• El mite Edurne Pasaban va oferir ahir la seva experiència plena de lluita personal i treball en equip

Pasaban va aconseguir una gran afluència de públic al Crèdit Centre Foto: ORIOL LLAURADÓ

Un mite és allò que sembla que no podrà ser ningú. Edurne Pasaban (Tolosa, 1973) ho és. La primera dona capaç de conquerir els 14 Vuitmils del planeta Terra mereix tractament de tal i, per tant, ahir Andorra va respondre. Més de 400 persones a la sala polivalent de Crèdit Centre, i moltes altres persones al carrer amb la porta tancada. Overbooking, allò que passa allà pels mesos de maig i abril a l'Everest, el sostre del món (8.848m), on ella provarà d'escalar la pròxima primavera, una vegada mes, però sense oxigen. Potser li veu de nou «les orelles al llop».

«La muntanya segueix estant en el mateix lloc sempre, segueix sent tan romàntica com sempre, el romanticisme seguirà, i s'ha d'entendre que molta altra gent coroni l'Everest per les vies normals o per altres; que sí, que està massificat, però que diguin el que vulguin; sempre hi ha qui pensa que s'ha mediatitzat massa, que no té tant valor pujar-hi així... doncs jo els hi dic que vagin en altres dates, que pugin per alguna de les més de cent rutes que hi ha per coronar-lo». Paraula de mite.

Pasaban va parlar a la roda de premsa prèvia a la conferència d'ahir del professionalisme en què s'ha instaurat l'alpinisme, món en el que ella ha entrat per mèrits propis, perquè des dels 15 anys que va pujar a una furgoneta -«amb uns bojos i amb el permís dels meus pares»- no ha parat. Als 18 ja era als Andes per pujar el Cotopaxi (5.897m), i després d'acabar Enginyeria Industrial al 1998 va agafar de nou la motxilla per viatjar al Dhaulagiri, un dels 14 Vuitmils, per provar amb el Club de Montaña de Tolosa una experiència que mai ningú del seu poble havia provat. Llavors no van coronar -es van quedar a 7.500m--, «però tant contents que estàvem». Ella, que tenia la il·lusió vital en l'alpinisme, diu que per què t'arribin les oportunitats, «t'ho has de treballar», i llavors al 2001, amb 28 anys, no s'ho va pensar i va trucar al programa Al filo de lo Imposible de la Televisió Espanyola per demanar un lloc a una expedició a l'Everest. «Devien de pensar... ¿qui és aquesta?». Només tres anys més tard, Sebastián Álvaro la va trucar per anar al K2 (8.611m) amb els de l'equip d'Al filo, i després d'alguns dubtes va decidir que era una oportunitat. «Només hi ha hagut dos llocs en què li he vist les orelles al llop, una va ser al Kangchenjunga (8.586m) i l'altra al K2 en aquella expedició». De fet, cal recordar que allà va perdre dos dits, els dos segons de cada peu, els quals els van haver d'amputar -Juan Oiarzabal ja no en té cap de dit...-, i que després d'hores sola, de nit, amb fred i envoltada de neu, va salvar la vida perquè un company va venir per darrere i la va aixecar. «Si m'adormo, moro allà». «Vam coronar a les 17.30, massa tard, quan de normal s'ha de fer sobre les 13.00, i la baixada es va complicar». Veure les imatges de la guipuscoana amb els peus dins d'un cubell d'aigua calenta intentant recuperar el que després passaria per quirófan, és senzillament esgarrifós.

Després, la crisi, la depressió del 2006, la recuperació del 2007 gràcies «als amics i la família», i el Broad Peak (8.047m) amb la tropa de Pamplona el dia de Sant Fermí. A partir d'aquí, via lliure, autopista fins el cel. La conferència parlava del treball en equip, i aquest és el que la va recuperar per la causa. Edurne Pasaban, un mite que no entén de límits, només de llops que de vegades es creuen a la vida a més de 8.000 metres. Al nivell del mar, no hi ha tant risc.

Per a més informació consulti l'edició en paper.