• La barcelonina Bea Cabezas reconstrueix a ?La ciutat vertical' la peripècia dels catalans a Nova York a finals del segle XIX

El cap de Govern, Jaume Bartumeu, amb Cabezas, ahir a l'Auditori Nacional Foto:TONY LARA

Sorpresa (relativament) grossa i (considerablement) estimulant la que va deparar ahir el jurat del Carlemany de novel·la, que va trencar una llarga tradició –que es remunta a la creació del certamen, al 1994, i que consistia a distingir novel·listes de trajectòria consolidada– per premiar la barcelonina Bea Cabezas (1976), autora semidebutant –l'única novel·la publicada, El monestir de les ombres, data del 2008, i va passar quasi desapercebuda– que es va endur els 42.000 euros del premi amb La ciutat vertical. L'autora la va definir expeditivament com una novel·la «d'aventures», «thriller històric» i «història d'amor». Una criatura, en fi, que li ha servit per succeir Julià de Jòdar al palmarès del Carlemany i que li ha permès inscriure el seu nom en una llista que ella mateixa va qualificar com a «impressionant», que va obrir Maria Mercè Marçal i on també figuren –la tirallonga no és exhaustiva– Maria de la Pau Janer, Lluís Racionero, Vicenç Villatoro i Jordi Coca, a banda de la triada andorrana dels Morell, Salvadó i Villaró.

La ciutat vertical, que publicarà Columna a principis del 2011, constitueix, diu Cabezas, un «homenatge» als catalans que van emigrar a Nova York a la segona meitat del segle XIX. Un punt de partida narratiu indiscutiblement original: coneixíem sobradament les peripècies dels catalans a Cuba i Mèxic, exilis —econòmic i polític– idealitzats per la literatura, el cine, l'arquitectura i fins i tot la memòria col·lectiva; i encara més les de jueus, italians i irlandesos a la Nova York del tombant del segle XX, gràcies a Coppola i –sobetot– Scorsese. Però mai fins ara, que es recordi, havia posat un novel·lista el seu punt de mira en les aventures dels catalans que van creuar l'Atlàntic per guanyar-se les garrofes a la futura capital de l'imperi, aleshores en construcció. Cabezas ho fa a través de la biografia de Joan Casas, jove gracienc –de Gràcia, el barri barceloní– que al 1880 es planta a Nova York. La novel·la arrenca mig segle després amb la mort del protagonista.

Som al 1929, l'any del crack. Hi ha un fill amb qui havia perdut el contacte, i un manuscrit on el difunt Casas evoca la seva vida: des dels dies difícils d'emigrant de la classe de tropa –¿recorden l'arribada de Vito Corleone a Ellis Island?– fins que, a poc a poc, es construeix –«reinventa», diu Cabezas– una biografia de ciutadà honorable. ¡Però quina història! Tot just aterrat a la ciutat, Casas s'enrola com a reporter a La Llumenera, revista mensual en català que es va publicar a Nova York entre el 1874 i el 1881. Convé dir, en aquest punt, que un dels (molts) atractius de La ciutat vertical és la combinació d'elements i personatges de ficció amb d'altres d'absolutament històrics.

És el cas de La Llumenera i també de Rafael Guastavino, arquitecte valencià establert a Nova York, introductor de la volta catalana als EUA i autor –com a enginyer– d'obres magnes com ara la Grand Central Station, el Carnegie Hall i la catedral de Saint John the Divine, totes a la ciutat dels gratacels. Guastavino, en fi, serà l'ànima caritativa que treurà el nostre Casas del mal camí. Un mal camí que –som a Nova York als anys dels gangs d'Scorsese, no ho oblidem– no podia ser altre que el gansterisme. Guastavio a banda, també ensenyen la poteta per La ciutat vertical altres personatges ben reals: Albert Smith, governador de Nova York, candidat a les eleccions nord-americanes del 1928 ni president de la corporació que va aixecar l'Empire State Building –un dels escenaris predilectes de la novel·la– i, atenció, un tal Frankie Carbo, històric gànster que es va reconvertir en pròsper i respectable capo de les cases d'apostes de boxa, d'orígens obscurs i que alguns creuen d'ascendència italiana i a qui d'altres –inclosa Cabezas– han trobat arrels catalanes: a Manlleu, que ja és filar prim.

Trama absorvent, ritme trepidant / La història de Casas és la dels centenars de catalans que, com ell mateix, van emigrar a Nova York, però també la de la ciutat, «horitzontal encara quan ell hi arriba, al 1880, i que, a la seva mort, és ja la ciutat vertical, amb l'skyline de gratacels que coneixem».

Continua a l'edició en paper...