Diversos estudis asseguren que Andorra és el país més segur del món i amb l’índex de criminalitat més baixa, però això no treu que el Principat no es vegi exempt de patir d’una de les violències més imperants que sacseja a escala mundial: la violència masclista. En el marc del Dia Internacional de la Dona, des d’EL PERIÒDIC hem parlat amb Marta i Andrea (noms ficticis), dues joves víctimes d’aquesta violència.

La manada de l’estiu del 99

El malson de la Marta va començar l’estiu del 1999, quan amb només 15 anys va ser violada per un grup de nois. Un malson que es va repetir al llarg de tot l’estiu, i del qual no va ser conscient fins al darrer moment: «L’últim dia que em van violar m’estaven fent molt de mal, amb cops de puny, tirant-me a terra... Vaig agafar una pedra, li vaig donar al cap a un d’ells i vaig sortir corrent», explica. I és que per a la Marta, el pensament era clar: ella potser moria en aquell instant, però no sense endur-se’ls a ells primer. «Aquella va ser l’última vegada que em van posar la mà a sobre i on vaig entendre que m’havien forçat i que no era un joc com ells deien». 

Lluny de poder explicar-ho, la por i la vergonya van fer que la Marta callés la seva història durant 15 anys, amb totes les conseqüències que això va portar a la seva esfera personal: «Era una noia que estudiava molt, federada al Club de Natació... Vaig començar a drogar-me i sortir de festa, i ho vaig llençar tot per terra», esmenta. Un bucle del qual va sortir en marxar a Barcelona, on va aconseguir passar dos anys tranquils, però tornant a caure passat aquest temps. 

En la seva tornada a Andorra aquest darrer any per una necessitat vital, i després de molts anys de teràpia, la jove va decidir fer públic el seu cas a través de la publicació a xarxes socials de diverses fotografies dels nois implicats. «Em vaig alliberar, però també vaig passar molta por», explica. Un temor que es va veure incrementat amb una sèrie d’amenaces que va rebre per part de familiars dels implicats: «Em deien que vigilés a qui volia arruïnar la vida perquè potser ells me l’arruïnarien abans a mi». La sorpresa per a ella va venir quan un dels agressors va voler disculpar-se amb ella: «Primer va trucar al meu germà perquè a mi no em localitzava. Després sí que me l’he trobat, però no sé si ha sigut sincer o no», afirma. Sobre la resta, ni una sola paraula. «Ho continuen negant, per a ells era només un joc. Em miren per sobre i és dur aguantar-te les ganes no de fer-los alguna cosa, perquè saps que podries acabar tu a la presó».

I ara què? Aquesta és la gran pregunta que la jove es fa contínuament, després d’haver obert una capsa de Pandora que, difícilment, pot tornar a ser tancada. «Pensava que el crim ja havia prescrit, però m’han dit que soc a temps de denunciar. M’ho estic replantejant, no per por de tornar-los a veure, sinó per perdre el judici i les conseqüències que pot tenir». El que sí que té clar la Marta és que, per desgràcia, mai tornarà a ser la noia que era abans. «Tinc trastorn límit de la personalitat pels traumes que vaig patir amb els abusos. He fet molta teràpia, però soc conscient que mai tornaré a ser la que era». I és que com ella diu, una situació així la recordes cada dia: «Un dia et farà més mal i un altre menys, però sempre ho tindràs present». 

5 anys convivint amb un monstre

El cas de l’Andrea ens situa uns anys més propers a l’actualitat. La jove va ser parella durant cinc anys d’un noi que la va fer patir diversos tipus de violència, tot i que cap d’elles física. Tota una sèrie d’abusos que no van ser creguts per cap persona del seu entorn: «Quan vaig voler explicar-ho ningú em va creure. La família em deia que era un mal d’amors i els amics em preguntaven per què el volia atacar, si era un bon noi». Una situació que va portar l’Andrea a repetir-se constantment a si mateixa que no estava boja i que tot el que havia viscut era real. «Aquesta gent té una doble cara. Fora de la relació són molt bones persones, però dins són un monstre», afirma.

No sempre va ser així, i és que com bé apunta la jove, el primer any va ser com una pel·lícula romàntica: «Ara ho assimilo fredament i el que passava és que ell temptejava quins temes em podia tocar per fer-me mal». A partir del primer any, tot va començar a canviar: «És un dia d’amor i una setmana de maltractaments. Penses que són temporades i que tot tornarà a ser com al principi, però no és així». El moment de sortir de la relació no va ser fàcil, ja que l’Andrea es va veure obligada a forçar ella la situació perquè ell l’acabés deixant. «Va arribar un moment que sabia que o sortia d’allà, o estava morta», però, així i tot, no va aconseguir-ho de primeres: «Intentava allunyar-me, però ell em feia sentir malament i culpable i no em deixava. Em deia que no servia per a res i que ningú m’aguantaria mai». 

Va trigar sis mesos a arribar a trucar al 181, el telèfon d’atenció a les víctimes de violència domèstica i familiar. I en el moment que ho va fer, es va adonar que estava buit: «Et compatibilitzen com un número i et diuen que denunciar no val la pena, a més que no hi ha cap grup de suport», afirma. Un fet que l’ha portat a sentir-se molt sola en tot aquest procés i que li ha paralitzat completament la seva vida. «Porto molts mesos de baixa pels efectes secundaris d’aquesta relació. Em costa parlar amb la gent, em veig al mirall i em sento tot el dia lletja...». I és que l’Andrea, malauradament, té clar que el més fàcil per a ella hagués sigut una agressió física: «Tant de bo m’hagués tocat perquè tindria alguna cosa tangible. No sé si seré capaç de denunciar, no estic preparada per afrontar que em diguin que no em creuen». 

La teràpia ha sigut fonamental per a l’Andrea, de la mateixa manera que també ho ha sigut per a la Marta. Totes dues han passat per la teràpia EMDR, una pràctica desenvolupada als Estats Units i que consisteix a tornar a un record dolorós i treballar-lo fins que deixi de fer mal. «És com fer un viatge al passat, en què comences a desbloquejar coses que no recordaves», explica la Marta, afegint que és una teràpia «molt dura i agressiva, però també molt bona». Per a l’Andrea, cada sessió és més complicada que l’anterior, tot i que també es mostra d’acord amb les paraules de la Marta: «Recordes una olor, una frase, un color... M’entra un escalfred, començo a plorar i em costa respirar». Així i tot, totes dues coincideixen en la necessitat de tractar aquests records de cara a poder sobreviure a ells. «És un record que tindràs tota la vida, però aprens a viure amb ell sense que et faci tant de mal», afirma la Marta, mentre que l’Andrea apunta que «jo no volia oblidar, perquè oblidar és predisposar que vingui una altra persona i et faci passar pel mateix».  

Andorra, on està el suport?

El suport per part de les institucions andorranes cap a les víctimes de violència masclista és inexistent. O això és el que fa pensar quan escoltem els testimonis de la Marta i l’Andrea: «Si no hi ha maltractament físic, et fan testificar davant del teu agressor. Saps el mal que ens pot fer això?», indica la segona, mentre que la primera va molt més enllà i afirma que Andorra sí que és un país masclista: «Ho porto veient tota la vida. No pot ser que hi hagi gent en aquesta situació, que vulgui denunciar, i els hi donin llargues».  

Els motius perquè es doni aquesta situació poden ser molts, tal com apunten ambdues: «No sé si és un interès polític, personal... Potser hi ha algú implicat que no vol que surti tot això, però no pot ser que perquè tinguis un cognom quedis impune», indica la Marta, recalcant que l’únic que demanen «és una associació que ens doni suport. Jo estic disposada a tirar-la endavant, però necessitem moltes coses per poder fer-ho». I és que, si parlem de les associacions feministes que hi ha al país, la Marta ho té molt clar: «A Stop Violències el que els agrada és sortir als diaris i anar en contra de Govern, però no ajudar a les dones. Fan més soroll que no fer les coses com s’han de fer». Pel que fa a l’Institut de les Dones, «estan disposades a ajudar-nos en el que faci falta, però no compten amb cap associació o grup de suport».