• L'ex-Sau compareix avui en acústic i amb un repertori folk que inclourà vells èxits

Feia cinc cursos que Pep Sala (Vic, 1960) no trepitjava terra andorrana: l'última vegada va ser amb ocasió de la cerimònia inaugural dels Jocs dels Petits Estats. Un lustre i tres discos després (Un petit moment de dubte, Manual teòric i pràctic sobre el pas del temps i Anatomia de la relativitat), la meitat supervivent de Sau torna aquesta nit a l'Auditori Nacional en la tercera parada de la gira A la taverna d'Old John. I ho fa en format acústic –és a dir, sense bateria, baix ni sintetitzadors– i amb un repertori que farà parada i fonda, és clar, als megaclàssics d'Històries d'Old John, aquell peça d'orfebreria –«El camí que porta a la taverna d'Old John és ple de desenganys...»– que va veure la llum al 1997, així com als hits de La Banda del Bar i –atenció els nostàlgics– de l'època daurada de Sau. Hi seran amb tota probabilitat Boig per tu, Glòria, Tren de mitjanit, Me'n torno a Sau...– però, això sí, passats pel particular túrmix celta de la banda que en aquesta ocasió l'acompanya: Ramon Altimir a l'acordió; Josep Lluís Pérez al banjo, Joan Antonell a les percussions i, sobretot, la gran Simone Lambregts al violí més magnètic del Pirineu oriental. A més dels clàssics, també hi haurà lloc per a una primícia, Saint Patrick's Day, que regalima whisky ja des del nom: «És cert que començo a tenir un passat una mica... voluminós. I n'estic orgullós, és clar que sí. Però tampoc no m'interessa anar tirant de beta. I el que pretenc és trobar aquest equilibri entre temes de sempre i temes nous».

Adverteix Sala –i fa bé–que «acústic» no és en aquest cas sinònim d'«apalancat». Al contrari: A la taverna d'Old John vol ser un espectacle, diu, «divertit, tocat d'un peculiar sentit de l'humor, trufat de gags, amb molta canya i molta conya, perquè la gent s'oblidi almenys surant aquesta nit de la crisi i de la hipoteca». Així que l'ha ubicat en una típica taverna irlandesa –l'Old John Tavern, evidentment– amb barra, bótes i tota la pesca, molt ben atesa i encara millor regada. A veure què ens hi serveixen. La gira, que va arrencar a mitjans novembre i que s'allargarà fins al maig, anirà seguida d'una celebració especial –que podria ser una gira– amb motiu del 20è aniversari d'El més gran dels pecadors, «un disc molt especial en la meva carrera i en la de Sau»: «En un món com el d'avui, en què la música és com el fast food i tot depèn del marketing, que en un món com aquest, deia, encara s'escoltin cançons que vam escriure fa 20 anys, em deixa sense paraules».

L'auditori, en ‘stand by' / I fins aquí, les bones notícies. Perquè el concert de Pep Sala és l'últim que acollirà l'Auditori fins a nou avís: el director de Promoció cultural, Joan Sans, va anunciar ahir una intervenció immediata que obligarà a tancar les instal·lacions per un temps indeterminat. Una actuació que la ministra Vela havia titllat al febrer d'inajornable, i que ha de corregir –adaptant-les a la normativa– aspectes tan i bàsics com ara les sortides d'emergència i els dispositius de lluita contra incendis, que no s'han renovat des de la inauguració de l'Auditori, al 1991. El Govern destinarà en aquesta intervenció un considerable pessic de 321.000 euros –i no pas de 12.300, com per error s'havia indicat des d'aquestes mateixes pàgines– i la intenció, segons Sans, és que el curs que ve –no va concretar quan– reobri les portes amb una programació «mínimament estable i de característiques similars a la del concert de Sala». Una declaració de bones intencions que dependrà en última instància de la disponibilitat pressupostària. Així que millor no fer-se gaires esperances. De fet, l'Auditori porta tants anys a mig gas, que ja quasi ningú el troba a faltar.

Per a més informació consulti l'edició en paper.