho fas perquè no et dóna la gana, etc». Són frases que podem dir amb bona intenció però l'efecte és molt negatiu.

–¿Els infants superen aquesta sensació de frustració?

–Costa. Tinc una col·lega de feina que li va preguntar al seu pacient: «Si tinguessis una vareta màgica què demanaries?» I el nen li va respondre: «Li demanaria deixar de ser tant mandrós». Evidentment no ho és, però aquesta és la impressió que té.

–¿Si jo sospito que el meu fill té TDAH, què he de fer?

–Primer de tot, autoeducar-se sobre el que és el TDAH per tal de poder ajudar-lo. Segon, acceptar aquesta condició. Cal entendre que no és transitòria i que tendeix a persistir en els adults fins en un 50%, almenys alguns dels símptomes. En l'adolescència persisteix fins en un 80% dels casos. Per tot, cal acceptar la condició i canviar la forma de tractar al nostre fill. S'ha d'entendre que té dificultats per autoregular-se i que el què fa malament no ho fa expressament. En tercer lloc, cal aprendre com manejar la conducta i modificar-la.

–¿Quin és el procés a seguir pels pares en aquest sentit?

–Per exemple, com motivar-lo o com crear càstigs no punitius. Com treballar amb el reforç positiu quan té un bon comportament i establir regles per ser estructurat a casa. Els nens amb TDAH necessiten un ambient estructurat i rutines clares. I evidentment cal buscar un diagnòstic correcte. A partir d'aquí, un tractament multimodal, és a dir, que parteixi de tractament amb medicaments i també seguiment de psicòlegs.

–¿Es partidari de medicar als infants?

–La medicació és positiva, però sempre depèn del cas. El tractament ha de ser individual i ha de tenir en consideració la severitat del TDAH, el suport que rep a l'escola, el recolzament de la família, etc. Per aquest motiu és vital el treball amb equip entre família, professors i psicòlegs. Tots ells, també les institucions, han d'entendre que aquests nens tenen un potencial enorme. Cal tenir en compte que hi ha grans personalitats il·lustres, que han ocupat càrrecs reconeguts que tenen TDAH.

–¿Com se li pot explicar a un nen que té la malaltia del TDAH?

–En primer lloc, jo no l'anomenaria una malaltia. És una condició o un trastorn en el neurodesenvolupament. Els pares, i en el moment adequat, li han d'explicar al seu fill el què està passant. Cal exposar-li que tots som diferents, que tothom té les seves dificultats i habilitats. Se li ha d'explicar que la seva dificultat és que li costa prestar atenció. Però ha de ser un procés d'explicació que no s'ha de fer de cop. No li pots explicar tot això a un nen de 6-7 anys perquè no ho entendrà. Ha de ser durant el seu desenvolupament i s'ha de fer amb un llenguatge senzill.

–¿El TDAH té etapes?

–Sí. Normalment un nen de 6-7 anys té problemes per estar-se quiet, no pot estar més d'uns minuts asseguts a la cadira. L'adult, en canvi, pot estar molta estona assegut. Però tot i estar quiet, se sent desesperat, sent que s'ha de moure.

–¿A dia d'avui el trastorn té cura?

–No es pot curar. No tenim la fórmula que ens permeti canviar aquest aspecte biogenètic de retards en el neurodesenvolupament. Però amb un bon tractament multimodal, elaborat des de l'inici del trastorn, així com ensenyant a la persona a tractar-se, a com actuar, com organitzar-se i a desenvolupar les seves capacitats, una persona adulta pot fer una vida pràcticament normal.

Per a més informació consulti l'edició en paper.