PUBLICITAT

El cronopi andorrà i altres poemes

  • Alfaguara publica l'edició de butxaca de 'Papeles inesperados', amb el relat 'andorrà' de Julio Cortázar. Joan Margarit reuneix també en rústica la seva 'Poesia amorosa', amb Lluís Claret com a rerefons de dues de les peces
A. L.
ESCALDES-ENGORDANY

Tot està lligat per una xarxa de secretes afinitats que només cal interpretar amb paciència, molta paciència i una bona dosi de fortuna. Tot està lligat, dèiem, i ben poques coses passen perquè sí. Julio Cortázar i Joan Margarit, per exemple. Tots dos autors han tornat discretament a la lleixa de novetats aquesta tardor amb sengles obres –Papeles inesperados, en el cas del desaparegut novel·lista argentí, i Poesia amorosa, en el del ben viu poeta català– unides per un fil tènue, quasi invisible, però tan cert com que l'arquitecte Frank Gehry té Andorra a la seva llista negra particular. Mirarem de demostrar-ho i començarem pel difunt Cortázar, privilegis del boom. que compareix aquí no pas per les recents Cartas a los Jonquières sinó per Papeles inesperados, patracol de mig miler de pàgines que Alfaguara acaba de publicar en edició de butxaca, i una autèntica mina d'inèdits: contes, capítol descartats de Libro de Manuel i d'Un tal Lucas, cronopis, articles, cròniques de viatge, discursos, poemes, cal·ligranes, cartes i fins i tot quatre autoentrevistes, gloriós gènere periodístic. De tot i molt, com es veu. Entre aquest oceà literari que arrenca a mitjans anys 30 i que s'allarga fins al 1984, l'any del traspàs de l'autor de Rayuela, salta en un humil, discret raconet, la sorpresa majúscula, Manuscrito hallado junto a una mano, relat breu –sis pàgines justetes– datat cap al 1955 i dedicat, escriu, a «a mi tocayo De Caro», cèlebre compositor de tangos i –atenció– violinista.

Perquè de violinistes va el Manuscrito, la clau que ha de posar Andorra al mapa del boom (amb el permís, és clar, de Vargas Llosa, que l'estiu del 1970, quan de camí cap a Barcelona, va haver de malvendre a Andorra i com a ferralla –10.000 pessetes, diu el Nobel– el cotxe anglès amb què havia viatjat des de Londres).El Manuscrito va de violins, dèiem. De violins, violoncels i tieta. La tieta del protagonista, un melòman sense nom que un dia descobreix per casualitat, mentre escolta a París uns Capricis de Paganini a càrrec de Ruggiero Ricci, un estrany i molt rendible poder: només li cal evocar, mentre assisteix a un concert, la memòria de la difunta tieta perquè la corda del violí de torn –ni que sigui l'Stradivarius de Ricci– es trenqui estrepitosament. De seguida li veu les possibilitats comercials a tan singular habilitat, i es dedica a esprémer els més cèlebres intèrprets del moment –som als anys 50: Isaac Stern, Zino Francescotti, Ricardo Odnoposoff, Jascha Heifetz, Yehudi Menuhin...– per la via del xantatge: si no li abonen una quantitat mensual –en els moments d'esplendor, arribarà a ingressar 17.900 dòlars mensuals– amenaça de plantar-se a la sala i convocar l'espectre de la tieta amb les funestes conseqüències que tots ells coneixen...

Una tieta amb poders

La màgia més aviat negra de l'anònim protagonista del Manuscrito només té una pega: és eficaç amb els instruments d'arc –violí i violoncel– però falla amb els de ferro, corda, tecla i vent, i tampoc els pot fer la vida impossible als directors d'orquestra. I és que és ben veritat que no és pot tenir tot. Però el poc que té és suficient perquè a la llista de damnificats hi figurin també violoncel·listes com ara Gregor Piatigorsky, Gaspar Cassadó, Pierre Michelin i Pau Casals. Del mestre dels Claret, per cert, en recorda el protagonista una conversa «ben poc agradable» i amb regateig inclòs al festival de Prada, i en lamenta amargament (i tòpicament) la gasiveria: «Me pareció penoso que el venerable maestro catalán insistiera en una rebaja del 20 por ciento (...) Le acordé un 10 por ciento a cambio de su palabra de honor de que no mencionaría la rebaja a ningún colega, pero fui mal recompensado porque el maestro empezó por no dar conciertos durante seis meses, y como era previsble no pagó ni un centavo...»

El dubtós modus vivendi del melòman de Cortázar acaba cridant l'atenció de la policia, que l'interroga. I és en aquest moment quan –atenció– ens informa que ha adquirit «una casa de campo en Andorra». La llàstima és que no concreta on, ni en què consisteix aquesta prometedora casa de campo que s'ha empescat a l'Andorra dels anys 50. Però n'hi ha més: és a Andorra on descobreix que el record de la tieta també sorgeix efecte amb les activitats que guarden alguna analogia amb els violins: «También pensé en mi tía mientras un artista trazaba rápidamente un croquis en la plaza del pueblo, con líricos vaivenes de la mano. La carbonilla se le hizo polvo entre los dedos y me costó disimular la risa ante su cara estupefacta...» ¡A la plaça del poble...! Però, ¿quina? ¿L'actual plaça Benlloch? ¿O la Rebés, potser? I l'artista... ¿no seria Sergi Mas, tot just acabat d'aterrar a Andorra? I sobretot, ¿quina estranya (i visionària) circumstància va fer que el novel·lista argentí es fixés en Andorra per exiliar-hi el seu protagonista? Hmmm.

Val a dir que el final –amb el protagonista volant cap a Istambul per assistir a un concert de Nathan Milstein– reserva un gir sorpresa ben cortazarià (i que no revelarem, és clar). Però, ¿com lliga el Manuscrito amb la Poesia amorosa de Margarit? Imaginin per un moment que el paio del Manuscrito va visitar efectivament Andorra als anys 50: és perfectament probable que s'hi topés Andreu Claret pare, ja instal·lat al Principat i home de confiança de Pau Casals, padrí dels germans Lluís i Gerard Claret i una de les víctimes –ja s'ha dit– de l'extorquidor de Cortázar... Tot lliga, perquè Margarit s'inspira en el Claret violoncel·lista –una altra víctima potencial del prota del Manuscrito– en dos dels seus poemes, Matí de diumenge amb música de Lluís Claret i Lluís Claret: tres suites. El cercle es tanca amb un últim tirabuixó: el pare de Joan Margarit, arquitecte, va projectar la reurbanització de la plaça Guillemó, on la família Claret va viure durant molts anys. Cortázar, Casals, Claret, Margarit... Tot està lligat pes una xarxa de secretes afinitats.



Per a més informació consulti l'edició en paper.



Comenta aquest article

PUBLICITAT
PUBLICITAT