• La sala d'exposicions de Govern acomiada l'any amb ?I have a dream', homenatge a Martin Luther King a través de l'obra de 72 artistes internacionals que als EUA van veure prop d'un milió de persones

La minstra Vela, el comissari Serrano i la secretària d'estat Vives, davant d'El sueño de Jonás, de Francisco Leiro Foto: TONY LARA

La sort cal treballar-se-la. Que la inspiració t'agafi treballant, com recomanava Picasso. Això és el que li va passar a l'ajuntament de Sitges al 2008, quan va començar a gestar I have a dream: es tractava llavors de muntar una exposició amb artistes espanyols i també internacionals als quals se'ls havia encarregat una obra inspirada bé en Martin Luther King –amb ocasió del 40è aniversari del seu assassinat, al 1968 a Memphis– bé en I have a dream, el celebèrrim discurs pronunciat el 28 d'agost del 1963 davant del monument a Lincoln, al National Mall de Washington, i fita culminant de la lluita pels drets civils. Una setantena d'autors –pintors, escultors, fotògrafs, videoartistes i artistes conceptuals– van respondre a la crida. I atenció a la nòmina, que inclou des de patums del panorama ibèric –Feito, Gordillo, Alfaro, Llimós, Arranz Bravo, Perico Pastor, Leiro, Llimós– fins a una nodrida representació del millor de l'art afroamericà de l'última terç del segle XX, des d'Elizabet Catlett –l'autora del bust d'aquí al costat– fins a Ernest Withers, inseparale fotògraf de l'activista que el va acompanyar en la majoria dels seus viatges. Withers compareix amb una sèrie d'instantànies històriques, amb Luther King seguint el digne exemple de Rosa Parks, assegut mentre un blanc viatja dempeus en un dels primers autobusos «desegregats» –és a dir, on els negres no havien de cedir el seient als blancs–que van circular per les carreteres ianquies.

Aquesta és probablement la part més interessant –per inèdita, poc o gens vista en aquest racó de món– que depara I have a dream. Però dèiem que la sort cal treballar-se-la. I això és el que demostra aquesta exposició: Sitges hi va començar a treballar a principis de 2008, quan Obama era un autèntic desconegut per a la majoria de la humanitat. I la fortuna va voler que la inauguració, al gener del 2009 a la Fundació Cristóbal Gabarrón de Nova York, coincidís amb la investidura d'Obama com a 44è president dels EUA. Un regal del cel que va disparar l'interès per la història de la lluita pels drets civils i, naturalment, per la figura màxima d'aquesta gesta tràgica però també èpica i finalment gloriosa: Martin Luther King (Atlanta, 1929-Memphis, 1968). La mostra va girar després per Detroit, Atlanta, Montgomery, Memphis i Chicago, i va ser visitada per prop d'un milió de persones, segons el comissari i regidor de Cultura de l'ajuntament de Sitges, Gabi Serrano.

I després, el Cau Ferrat

Fins al 28 de febrer recala a la sala de Govern, en una oportunitat única per veure, sentir i (si no ens veuen) tocar l'obra d'artistes de primeríssima fila mundial: difícilment es perdran El sueño de Jonás, monumental peça en fusta del gallec Francisco Leira, figura capdavantera de l'escultura espanyola contemporània, o I'aportació mida XXL de la fotògrafa Isabel Muñoz (Minorías ètnicas). Més desapercebuts poden passar el japonès Reiko Sudo, amb la seva subtil instal·lació Feather Flurries –un llençol blanc amb plomes brodades–, la també fotògrafa xinesa Cui Xinwen (Angel nº 13) o la cubana Ivonne Ferrer (Vino como un lindo amanecer...) Atenció també al catàleg, que a banda de les obres exposades inclou textos de 45 autors: escriptors i poetes com ara Joan Margarit, Vicente Verdú i Elvira Lindo; pensadors (Zsygmund Bauman, Sami Nair), científics (Valentí Fuster, Luis Rojas Marcos), polítics (Federico Mayor Zaragoza) i premis Nobel (Mohamed ElBaradei). Per cert: la col·laboració amb Sitges encetada amb I have a dream podria tenir un nou i encara més apassionant fruit: segons va confirmar ahir el comissari Serrano, el Govern negocia amb l'ajuntament català el lloguer de la mostra itinerant amb els fons del Cau Ferrat, amb motiu de la remodelació d'aquest espai. La possibilitat que la col·lecció de Rusiñol r–atenció: hi ha Casas, Zuloagas, Picassos, Utrillos, Nonells, Regoyos...– recali a l'antiga caserna de bombers és ben llaminera. I probablement única. Esperem esdeveniments.

Per a més informació consulti l'edició en paper.