La novel·lista Bea Cabezas, dimarts a l'Auditori, instants abans de l'entrega del premi Carlemany Foto: TONY LARA

Joan Casas és un nen de Gràcia a qui l'oncle, un indià arruïnat, envia a Nova York, la terra de les oportunitats. Som al 1880, i el jove Casas aterra a la redacció de La Llumenera, la publicació mensual dels catalans que resideixen a la ciutat. Amb la mala fortuna que, sis mesos després, la revista tanca. Entra aleshores a formar part d'una banda de delinqüents juvenils, i només l'afortunada intervenció de l'arquitecte valencià Rafael Guastavino, que el contracta com a peó per a les obres de construcció del metro, l'aparta de la mala vida. L'ombra dels anys de plom l'acompanyarà, però, fins al final dels seus dies. Exactament, fins al 1929, quan apareix mort a trets. El seu fill intentarà resoldre el crim amb l'ajut d'un manuscrit on Casas pare li relata la seva vida. Amb pèls i senyals. Aquest és, a grans trets, l'argument de La ciutat vertical, «un homenatge als catalans que al segle XIX van perseguir el somni americà», i la novel·la amb què Bea Cabezas (Barcelona, 1976) es va endur dimarts la 17a edició del premi Carlemany. Columna el publicarà al febrer.

–Casas recorda a Max, el personatge que James Woods interpreta a Érase una vez en América...

–No direm que acabi convertit –ni molt menys– en un potentat. Però sí que aconsegueix el seu somni: ser un periodista respectable, que escriu al New York World, el diari de Pulitzer. Ha triomfat.

–No hi falta una història d'amor.

–Només arribar a Nova York, coneixerà Audrey, que, com ell matex, sobreviu al carrer. Vestida de noi, per cert, perquè una noia sola les passava encara més magres. Una relació que s'interromprà sobtadament. Només reprendran al cap de molts anys i de forma absolutament casual.

–¿Com era la colònia de catalans emigrats al Nova York del XIX?

–Eren pocs i molt desperdigats. Res a veure amb italians, irlandesos i russos. Els catalans potser van ser cap a un centenar. Poquets, ja es veu, i vivien en estret contacte amb la resta d'emigrants peninsulars, portuguesos inclosos. En arribar a Nova York, tots ells anaven a parar a l'hotel Español, al Carrer 14, on fins no fa gaires anys encara era possible trobar-hi llibreries especialitzades en literatura castellana... ¡i catalana! El Carrer 14 va ser durant els dos primers decennis del segle XX una mena de Little Spain. Però numèricament eren poquíssims. I és lògic, perquè els destins naturals dels emigrants espanyols eren Cuba, Argentina i, a partir de la guerra civil, Mèxic.

–¿N'han quedat vestigis, d'aquesta presència catalana?

–Tenim els edificis, prop de 200, que van aixecar els Guastavino, pare i fill. Costa de localitzar-los, perquè el pare el contractaven com a enginyer, no com a arquitecte, i no apareix a les plaques commemoratives. ¡El sostre de Grand Central Station és de volta catalana! Obra de Guastavino, que la va introduir als EUA.

–I dels emigrants sense pedigrí, ¿n'ha quedat rastre?

–Hi ha La Nacional. Diuen que és el més antics dels resturants espanyols a Nova York. Va obrir abans de 1920. Poca cosa més, que jo sàpiga. Lamentablement. Casas n'hauria pogut ser client, però no el faig sortir perquè no volia convertir la novel·la en una ruta tutística.

–Viatgem en el temps fins als primers anys del segle XX: ¿podem sentir català un carrer 14, en ple Manhattan?

–Francament, no ho crec. ¡Eren tan pocs! Però sí que especulo i faig que Casas i Guastavino es trobin per casualitat al Nova York de l'època, una possibilitat més aviat remota i eminentment literària. Però no deixa de ser una novel·la.

–Narrativament, ¿com descriu La ciutat vertical?

–Alterno la primera persona en la història de Casas pare,perquè és la pura transcripció del manuscrit, amb la peripècia del fill, David, al 1929, en estil indirecte i molt més àgil. Tenia un cert temor que el to de confessió de la part de Casas resultés més espès de cara al lector, però resulta que és al revés: afavoreix la identificació amb el protagonista.

–Les referències: ¿quines hi podem trobar, a part de les més evidents, com ara Gangs of New York?

–Vaig cruspir-me moltes pel·lícules de periodistes, des del Gran Carnaval, de Wilder, fins a Chantaje en Broadway, de Mackendrick. M'agraden molt autors anglosaxons contemporanis, com ara John Irvin, Michael Chabon i Ian McEwan. Tenen un estil, un do, un art especial per explicar peripècies i donar vida a personatges pintorescos amb un ritme trepidant, però sense que deixi de ser literatura. Sense caure en el guió cinematogràfic, vaja.

–La ciutat perduda, ¿té alguna tesi subjacent, o l'hem com una pura novel·la d'aventures?

–Sí que hi reflexiono sobre el fet de ser emigrant. És important recordar que nosaltres també vam haver de marxar per guanyar-nos les garrofes. Sobretot, ara que Catalunya s'ha convertit en receptor d'immigrants. A la novel·la podem entendre el que experimenta un emigrant quan arriba amb una sabata i una espardenya a un país desconegut, sense parlar-ne ni la llengua, i sense altra sortida que reinventar-se ell mateix. Això li passa a Joan Casas al Nova York del 1880, i li passa també al magribí i al subsaharià que arriben avui a Catalunya.

–Una curiositat: ¿passa Casas per Ellis Island, com el Vito Corleone nen d'El Padrino?

–Ellis Island Encara no existia, al 1880. Però sí per Castle Garden, que era molt diferent. No tant estricte. Per això encara no negaven l'entrada a quasi ningú. A la mateixa novel·la hi surt un personatge que, anys després, sí que passa el calvari mèdic d'Ellis Island. El contrast és feridor.

–Vaja: fins fa quatre dies els immigrants havien de superar una humiliant prova de la sida. En fi. Cada grup ètnic establert a Nova York, ¿té la seva novel·la?

–Gairebé. S'acaba de traduir al català Brooklyn, de Toibin, sobre els immigrants irlandesos dels anys 50. I Siri Hustvedt, l'esposa de Paul Auster, va publicar al 2009 Elegía para un americano, sobre la comunitat noruega. Però dels catalans a Nova York se'n sap ben poc. La principal font d'informació és precisament La Llumenera, que tenia una secció –Carta a un Joan qualsevol– on explicava a un hipotètic immigrant català des de la millor ruta per viatjar fins als EUA fins què s'hi trobaria una vegada arribat. Per cert, en un català sorprenentment modern.

–Viu des de fa tres anys a Nova York. ¿Es va sentir com Casas, quan s'hi va instal·lar?

–En absolut. Els catalans que emigrem avui som, en general, uns privilegiats. Els que sí que s'hi poden comparar, desgraciadament, són els magribins i subsaharians, que estan vivint en ple segle XXI les dificultats que molts catalans van haver de superar al XIX.

Per a més informació consulti l'edició en paper.