La Cristina Ribas conviu amb el càncer des de fa quasi 20 anys. Tot va començar quan va trobar una protuberància al pit i, poc després un metge li donava la notícia. Tenia un càncer al pit i en aquell moment no podia operar-se a Andorra, i, per tant, havia de baixar a Barcelona per fer aquell tràmit, que no seria pas fàcil. Tot i així, afegeix amb esma, que «el càncer el vaig agafar com una tempesta que cal afrontar».

La Cristina explica la situació després de la biòpsia: s’havia de fer una mastectomia total, i li traurien tot el pit. Ha volgut recalcar la por que va sentir quan, després de l’operació, s’havia de mirar el pit: «El doctor em va dir que si anava a buscar un mirall, que m’acompanyava a veure’m el pit. Jo de seguida li vaig dir que no», explica, reconeixent que aquell sentiment era simplement temor al seu nou cos: «Després em vaig plantejar per què no, ja que vaig haver de viure amb aquesta nova realitat».

Aquest canvi de xip cap a un pensament optimista ha sigut probablement el motor de la fortalesa de la Cristina. Temps després es va recuperar i va començar a fer vida normal, tot i que cada pocs mesos havia d’anar a fer-se controls per si tornava a aparèixer el càncer: «Les cèl·lules que poden provocar el càncer es queden adormides i no sabem si es despertaran i quan», explica la Cristina, remarcant que «sempre queda el dubte de si pots tornar a tenir càncer. Cada vegada que has de fer un control estàs nerviós per si el càncer torna, i és possible que aquest ho faci amb metàstasi», informa. Va ser després de 18 anys quan va recaure, amb una metàstasi en dues vèrtebres, i va tornar a ser ingressada a l’hospital.

Però tot i tornar a viure un altre cop la malaltia, la Cristina ho va fer amb actitud i un somriure. Explica que és el més important per poder lluitar contra el càncer, i se’n va adonar la primera vegada que va patir la malaltia: «Els metges em van dir que em cauria tot el cabell, i jo vaig decidir anar a la perruqueria a rapar-me», va informar, afegint que va voler avançar-se als esdeveniments: «Allà vaig voler fer front a la situació, buscar la solució més adequada», apunta la Cristina.

La testimoni explica quin va ser el referent en aquells moments on necessitava a algú que estava patint per una situació semblant. Lening Amstrong, el guanyador del Tour de França va ser aquella persona que sense conèixer-la li va donar la llum i força que necessitava en aquell moment.

La Cristina actualment fa un mes que està a l’hospital, a la segona planta , especialitzada en medicina interna. L’entrevista ha sigut fent un cafè a la terrassa de l’hospital, ja que porta d’ençà que va entrar sense fer-ne cap. Aquesta realitat que viu la porta amb un somriure optimista, donant cada dia les gràcies a tots aquells que treballen perquè ella estigui bé. Creu que aquesta bona actitud enfront de la malaltia (i la vida al final), és la que dona forces per seguir lluitant: «Tenir sentit de l’humor és important, considero que és el millor antidepressiu». I és que considera que és el millor per fer front a situacions que no es poden canviar. Per això, la testimoni explica que tot i la por, toca «agafar les circumstàncies que et toquen a la vida i viure-les amb passivitat».

Por a la mort

Una de les majors preocupacions que existeix quan a una persona se li diagnostica càncer és la possibilitat real de la mort. La Cristina, però, afirma amb contundència que no li té por a aquest fet i el naturalitza dient que «quan és el moment, arriba». I és que la pregunta, feta per diversos metges de pal·liatius, en passar-li pel cap a la testimoni remarca que «la gent ho passa pitjor quan està viva, per les circumstàncies que vivim i la manera amb què ens movem». La Cristina apunta que quan arribi el moment de la seva mort «m’acomiadaré dels amics i els familiars de la millor manera possible».

Tot i que no li fa por la mort, sí que tem al dolor que comporta: «Si tinc dolors molt forts vull que em sedin», afirma: «No vull patir quan senti que no puc continuar amb la meva vida pel dolor que pugui sentir».
I és que amb aquesta naturalitat parla la Cristina de la mort, afegint que moltes vegades són les persones estimades les que es preocupen més del final «Poden tenir més por els familiars i amics que els pacients», apunta, afegint que «poden estar angoixades perquè elles no saben quan arribarà la mort de la persona estimada».

Tot i així, la testimoni segueix tenint somnis per realitzar, per això afronta cada dia amb un somriure i moltes forces per tirar endavant: «M’agradaria veure els meus nets créixer», ja que la seva filla té dos nens petits. I els dos infants són un motiu que dona a la Cristina forces per continuar lluitant contra la malaltia: «tens un motiu per continuar vivint», afirma, afegint que «són aquests motius importants com veure els teus nets, el que fa que lluitis per tirar endavant».