Beal, en una entrevista el mes de juliol passat, quan va ser nomenat president de la CASS. Foto: TONY LARA

Han passat vint anys. Eren precisament les festes de Nadal quan va assumir la presidència del Consell General com a Síndic. Els diaris de l'època van parlar d'una nova etapa en la vida política andorrana. Realment va ser l'inici d'una etapa de la que encara vivim. Un bon moment per repassar la història de les darreres dècades, tan farcides de blancs i negres.

–¿No deu ser fàcil entendre que un país necessita un canvi?

–És un problema d'integració. El meu pare era andorrà i quan vem decidir tornar al país des de la plana el contres eren grans. Dos mons separats entre la gran ciutat i la proximitat del país petit. Però aviat prens contacte. El meu va ser amb qui vem anomenar el Grup del Dijous, en què una vegada a la setmana un grup de joves ens reuníem per planejar activitats. No teníem aspiracions revolucionaries, però sí ganes de fer coses.

–Ja se sap que si et mous aviat et col·loquen.

–Els meus primers passos van ser amb els escacs i desprès ja va venir la creació del Partit Demòcrata i l'activitat política intentant arreglar les coses amb la responsabilitat de tot un grup. En la vida tot es circumstancial i les coses et surten al pas i tens que donar sentit al que passa. Aquell Nadal del 90 possiblement va ser el del canvi o de la il·lusió.

–Sens dubta polític i amb una política que renovava conceptes.

–La política d'abans era més melodiosa i la d'ara fa més soroll. Vivim moments de crispació forta que també en el seu moment es produïen, però no amb aquesta intensitat. La crispació sempre és dolenta. Abans podíem discrepar, però érem amics. Aquesta confraternització no la vaig tan clara ara.

–Les causes poden ser moltes i diferents.

–Entre les principals, que volem fer una política pròpia de grans països i el nostre és petit. Això no impedeix que tinguem obligatòriament que evolucionar, perquè si no ho fem nosaltres altres ens obligaran.

–¿Caldea podria ser un símbol de projecció de futur?

–El projecte de Caldea mai va ser excessiu i estava molt estudiat. Era la possibilitat de canviar estructures. Però va tenir oposició perquè, com sempre, es va barrejar la política.

–Una política d'anar per casa.

–És així sempre. Costumista, familiar i finalment acaba en professional. És un desenvolupament lògic, en el que les influències, sobretot al principi, van tenir un pes molt gran.

–Ja se sap que el conservadorisme és sempre reticent al canvi.

–Sobretot si es vol fer bruscament. No ho podem pair. Preferim l'evolució, encara que a vegades és excessivament lenta i feixuga.

–I quan arriba ja està passada de rosca.

–Andorra ha estat un país que va fer en mig segle el que altres van fer en dos. Però en els últims anys hem estirat més el braç que la màniga. Vivim per sobre de les nostres possibilitats. Ara patim els efectes. Sobretot si tenim present que els dos pilars de la nostra economia, turisme i finances, ens vénen de fora i ens poden debilitar si no ho fem bé.

–La crisi hauria de servir per a un replantejament que no es fa.

–Tenim que fer un exercici de responsabilitat política i cívica. Cadascú ha d'assumir la seva responsabilitat i no traspassar-la. Només a traves d'un esforç co?lectiu aixecarem el país que actualment ja no és el d'abans, sinó que té una pressió exterior que hem d'assimilar sense ofegar-nos. Si som irresponsables amb el que passa i ens tanquem de banda, tot trontollarà.

–És fer país.

–Situant cada concepte en el seu espai. El país som tots. Les parròquies, la nostra proximitat individual. Una cosa no entorpeix l'altra si es fa amb equilibri.

–¿La CASS o seguretat social podria ser un altre exemple clar del que diu?

–La nostra seguretat social té molts avantatges. Podria ser millor, però que quedi clar que no paguem de la mateixa manera que com ho fan els països nòrdics amb la seva fiscalitat. No es tracta de rescatar la CASS, però si d'ajustar els desequilibris. Usar i no abusar dels privilegis. Fa molts anys que es parla del problema i fins ara aquest no es pren seriosament. La relació societat-Estat ha de marcar el camp d'actuació principal.

–Però uns volen que la part contrari faci la feina.

–Si es practica una política de país, allò que es diu d'Estat, està clar que tots anem en el mateix vaixell i arribat el cas tenim l'obligació de cooperar. Però no per pressions o influències, sinó per una necessitat clara. És a dir, fer el que calgui, partint d'un acord total. Aquí parlem molt i decidim poc, i en canvi es pren per decisió una paraula fora de context masses vegades. Hauríem de ser molt més seriosos.

–Sobra frivolitat.

Per a més informació consulti l'edició en paper.